Compromís, la coherència i el Cupo
En el passat ple de l’Ajuntament de València, Fernando Giner (Ciudadanos) va etzibar a Pere Fuset (Portaveu de Compromís) durant el debat de la moció en defensa d’un finançament just que esperava que, per coherència, Compromís no votara a favor de la reforma d’urgència del Cupo Basc al Congrés dels Diputats fins que no es resolguera el problema d’infrafinançament que patim els valencians i les valencianes. Fuset callà, probablement coneixedor del que els seus companys a Madrid, anunciarien esta setmana, és a dir, el vot en contra a la qüestió del Cupo Basc.
L’argument utilitzat per Compromís és, també, el de la coherència. Compromís no votarà a favor d’una urgència en una qüestió de finançament fins que precisament la principal urgència, que hauria de ser la de la reforma del finançament valencià, no es resolga d’una manera justa per als ciutadans i ciutadanes que cada dia s’alcen, viuen i treballen en esta terra i veuen com els seus esforços valen menys que els de la resta. La decisió de Compromís al Congrés ha tingut ressò, ha descol·locat a molts, a dreta i a esquerra, ací i allà. Però és esta postura veritablement coherent? i, sobretot, és útil?
La coherència en este cas té dos cares. En primer lloc és coherent des del punt de vista de l’esquerra i la regeneració democràtica que Compromís ve abanderant al País Valencià des del seu naixement. Sense entrar en si els models de finançament foral de Navarra i Euskadi són o no són un privilegi i són o no són justos, el que està clar és que en el cas que ens ocupa esta “urgència” té una raó de ser de: l’aprovació dels pressupostos de Rajoy per part del PNB. Ja va passar fa uns mesos quan també algunes veus, especialment des del PP, reclamaren a Compromís seure a mercadejar “como ha hecho el PNV” uns pressupostos amb el partit polític més corrupte d’Europa. Haguera sigut del tot incoherent amb el discurs d’esquerres i de regeneració democràtica en aquell moment fer allò que des de la dreta es demanava (sense oblidar també que haguera estat inútil ja que el PP tenint els vots del PNB, no en necessitava més per traure endavant els pressupostos, cosa que sovint s’obvia) i igualment és incoherent ara contribuir al manteniment de M. Rajoy un any més al capdavant del Gobierno de España.
L’altra cara de la coherència deriva, precisament, del fet que Compromís no té les mans lligades, no ret comptes a Madrid de les seues decisions ni s’ha de fer perdonar per ningú, sinó que respon davant del seu poble, el valencià. Es definix com a partit valencianista i, per tant, coherentment, avantposa en este cas els interessos del seu poble, que més que interessos són urgències i necessitats flagrants, als interessos d’un tercer. “No anem a donar urgència a millorar el finançament d’una comunitat més rica, mentre nosaltres, els pobres, que ho som alhora que contribuïdors nets al sistema de solidaritat interterritorial, no veiem resolta la nostra discriminació de dècades d’infrafinançament sistemàtic”.
Algú podria pensar que és incoherent votar en contra d’un règim al que tu també aspires com és el concert, però ací cal tindre en compte dos coses: una, no es vota en contra del fons sinó de la forma (la urgència per a salvar a Rajoy i els seus pressupostos i el menysteniment que suposa a la qüestió valenciana) i dos, compte perquè un concert econòmic valencià ara, és a dir, en la situació d’empobriment i endeutament a la que ens han abocat podria conduir a la inviabilitat de l’autogovern en alguns aspectes en els que ara mateix la Generalitat té competències. A més, és que després de dècades sent contribuïdors al sistema, pagant fins i tot a altres comunitats més riques, anem a renunciar, ara que el nostre poble ho necessita, a la justa solidaritat que ens pertoca? Què no som la comunitat autònoma que amb més legitimitat pot exigir ara mateix una compensació i una millora substancial? Renunciar a això, no batallar per això seria perjudicial per al conjunt de la nostra societat.
Per tot açò trobe que la postura de Compromís és coherent. No sols és impecablement coherent amb els seus valors i la seua ideologia sinó que a més a més suposa un gir estratègic interessant en l’explicitació del problema i del poder valencià. Compromís, amb este moviment, acaba de col·lar al poble valencià per la porta de darrere en la festa privada dels equilibris i la distribució de poders de l’Espanya autonòmica, eixa festa en la que molts s’han esforçat històricament per a que sols Galícia, Euskadi i Catalunya estigueren convidades.
Compromís abandera la causa dels valencians i valencianes com a nou actor a tindre en compte en qualsevol negociació financera i territorial, el missatge que envia és clar: “no a costa dels valencians i no sense els valencians”, és la nova veu dels oblidats i dels perjudicats per un sistema imperfecte on qui més plora més mama i que al nostre país, pel mutisme polític que ens ha governat, ha ajudat a un empobriment generalitzat. El valencianisme s’ha fet major i reclama el seu paper en peu d’igualtat amb els altres territoris i actors que es mouen en el tauler de joc territorial i això, òbviament, també és coherent, no sols amb la trajectòria de Compromís sinó amb la de qualsevol moviment identitari que aspira a transformar i millorar seriosament la seua societat.
