Efectes literaris del còlera

Les dues epidèmies de còlera que, successivament, es produïren entre nosaltres en els anys 1884-1885 i 1890 no sols afectaren el territori valencià des d’un punt de vista sanitari i econòmic, sinó també cultural. De fet, impactaren de ple en el moviment lingüístic i literari –la Renaixença– que, des d’un parell de dècades enrere, tractava d’obrir-se pas amb múltiples dificultats i suspicàcies polítiques, ja que els seus protagonistes eren acusats de separatistes pel fet d’escriure en una llengua diferent del castellà. Així les coses, el bacteri colpejà sacsejà un moviment que mirava de quallar en una societat que, majoritàriament, no sentia cap necessitat de recuperar i prestigiar l’ús culte del valencià, aleshores percebut com una llengua de categoria inferior tan sols vàlida per a les relacions informals.

D’aquesta manera, un dels efectes més sonors que comportà la malaltia fou la suspensió dels concursos literaris anuals anomenats Jocs Florals de València, tant en 1884 com en 1890. Un certamen que, després de superar tot tipus d’entrebancs, la societat cultural Lo Rat Penat havia començat a celebrar en 1879; i que, de seguida, esdevingué l’aparador més important del nou corrent cultural. Des del principi, els impulsors vincularen els Jocs Florals a la Fira de Juliol, que havia sigut instaurada en 1871. I que, tal com assegurà l’Almanaque Las Provincias, durant l’estiu de 1884 fou suspesa per les autoritats polítiques perquè «el cólera y las medidas sanitarias tomadas para detener su marcha fueron la constante preocupación de las gentes durante todo el verano».

En conseqüència, a finals de juny de 1884, poc després d’haver-se manifestat l’epidèmia a Marsella –una ciutat que mantenia intenses relacions comercials amb València–, l’Ajuntament del Cap i Casal demanà un «informe a las juntas Provincial y de Sanidad», les quals «dictaminaron que no debían celebrarse las ferias, y así se acordó. No hubo, pues, fiestas, ni pabellones e iluminación de la Alameda, ni corridas de toros, ni Juegos Florales, ni nada de lo que otros años se hace por esta época». «No estaban las gentes para fiestas en estas circunstancias, y se creyó, por tanto, que no debían celebrarse las ferias de este mes, con más razón por cuanto se consideraba peligrosa la afluencia de forasteros», assegurà la publicació.

Passada la primera alarma sanitària, els Jocs Florals de València es portaren a terme, tot aprofitant la treva que la malaltia va oferir durant la tardor-hivern, huit mesos després, en març de 1885; i tingueren un caràcter benèfic, solidari, ja que els premis varen ser destinats «al socors dels perjudicats per les inundacions d’esta província i per los terratrèmols d’Andalusia», segons que es podia llegir a Lo Rat-Penat. Periòdich Lliterari Quincenal, que estava dirigit Constantí Llombart. A l’igual que la festivitat de Carnestoltes durant el febrer, el certamen prengué un caire caritatiu doble: a favor tant dels damnificats per les inundacions que el riu Xúquer havia provocat en la tardor de 1884 com dels afectats pels terratrèmols d’Andalusia que, en els dies de Nadal, varen assolar les províncies de Màlaga i Granada. Una desgràcia, aquesta darrera, que provocà una allau de solidaritat entre els intel·lectuals d’arreu dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (i, especialment, de Catalunya). Així, les dues iniciatives benèfiques més sonades varen ser les que encapçalaren l’editor Francesc Matheu –que comptà amb la participació dels valencians Teodor Llorente i Vicent W. Querol– i el poeta Jacint Verdaguer, que, en poques setmanes, edità el poemari Caritat i en destinà els guanys de la venda a les víctimes andaluses.

D’una altra banda, és molt probable que, entre els efectes que provocà «l’hoste del Ganges», tal com era popularment conegut el còlera, calga situar també el retard que experimentà l’edició d’una de les obres senyeres de la branca valenciana de la Renaixença: l’anomenat Llibret de versos, primer aplec poètic de Llorente, que amb tota probabilitat estava previst llançar al carrer en 1884, que és la data que hom consignà a la coberta del volum; però que, finalment, veié la llum durant els primers mesos de 1885. En aquest sentit, en 1983 Lluís Guarner assegurà que l’obra contenia una «anomalia bibliogràfica», ja que si bé la guarda exterior assenyala com a data d’edició l’any 1884, en canvi la portada interior fa constar el de 1885: «¿Es va imprimir la coberta en el 1884 i després la composició del llibre es va fer l’any següent per exigències editorials?», es preguntava Guarner. En la meua opinió, aquesta doble datació ha d’obeir al fet que el llibre havia sigut preparat en 1884, l’any de redacció de l’endreça –malgrat que, com a data oficial, hi figure el 13 d’abril de 1885, «dia de Sant Vicent Ferrer»– i del poema titulat «Cant darrer». Però, per raons segurament alienes a la voluntat de l’autor, com ara l’epidèmia de còlera que es declarà en juny de 1884, la impressió es postergà fins a l’abril de 1885.

No tot, però, varen ser contratemps per a la producció literària. El còlera també esperonà diverses obres literàries, entre les quals –i a banda del ja esmentat poemari Caritat, de Verdaguer– destaca la comèdia en valencià Els microbios, de Manuel Millàs, que s’estrenà el 4 d’octubre de 1884 al Teatre Russafa. Un sainet en un acte i en vers que va gaudir d’un notable èxit; i que, tal com afirmà Jaime Millàs, «consisteix en una reconstrucció humorística del que va significar per a València la tràgica epidèmia de còlera de 1884 i 1885», ja que «la por a contagiar-se generà situacions de convivència dramàtiques i, alhora, còmiques».

A propòsit d’aquesta peça teatral, en octubre de 2014, durant la presentació del volum Sainets valencians (1871-1891) de Manuel Millàs, que edità la Institució Alfons el Magnànim, Jaume Lloret i Esquerdo va afirmar que el sainetista «pertanyia a una família burgesa de comerciants de la seda i d’hisendats rurals. A més a més, era un alt funcionari de la Diputació de València i, per tant, devia participar de la ideologia dominant en el sistema polític de la Restauració». «Crec que, en el fons», continuava Lloret, «estos interessos econòmics i ideològics de la classe social dirigent motivaren també a l’autor Manuel Millàs a escriure Els microbios amb el clar propòsit de menysvalorar el perill real que hi havia de contagiar-se del còlera i, així, disminuir l’alarma que començava a introduir-se entre la població de la ciutat de València per les notícies que arribaven d’Alacant». Unes afirmacions que jo no tindria cap inconvenient a subscriure si no fora perquè, com sabem, tres mesos abans de l’estrena, els representants d’aquesta mateixa classe social dirigent havien cancel·lat la Fira de Juliol per a evitar aglomeracions i per considerar perillosa l’afluència de forasters; unes dades que el text de Lloret passà per alt, i que per a mi són crucials.

En referència a la nova epidèmia de còlera que afectà el territori valencià entre juny i novembre de 1890, el primer que cal destacar, tal com ja ha sigut anunciat, és que tornà a provocar la suspensió dels Jocs Florals de València. Així, a propòsit de l’anomenada «festa de la poesia valenciana», l’Almanaque Las Provincias explicava que en la junta directiva de Lo Rat Penat «celebrada en 9 de mayo quedaron nombrados jurados mantenedores para los Juegos Florales [...] D. Luis Cebrián Mezquita, D. Eduardo Amorós Pastor, D. Joaquín Serrano Cañete, D. Vicente del Cacho, D. Francisco Peris Mencheta, D. Eduardo Escalante, D. Ignacio Vidal Teruel y el Excmo. Sr. D. Francisco Pi y Margall, a quien se encargó el discurso que es costumbre pronunciar en estas solemnidades. También en la indicada sesión se acordó dar la función dramática que la sociedad celebra anualmente en el Teatro Principal, y cuando ya estaban hechos los preparativos de esta, y ya se había publicado también el Cartell de los Juegos Florales, presentose el cólera en Valencia y tuvo que suspenderse todo».

Finalment, cal constatar que, tal com ha estudiat Josep Enric Estrela, una de les iniciatives socials i culturals més interessants que, arran de les epidèmies colèriques de 1884-1885 i 1890, varen posar en marxa alguns protagonistes de la Renaixença valenciana està constituïda per la creació de l’associació humanitària i benèfica La Creu Blanca, que impulsà i liderà Llombart per tal de «combatre la desprotecció dels més necessitats» i «prestar serveis assistencials domiciliaris».

D’aquesta manera, en 2003 Alicia Peris León va assenyalar que l’escriptor ja intentà posar en marxa aquell projecte assistencial amb motiu del còlera que trasbalsà la ciutat de València en 1885. Però que, tanmateix, els estatuts de la societat no varen rebre el vistiplau del governador civil de València fins al desembre de 1887. En conseqüència, a partir d’aquella data la junta directiva de La Creu Blanca –que començà a treballar amb motiu de la invasió colèrica de 1890– quedà constituïda per: Constantí Llombart, que n’ocupà la presidència honorària; Fèlix Pizcueta, que se’n feu càrrec de l’efectiva (a la seua mort, esdevinguda en agost de 1890, fou substituït per Edmundo de C. Bonet); Vicent Blasco Ibàñez i Josep Nebot, vicepresidents; i Ramon Andrés Cabrelles, que n’ostentava la secretaria.

Segons ha destacat Estrela –tot seguint Peris–, el 29 de juny d’aquell any el nombre de socis de La Creu Blanca ascendia a 80; «i la seua comesa principal era ja posar-se al servei de les autoritats per atendre serveis sanitaris, tant posant a llur disposició personal facultatiu com recursos operatius, i en segon lloc organitzar la beneficència domiciliària», per tal que els pacients més humils i les seues famílies tingueren accés als productes i les atencions bàsics. «La Creu Blanca donava quotidianament almoina als pobres a la seu de Lo Rat Penat i repartia ajudes, i els membres estaven disposats a prestar serveis humanitaris en les llars dels malalts», assevera Estrela. I funcionava, per cert, de manera coordinada amb el consistori municipal, ja que la societat «s’organitzà per districtes i posà un guàrdia permanent en la casa de socors a les ordres de la central sanitària de l’Ajuntament».

Pel que fa a les fonts de finançament, tant Estrela com Peris expliquen que l’entitat rebé nombroses donacions i es creà una comissió encarregada de recollir i repartir abonaments de cuina per als pobres. I també que, amb l’objectiu de recaptar ingressos, organitzaren una funció teatral benèfica per a la qual Llombart i Cabrelles escrigueren, a quatre mans i «en breves horas», una obra dramàtica en castellà que es titulava La Cruz Blanca i era «en un acto y en verso»; i que, com Els microbios, fou estrenada en el Teatre Russafa el 23 d’octubre de 1890.

En desaparéixer l’epidèmia, els responsables de La Creu Blanca «acordaren estudiar un pla general de Beneficència als pobres i eradicar la mendicitat». Cosa que assenyala de manera diàfana quina era la intenció última d’aquell projecte d’assistència i voluntariat nascut des de les rengleres literàries; i, més concretament, de l’esforç de diversos membres de la branca valenciana de la Renaixença. Un moviment cultural que, vist d’aquesta manera, igual no fou ni tan esquifit ni tan frustrat com hom s’ha cansat de repetir... sense analitzar ni els seus fruits ni, menys encara, els condicionants polítics, socials i culturals contra els quals varen haver de lluitar els seus protagonistes.