Josep Lozano: “No m’ha preocupat estar en el mercat de novetats”.

Josep Lozano i Lerma (Alginet, 1948) és llicenciat en Lletres Modernes per la Universitat de París VIII (Vincennes) i en Filologia Catalana per la Universitat de València. Entre les seues novel·les destaquen Crim de Germania (1979). Ofidi (1990) i El mut de la campana (2003), una novel·la on la València barroca del segle XVII serveix de marc per a una història impossible d'amor i passió entre un frare i una actriu de comèdies. Una novel·la que es llegeix des del començament fins al final amb deler.

Lozano ha publicat poesia, relats i, sobretot, novel·la. Parlar de Josep Lozano és parlar de novel·la històrica, de narracions i històries subjugadores. Avui conversem amb ell perquè, després d’onze anys de “silenci” des d’El mut de la campana, ha deixat d’estar mut i ha tornat a les trinxeres de la novel·la amb La fràgil memòria, una història a dues veus femenines, reconstrucció d’una època i crònica d’un poble, un poble fictici, Aljanet, i que evoca el seu. Una història on dues dones comencen a recordar i a escriure. Són dues dones de classe social diferent, una mare abnegada i una tieta tenaç, i de bàndols polítics oposats, es confessen en aquesta mena de llibre de memòries. Dos monòlegs a cor obert que acaben confluint en un moment força emotiu.

Com ha escrit recentment el crític Ponç Puigdevall, a partir d’aquesta darrera novel·la de Lozano: “Les novel·les ambientades en el passat, les novel·les històriques, han de superar dos reptes: un és la trampa de l’anacronisme i l’altre és la temptació que l’afany divulgatiu i l’excés de documentació desbarati la gràcia creativa d’una trama solvent, que l’autor, en comptes de conscienciar-se que està immers en una obra de ficció, es limiti a la redacció convencional dels seus coneixements enciclopèdics sobre l’època escollida com a marc. A La fràgil memòria, Lozano torna a sortir indemne de la visita que fa a les vicissituds de la guerra civil i la immediata postguerra”. I diu “torna a sortir”, i no simplement surt, perquè Lozano ha demostrat des de fa anys que sap posar magistralment la història en boca de la ficció: ho feu primer a Crim de Germania (1979), una “reconstrucció espectacular de la revolta i la repressió d’aquell moviment revolucionari que a principis del segle XVI va agrupar els pagesos i els moriscos de la perifèria de València”. I anys més tard, en El mut de la campana (2003), situada a la València del segle XVII, i amb una trama captivadora i un treball verbal prodigiós de la parla del poble.

Victoriós, doncs, davant dels possibles paranys o febleses del gènere de la novel·la històrica o d’època. Autor de trames ben diverses, tant pel tema, com en la forma, i ambientades en èpoques ben distintes, les novel·les de Josep Lozano donen prova d’un escriptor que ha tingut clar que el seu ofici, al marge dels treballs que ha hagut de fer per viure, ha estat escriure.

Escriptor compromés en recuperar la identitat i la llengua del seu poble, el nom de Josep Lozano ve lligat a Vicent Andrés Estellés perquè ell, junt amb Àlan Greus, fou creador i impulsor dels Sopars Estellés, inspirats en el Burns Supper, una celebració escocesa en honor de Robert Burns. Des de fa anys, cada setembre l’escriptor d’Alginet fa la crida perquè aquests sopars populars dedicats a Estellés recorren el nostre país, envoltats dels versos del poeta.

Enguany els sopars tenen un caliu especial —emmarcats en el centenari del naixement del poeta i acompanyats de molts espectacles i llibres dedicats al poeta de Burjassot— entre ells, l’obra col·lectiva Un ram convuls de síl·labes de vidre, coordinada per Josep Lozano i Salvador Vendrell, on col·laboren noranta-quatre persones, entre polítics, periodistes, narradors, poetes, professors, i s’apropa a Estellés des de diferents òptiques: amistat, admiració, anècdotes, encontres: diverses lectures i mirades sobre els seus versos i la seua persona…

Sobre tot això conversem amb Josep Lozano en un matí de final de setembre, mentre molts pobles valencians preparen la festa estellesiana.

Entre la seua primera novel·la, Crim de Germania (1979), tot un primer succés, i La fràgil memòria han passat 45 anys i no llegíem una novel·la seua des del 2003. És vostè un escriptor sense pressa? 

No he tingut mai pressa, ni soc, per decisió pròpia, un escriptor prolífic. De llibres, se’n publiquen molts i cal anar amb calma i fer una cosa homologable i digna. No m’ha preocupat no tindre una presència en el mercat de vendes i novetats. M’ha preocupat que els meus llibres estiguen bé i emocionen.

Què ha estat fent des d’El Mut de la campana (2003) i La fràgil memòria?

He publicat un llibre de narracions i he fet un llibre de poemes de gran format dedicat a l’Albufera amb fotografies d’Albert March. A més, li he dedicat prou de temps a una tesi doctoral sobre el dietari de Mossén Porcar, un dietari escrit entre el segle XVI i el XVII. També he passat molt temps en una novel·la dedicada al pintor Josep Ribera, que segurament eixirà l’any que ve. Aquests darrers dos anys he estat escrivint les dues novel·les de manera paral·lela. De fet, porte molts anys amb la novel·la de Ribera, centrant-me sobretot en el Ribera jove que arriba a Roma i sobre el qual, no se’n sabia molt. L’avantatge de fer una novel·la dedicada un personatge sobre qui no hi ha moltes dades biogràfiques, és que els historiadors tenen molt a aportar sobre aquestes vides. Ribera era un dels admiradors de Caravaggio, coincideixen a Parma i es coneixen. El seu pas per Parma fou important. També a Itàlia va conéixer Quevedo, que era secretari del virrei i fins i tot va tractar Galileo, imagina’t.

Una vida fascinant, molt novel·lesca, i en ella està ben engrescat, imagine.

Sí molt. Ara fa onze anys que estic jubilat, i he anat fent coses ben diverses, anant d’un gènere a un altre. El meu plantejament com a escriptor del País Valencià ha estat tractar elements geogràfics, com ara l’Albufera o el Xúquer, i elements històrics, tractar de crear uns referents a partir de la nostra història i del nostre territori.

Un èxit primerenc, tal com fou Crim de Germania, de vegades pot ser un risc, veritat? A vostè no li ha passat això?

Per sort no. Fou un èxit Crim de Germania, però també d’El Mut de la Campana, se’n van fer deu edicions i de Ribera, quinze edicions. Per tant, no m’he quedat en un èxit primerenc i punt. No m’ha preocupat mai la presència en el mercat ni en els mitjans de comunicació. He dedicat l’esforç a fer una literatura digna, sense pressa.

Molts lectors tenien ganes de tornar a tindre entre les mans una novel·la seua. Què l’ha dut a escriure La fràgil memòria?

Em movia el desig i la necessitat de parlar d’una època de la qual no ens parlaven. Hi havia un gran silenci i coses que no sabíem. Jo no vaig saber res de mon pare fins ben major. El franquisme es va encarregar de crear una gran por i un gran silenci, a través sovint, dels capellans i la Guàrdia Civil. De xiquet no vaig sentir parlar mai de la República. Mon pare estigué en la columna de ferro i ni ho sabia. Per això, volia recuperar la memòria, donar testimoni d’un temps viscut. Buscava vindicar el dolor de l’absència, dels morts i desapareguts que comporta tota guerra i de reflectir la por i la violència.

I va triar aquest format de dues veus, a mena de dietari, de confessió i memòria. ¿Per què?

Volia fer parlar les dones i mostrar la seua visió de la història, que elles en foren protagonistes, i fer-ho a partir de dues visions diferents, que no enfrontades. Sempre ens han donat la visió de la història dels homes. De manera que per a donar aquesta nova visió, des de la vida de les dones, vaig decidir escriure una història narrada per elles i vaig triar el format de memòries (més aviat que dietari, ja que no està datat) i ho vaig fer perquè l’estil directe i la primera persona redueix la distància entre el lector i la història, allò que contes. Per això em resultava més còmode i efectiu escriure en primera persona, que no pas mostrar-me com un narrador omniscient. El risc era com aconseguir que la història semblara versemblant, i en això me la jugava molt amb el llenguatge, amb quin model de llengua emprava, i com veus, he triat una llengua a mig camí entre la normativa i la versemblança. 

“Sempre he tingut una actitud curiosa, receptiva i amatent cap al llenguatge”, ha dit vostè en alguna ocasió. La fràgil memòria és un llibre que duia en ment des de feia temps?

No molt, dos anys com a molt. Ha estat un llibre relativament ràpid. Hi ha una teoria literària que parla dels autors ovípars i vivípars. Diu que els ovípars coven l’ou i quan la closca s’esquerda la criatura ix i ja està mig criada. I els vivípars tenen la criatura i van aportant-hi a poc a poc perquè vaja formant-se, és a dir: escriure i reescriure, anar formant la criatura literària. Jo soc dels segons.

En La fràgil memòria ha fet coincidir els fets de la novel·la amb fets històrics.

El rerefons de la novel·la és el que he vist o escoltat a gent del poble, d’Alginet. És la història oral transmesa, que forma part del patrimoni històric i oral de tots, històries de vegades silenciades por molt de temps per la por. Com diuen els versos de Maria Josep Escrivà que obrin el llibre: “De vegades la vida consisteix a reprimir la por o a proclamar-la”

Vosté ha conreat la novel·la històrica, però la novel·la històrica té riscos, perquè pot excloure o desplaçar la vivència més contemporània, o caure en els anacronismes?

En eixa determinació meua de crear un referents hi havia una preocupació, el fet que els valencians, en general, no coneixem la nostra història. Molts valencians sabien més de Buffalo Bill que de Jaume I. Volia utilitzar la nostra història per crear elements d’identificació, i això suposava un gran treball previ. I sí, hi ha riscos, a mode d’anècdota recorde que en Crim de Germania parlava d’una amanida de tomaca, i clar, allò va ser tota una equivocació per part meua, perquè encara no havíem incorporat la tomaca a la nostra dieta, vindria anys més tard d’Amèrica. Per a escriure novel·la històrica s’ha de reescriure molt i anar creant una mena de mosaic, amb tessel·les, per arribar a completar la història final.

Un altre risc és arribar a caure en un to divulgatiu o d’exhibicionisme de coneixements i de documentació. No és el seu cas.

Això és un altre risc, i perillós. En la novel·la històrica no t’has de convertir en un erudit, sinó en un narrador, perquè l’erudició trau fluïdesa i cal ponderar les dades amb l’exigència narrativa de la història. Has de dominar el temps de la teua narració i triar i pensar com si fores un lector més, “¿això interessaria els lectors?”. T’has de posar en el lloc del lector. El risc de convertir-se en un erudit més que en un narrador és una espasa de Damocles que sents sobre tu tot el temps. Cal prioritzar la narració sobre l’erudició. Cal trobar un equilibri, i evitar que no s’hi perda l’evolució de la història perquè això entrebanca l’encís del text, el seu ritme i la seua fluïdesa. Per a l’erudició ja hi ha els llibres d’Història i les revistes especialitzades.

Voldria destacar de nou la solució formal que ha trobat per al seu llibre, senzilla, però efectiva: dues dones d’Aljanet, una el 27 de setembre de 1939 i l’altra el 30 de novembre de 1944, comencen a escriure una mena de diari íntim mitjançant el qual dialoguen amb elles mateixes i troben un sentit :

El llibre comença amb les paraules de Llibertat Alba Boïgues, la Llíber, una dona republicana, vídua, que viu austerament, acorralada per la por d’habitar com a perdedora en una societat dominada pels guanyadors. El dolor més punyent és l’absència del seu fill, que es va enrolar en la FAI i del qual no té cap notícia, una absència que se la menja per dins i la du a escriure alhora: “No vull enganyar ningú. Ho sé de sobra: de cor amarg, mai boca dolça; tot i això tractaré de contar veritat. Soc dona, viuda i pobra i, per als guanyadors de la Guerra Civil, també desafecta al Règim que ara mana”.

En la segona part, una mica més breu, és la Regina Bosch Palau qui escriu i ens parla. Soltera i “filla de casa bona”, coneguda al poble com la Regina Barona, que du una vida plàcida a la vora de l’avorriment jugant a la brisca amb les amigues mentre berenen xocolata de debò —“res de barreja amb farina de garrofa— sucant-hi ”melindros o rossegonets d’ametlla“ comprats al millor forn del poble, i que ens fa partícips de les cuites que manté amb un dels seus nebots, ”bevedor, fumador, jugador, travesser i doner“.

¿Per què escriuen aquestes dones, per a salvar-se, per a trobar una companyonia dins del silenci…? ¿Per a calmar el neguit i el descontent?

Llíber i Regina senten la necessitat d’escriure i de descobrir-se a elles mateixes, perquè escriure és també això, arribar a conéixer-nos. Els dos personatges tenen desig i necessitat d’escriure’s, de conéixer-se i de deixar constància d’elles, de les seues vides.

En la història de la literatura hi ha autores com Paticia Highsmith, amb El diaro d’Edith o Alba de Céspedes amb Quadern prohibit que recorren al format de dietari per donar-se veu i crear una història de ficció que en realitat, parla d’elles, de desitjos, de pors, de frustracions etc.

L’escriptura és un camí d’autoconeixement per a tot escriptor. Vaig fer un curs sobre literatura i psicoanàlisi a París que aprofundia en això. Igual que les persones posen i aboquen les seues frustracions en els somnis, també els escriptors ho fan en allò que escriuen, encara que siga de manera inconscient o no massa conscient.

De fet, l’escriptora Purificació Mascarell en Como anillo al cuello, recentment publicat, afirma referint-se a Quadern prohibit : “la escriura constituye uno de los mejores métodos para facilitar que aflore aquello enterrado bajo la superficie prosaica de la existencia”.

I les darreres paraules de Llíber són: “En acabant, quan ja em quede erta, tesa com un feix de canyes sense pelar, angelets al cel i merda per als vius! Per tots els qui m’han donat tan mala vida. No vull escriure més.

Quin és per vostè el moment àlgid, el més emotiu, de la novel·la?

Allà on convergeixen dues ànimes tan diferents. Són dos monòlegs que actuen com dos espills acarats, més que confrontats, i que alhora es complementen. En totes dues hi ha el desig de renovar l’esperança, el sentit solidari de la vida. Quan Llíber i Regina es creuen en el camí, pensen i es diuen l’una a l’altra: Hem patit molt, i tot per a què? I això em fa pensar també en Pàtria, d’Aramburu. Crec que a Pàtria hi ha la voluntat de donar-hi una visió objectiva. És un llibre molt llegidor, a pesar de ser gruixut, els capítols són breus i té agilitat narrativa.

¿Se sent content amb l’acollida que està tenint fins ara la novel·la?

Sí, n’estic molt satisfet, de les crítiques, de les lectures dels lectors que m’arriben.

¿Satisfet amb l’edició?

Molt content amb Afers. Havia tingut contacte previ amb Vicent Olmos a través de Biografies Parcials de Xavier Serra i com que ara Afers compta amb aquesta col·lecció de narrativa, vaig pensar que era el lloc idoni on publicar-la.

Vosté fou un pioner de la narrativa valenciana amb Crim el Germania, ha plogut molt des d’aleshores, com valora el camí i l’evolució?

Hem fet un camí positiu en la narrativa d’autors valencians, i s’hi han escrit obres molt interessants. La consciència de poble i la nostra identitat ja té dos pilars fonamentals: la cançó i la literatura. I en el cas d’Estellés, per exemple, és esborronador com la música i la literatura han convergit. Estellés ha estat el nostre poeta més música i un dels poetes europeus més musicats, sinó el més, dins la història.

¿Com veu les noves veus literàries que estan sorgint en català, les noves tendències?

No estic massa al dia, però crec que tenim un cos important d’obres literàries.

Sorprén que la seua obra no estiga traduïda a altres llengües ¿Com ha sigut?

Doncs Anagrama va publicar Crim de Germania en castellà amb la traducció d’Antònia Cabanilles amb el títol, Germania. I aquesta ha estat l’única traducció dels meus llibres. En principi, Ofidi, que guanyà el premi Prudenci Bertrana el 1990, s’havia d’haver-se traduït al francès i a l’anglés, però finalment la idea no prosperà.

Enguany de nou agafa les regnes i munta un llibre col·lectiu. Ja ho va fer l’any 2017 Nosaltres, els fusterians, dedicat a Fuster, junt amb Salvador Vendrell i ara de nou, un volum dedicat a Estellés, Un ram convuls de síl·labes de vidre, on col·laboren 94 persones. El llibre l’han fet amb una rapides sorprenent. ¿Com ha estat l’experiència?

Doncs acabant esgotats, perquè el llibre ha suposat molta feina de gestió, però afortunadament vam tindre una resposta molt ràpida per part dels participants ,que han fet textos breus i li han donat aquest caire dinàmic, personal, pròxim, on hi ha anècdotes, troballes, mirades noves i inesperades sobre la personalitat i l’obra d’Estellés.

Senyor Lozano, vostè va estudiar i viure a París. Una experiència que, per cert, compartim. ¿Què en recorda?

Estudiava a de París VIII (Vincennes), on em vaig llicenciar en Lletres Modernes per la Universitat i vaig intentar fer una tesi sobre la retòrica en la publicitat. Aquella universitat havia estat una mena de concessió del Govern francès a la revolta de Maig del 68, però amb els anys van anar estrangulant-la amb un pressupost cada vegada més minso. A París vaig fet molts feines i vaig viure en una chambre de bonne, aquestes antigues habitacions del servei reconvertides en mini estudis amb ben poc de confort. Recorde moltes coses, però sobretot un dels treballs que vaig tindre, el millor pagat, donava classes de català a un nord-americà a la Casa d’Espanya, ja veus...

Coincidim lleugerament, en el meu cas, vaig fer un curs de postgrau a París III, vaig tenir moles feines i vaig viure a una chambre de bonne, de fet, tinc un relat titulat: “Jo també he viscut a una chambre de bonne”.

Doncs ja farem intercanvis de relats perquè en vaig escriure un que es diu “Sitting bull”, on evocava la pintura de Sitting Bull que hi havia a una de les parets de l’habitació.

Acabem la conversa evocant París, una experiència comuna en la joventut, la de Josep més llunyana, la meua no tant.

Me’n vaig a casa amb La fràgil memòria entre les mans, ara dedicada per ell. Una novel·la, dues històries, però en el fon moltes històries que ressonen en la veu de dues dones que es “despullen” en uns monòlegs on Lozano, mitjançant una recreació verbal lluminosa i reeixida, recupera i projecta, com una imatge sobre un espill, una manera de viure, pensar, parlar, ser i comportar-se d’una època.

Són els escenaris, és la recreació de la tensió, la por —una protagonista omnipresent— i de mica en mica, les paraules, el dolor, els desencants, les esperances pansides i les esperes inacabables, però també la dolçor, els petits gestos i les felicitats fugaces, les que van teixint un tapís paral·lel a la presència inevitable de la Història i els fets. Un tapís de vides reals contades per la Llíber i la Regina Barona —unes existències paral·leles i llunyanes que Josep Lozano lliga i fa confluir amb subtilesa narrativa i psicològica.

A través d’elles coneixem la història, amb minúscula, en la vida privada, i la Història, amb majúscula, en la vida pública, les raons i les desraons dels dos bàndols. Dues dones que, com a éssers ficticis, però humans, no eviten ni neguen el dolor, però tampoc “la celebració dels miracles incomprensibles de la vida quotidiana, el color de la felicitat”.

De vegades com diu l’escriptora Bibiana Collado, “la veritat de la ficció pot ser més real que la veritat de la història”. Per això, a través d’aquestes dues dones de ficció, ens arriba la crònica d’una època i d’un poble, i en el fons, de tot un país.