Joan Miró assassina la pintura a l’IVAM

L'any 1927, el crític d'art francés Maurice Raynal recollí per primera vegada unes declaracions que definirien, per si soles, gran part del treball de Joan Miró a partir dels anys trenta: “Je veux assassiner la peinture”, confessaria el pintor, escultor, gravador i ceramista català. Tota una declaració d'intencions que venien a condensar en cinc paraules la seua transformació com a artista. L'experimentació que duia a terme amb la idea de l'anti art i la poesia que dadaistes i surrealistes entenien com un estat mental, i no com un conjunt de versos. Com una mera fórmula d'arquitectura verbal.

Tot i aquest impuls d'assassinar la pintura, Miró utilitzà fins a pràcticament la seua mort, recursos plàstics i pictòrics de tot tipus. Va pintar de manera ininterrompuda quasi quaranta-cinc anys. Alguns quadres els cremava, altres els esgarrava però l'artista féu milers de dibuixos i centenars de pintures: només la Fundació que duu el seu nom té a càrrec seu 217 pintures, uns 8.000 dibuixos i gairebé tota l'obra gràfica, a més de 178 escultures, 9 tèxtils i 4 ceràmiques que la majoria de vegades dibuixava abans. S'estima que la col·lecció conté més de 14.000 obres, sense contar les que es troben escampades arreu del món, ja siga al MoMA de Nova York, a la National Gallery de Washington; en el Philadelphia Museum of Art o al Centre Pompidou de París. Contradiccions.

Les mateixes que expressava quan parlava del seu art o mostrava la documentació rigorosa i la preparació metòdica, calculada i organitzada que utilitzava per expressar-se. Però que, a l'hora de posar-se mans en l'obra es deixava portar pel caos imaginatiu i el desig irrefrenable d'experimentació. Joan Miró. Ordre i desordre explora aquestes contradiccions amb la primera gran exposició dedicada monogràficament a la seua obra a València, una mancança que l'IVAM ha volgut solucionar.

Del pintor antiacadèmic al grafiter

Joan Miró. Ordre i desordre s'inaugura el 15 de febrer de 2018 i no obstant això, ja té dos anys de vida. Va nàixer el 2015, quan Joan Maria Minguet Batllori, doctor en Història de l'Art i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser convidat a donar una conferència en el marc de la mostra Construint nous mons, que oferia una relectura de l'art del segle xx d'acord amb la Col·lecció Permanent de l'IVAM. Una de les primeres accions de José Miguel G. Cortés com a nou director de la institució després de la dimissió de Consuelo Ciscar, imputada per presumptes delictes relacionats amb la seua gestió al capdavant de l'ens.

Amb la doble esperança de tornar a situar-se com a referent museístic de l'art modern nacional i internacionalment, i recuperar part del prestigi que malauradament ha perdut l'última dècada, Cortés tenia un repte important. Per les parets de l'IVAM s'han pogut veure exposicions d'Antonio Saura, Sorolla, Juan Gris, Picasso o les avantguardes europees. Però Miró, pel que fora, encara no havia tingut la seua oportunitat, sent com era una de les figures fonamentals de l'art del segle XX.

“Érem conscients d'aquesta mancança: València no havia tingut una exposició monogràfica de Miró”, ens explica Joan M. Minguet, comissari d'Ordre i Desordre. “Era un fet que resultava curiós i estrany donat que Tomás Llorens –un dels impulsors de l'IVAM que no va arribar a inaugurar el centre perquè va assumir la direcció del Reina Sofía- és un dels experts més reconeguts de Miró internacionalment... segurament una exposició dedicada a l'artista s'hagués pogut plantejar abans però no ho van fer pel que fos. Aleshores, després d'aquella conferència de fa dos anys, m'ho van demanar. Avisant-me, això si, del fet que tindríem limitacions importants de diners. Ho vaig acceptar immediatament com un repte”, confessa Minguet.

“A partir d'ací van començar dos anys de cercar obres que volíem però no encaixaven, o obres que encaixaven però no ens deixaven...”, explica Minguet. Aquesta exposició la formen 200 obres entre pintures, escultures, dibuixos i cartells, fins i tot peces vinculades a les arts escèniques i el teatre, procedents institucions d'arreu d'Europa. “És un joc complicat molt però que, alhora, és interessant perquè al no aconseguir una obra has de buscar-ne un altra que representa el que vols. Podria posar-me dramàtic i dir-te que aconseguir el que veus ha estat molt dur, vejam si així em paguen més, però estaria mentint molt mal”, bromeja el comissari de l'exposició.

“Jo sóc professor d'Universitat i, comparat amb la meua feina, comissariar és una cosa ben difícil però no una cosa dramàtica. Tens una idea teòrica que has de conjuntar en un recorregut visual en el qual cadascú veurà una cosa distinta. L'exposició és un art performatiu, el que passa és que qui es mou no és cap actor, és el visitant del museu”, ens explica Joan M. Minguet, doctor en Història de l'Art.

Joan Miró. Ordre i desordre planteja un recorregut per cinc sales amb un discurs contradictori però estimulant envers l'obra de l'artista. La primera, enganyosament, aborda els primers anys d'un Miró acadèmic que intentava adaptar-se a l'art figuratiu, sense aconseguir-ho. “Basant-nos en el que veiem al principi, es podria pensar que aquells quadres els ha pintat qualsevol. Ens mostren que és un artista que ve de la formació clàssica, però amb un factor que trobe molt interessant: Miró va passar per tres acadèmies però va ser un fracàs. ¿Per què? En qualsevol acadèmia et diran que l'ofici és fonamental però per a Miró no ho era”.

A partir d'aleshores, una frase del mateix artista tatuada com una consigna a les parets, ens prepara per al que ve després: “Naturalment, només he necessitat un segons per a traçar amb el pinzell aquesta línia. Però he necessitat, potser anys de reflexió, per concebre-la”, deia Miró. Després de la seua primera exposició, on no va vendre ni un sol quadre i va rebre el menyspreu més absolut de la crítica, va marxar a París i es va desfer de la tradició que li havien ensenyat fins aleshores. Va deixar anar els referents i, amb l'ordre de l'ofici aprés, va crear el desordre del seu llenç en blanc.

Segons aquest xoc de conceptes, les següents sales emprenen un viatge cap a sales la progressiva experimentació amb la seua obra pictòrica. Després, cap a la cada vegada major indisciplina envers l'art clàssic, amb una sèrie de teles cremades que va fer per a una exposició de 1974, la voluntat d'assassinar la pintura, els vessants teatrals, poètiques i rupturistes, o la seua voluntat de traslladar l'art al carrer, traduint en grafits i cartells els seus compromisos polítics.

Tot, no obstant això, disposat de forma poc ortodoxa. Per exemple, a la quarta sala trobem una projecció del documental de Pere Portabella Miró, l'altre per al qual l'artista Carles Santos va compondre una melodia al·lucinada. “En una exposició normal, un recorregut canònic diguem-ne, aquest soroll hauria d'estar amb cascos. Ací en canvi, el so contamina totes les sales, molestant als més puristes. Aquest so ens situa l'any 69, ens retrotrau en un ambient i un estat creatiu concret”, explica el comissari.

El mateix passa amb una de les joies de la corona, una col·lecció de cartells de Miró caòtica i immersiva, part dels quals es troben empaperant les parets. “Quan ho vaig ensenyar als companys em digueren 'això és molt atrevit: no sé si m'agrada o no', que és una altra manera de dir que no t'agrada. Però per a mi, si ha provocat aquesta sensació de sorpresa, ja ha complit la seua funció”, assegura Minguet.

“En moltes exposicions monogràfiques d'aquest tipus sembla que hages de domesticar a l'espectador, però jo opine el contrari: l'espectador ha de ser salvatge i ha de tindre ganes de discutir amb l'obra de Miró”, conclou el comissari de l'exposició. Joan Miró. Ordre i desordre proposa una altra forma d'acostar-se a la figura de l'artista català, emprant intel·ligents jocs expositius contradictoris, estranys però sens dubte estimulants. Es podrà veure a l'IVAM del 15 de febrer al 17 de juny.