Les hores que Josep Pla va dedicar al País Valencià

És una temptació molt gran –sobretot ara que celebrem l’any Fuster– demanar-nos de manera puntual: “Què hauria pensat i dit Joan Fuster d’açò o d’allò?”. La mateixa pregunta la podríem fer extensible a altres escriptors, notablement a Josep Pla, assagista i periodista de ploma esmolada, procliu a dir la seua sobre tot i tothom, però ben caut amb allò que a ell li convenia.

Què pensarien tots dos, per exemple, de la asimetria en què vivim encara valencians i catalans? Què dirien dels canvis espectaculars que ha experimentat la ciutat de València i de la progressiva desaparició dels paisatges de l’horta? Què opinarien de la falta de reciprocitat en tants terrenys entre nord i sud de les terres catalanes? Què escriurien en veure’ns tan allunyats, entre València i Barcelona, malgrat tots els mitjans possibles, inclosa l’alta velocitat? Com pairien la relativa inhibició de Barcelona com a capital cultural i alhora l’embranzida de la literatura catalana al País Valencià i les Illes? Què pensarien de les hores de debat –en tantes ocasions estèril– al voltant de les seues persones, la seua obra i, sobretot, en el cas de Pla, de totes les energies malaguanyades sobre la dificultat encara avui per a dissociar l’autor de l’obra? Probablement, si Josep Pla hagués estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ens hauríem estalviat moltes discussions. No ha estat així. Però sobretot allò que més pot encuriosir és, potser: Què els semblaria veure’s junts i somrients en la coberta d’un llibre que du per títol Hem d’acostar-nos més a València?

Desafiant la asimetria

Precisament aquest somriure, darrere del qual hi complicitat cultural i intel·lectual, és, en gran part –com subratlla Antoni Martí Monterde, antòleg del present volum publicat per 3i4– l’origen del llibre: una idea forjada per Fuster, gènesi d’aquesta obra, el qual ja volia aplegar textos de Pla al voltant del País Valencià –recorda Monterde al pròleg. En el seu dia, segons Martí, Fuster donà a l’editor Eliseu Climent un breu esquema del que podia incloure l’obra. Climent va lliurar aquest guió inicial a Josep Vergés, editor de Destino, però en deixar aquest l’editorial i amb la mort de Fuster, el projecte quedà frustrat i oblidat. Molts anys després, Martí Monterde ha traçat una hipòtesi sobre com hauria pogut ser aquell llibre i fruit d’això és: Hem d’acostar-nos més a València.

Fa unes setmanes el llibre es va presentar a la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, amb representació política i oficial catalana i del País Valencià, amb la presència d’Eliseu Climent, i els professors i escriptors Antoni Marí Monterde i Xavier Pla, un tàndem que acosta Girona a València, passant per Barcelona. Setmanes després Monterde i Pla han visitat València per parlar del llibre i situar-lo en context. En aquesta ocasió, però, es trobava a faltar la representació oficial. No obstant això, el dia de l’acte va ser un goig comprovar com la sala s’omplia de gom a gom al voltant d’un llibre com aquest, i encara més goig, veure-hi gent jove entre els assistents, un divendres a la vesprada.

Josep Pla s’havia apropat al País Valencià i havia admirat i descrit la ciutat de València: “és una ciutat plena de vida. Bàsicament ha canviat poc del que fou sempre. Conserva una mica la seva fonamental i perenne fisonomia. València és el nucli urbà d’arrel agrària més important de la Península. El fet li dóna un sabor i una manera d’ésser inconfusibles. A mi m’agrada València tal com és, i la qüestió seria que es conservés com ha estat sempre». Però després de la floreta, venia l’advertència i l’estocada: «Ja tindran temps [els valencians] de conèixer les tristeses de la industrialització i tot el que s’hi lliga». I acabava dient: «Hem d’acostar-nos més a València», i ho deia en plural, dirigint-se als catalans. El viatge, però, no es detenia a València, Pla va passejar també per Xàtiva, Castelló, Alacant i Sueca, on anà a conèixer Fuster. A banda dels paisatges de les planes litorals, que el van captivar, Pla havia retratat vuit escriptors valencians a través de la seua obra (de Blasco Ibáñez a Joan Fuster passant per Azorín). Els textos, de fet, revelen tant de Pla –les seues virtuts, fòbies i fílies– com del nostre país, de la literatura que aquest generava i dels valencians que s’hi trobà. Tant és així, que el llibre es podria llegir com una biografia de l’homenot de Llofriu, amb relació a un paisatge humà com el del País Valencià, que l’escriptor va conèixer, sobretot a través de Joan Fuster.

A partir dels textos de l’Obra completa editada per Destino, el llibre s’organitza en apartats que inclouen els retrats -la majoria provinents dels Homenots o dels Retrats de passaport- d’una bona colla d’intel·lectuals i escriptors que Pla coneixia i havia llegit: Vicent Blasco Ibáñez; José Martínez Ruiz, Azorín; Gabriel Miró; Ernest Martínez Ferrando; Manuel Sanchis Guarner; Joan Fuster; Vicent Andrés Estellés, i Raimon. Trobem també -“Paisatges i ciutats”- descripcions de pobles i ciutats, que haurien conformat el llibre sobre el País Valencià que l’autor d’El quadern gris no va escriure mai. Ací, Pla fa palès el seu gust pel paisatge conreat del litoral, la qual cosa el farà enamorar-se’n i condemnar-ne la resta: “El drama de València, com el drama de Catalunya, són les muntanyes, l’estèril geologia aclaparadora”. Però a banda d’aquesta eixida de to contra la natura, tan pròpia de Pla (ja em direu, la natura, quina culpa té de ser com és), en aquestes cròniques –escrites per Pla en algun dels seus viatges pel nostre país, bé fos de passada, en direcció a Lisboa, o amb un objectiu concret, com ara conèixer personalment Joan Fuster– l’escriptor empordanès lloà “el treball” com a resposta col·lectiva al paisatge i la geologia, tant a Catalunya com al País Valencià. Un elogi que acostava totes dues geografies.

Una tercera part, no menys important, és un apèndix que inclou la correspondència entre Pla i alguns escriptors, com ara Fuster o Carles Esplá, un intercanvi bàsic per entendre la seua relació amb els valencians i de la qual emergia una necessitat d’acostament intel·lectual, econòmic i polític entre els dos territoris.

Més que una antologia de textos, en les pàgines d’Ens hem d’acostar a València hi trobem un itinerari, una visió literària i de vegades intel·lectual de paisatges, obres i noms valencians, un desig de construir una relació més intensa i un gran diàleg entre els dos escriptors catalans més decisius del segle XX, que, amb la seua relació, van donar pàgines, idees i projectes clau per al nostre país. Com va dir Xavier Pla durant la presentació a València: “aquest és un típic llibre de Josep Pla, perquè té homes i paisatges; un llibre fragmentari, un llibre discontinu en què hi ha retrats d’escriptors i polítics valencians i paisatges”.

Una sintonia particular. Pla i Fuster, un diàleg d’anada i tornada

Fornida per tots els vincles i les complicitats culturals, literàries, i humanes dels dos assagistes, aquesta imatge de la coberta del llibre, i gran part dels textos que el componen sorgeixen –com subratlla Martí Monterde– d’una complicitat que “va ser molt forta i intensa perquè, a pesar de les seues diferències, tots dos tingueren coses en comú, notòriament, haver deixat darrere d’ells un fruit, un grup d’assagistes i pensadors, continuadors ben importants de la seua obra”. El mateix Fuster li deia a Pla en una de les seues cartes: “El meu objectiu és deixar uns quants equips d’intel·lectuals i no intel·lectuals en forma per a capgirar tot el que no ens agrada i que no ens agrada d’aquest país”.

Més enllà del pes simbòlic que té aquest gest d’apropament entre Fuster i Pla en plena dècada dels anys seixanta, la prova definitiva de l’alta consideració que Pla tenia sobre Fuster és que li encarregués el pròleg del que havia de ser –després de dues temptatives frustrades– la definitiva Obra completa del mateix Josep Pla, la de Destino. Un encàrrec que –com explicà Xavier Pla– tenia uns quants candidats, autoritats acadèmiques i properes a l’editorial, però que va recaure en Fuster. La qual cosa evidencia que la relació Pla-Fuster va ser “un diàleg continu i molt enriquidor, perquè no només foren un mestre i un deixeble sinó dos periodistes escriptors que es llegien, es coneixien i es respectaven”. 

El futur del País Valencià passa per Joan Fuster

Bona part dels textos de Josep Pla sobre el País Valencià són dels cinquanta i seixanta i, en aquell moment, al País Valencià sorgia un referent literari que va enlluernar l’escriptor empordanès: Joan Fuster, en bona mesura, l’estrella al voltant de la qual giren molts dels escrits de Pla sobre el País Valencià, entre ells, la crònica de la visita a Sueca per conèixer Fuster, les cartes creuades i les tesis polítiques i literàries de Fuster. Va ser entre la publicació d’El descrèdit de la realitat el 1955 i Nosaltres, els valencians, el 1962, que Pla va començar a creuar correspondència amb Joan Fuster i a reconèixer en l’assagista de Sueca un nou referent.

Tal com va destacar Xavier Pla –el director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona– l’escriptor de Palafrugell “confià en Fuster com en pocs altres escriptors”. Primer, en cedir-li un encàrrec de Destino, la guia del País Valencià, una guia que en principi havia de fer ell, i que hauria completat la guia dels Països Catalans, un gest, com va comentar Xavier Pla, que suposava tot un “acte d’honestedat” i modèstia, una cosa prou insòlita en la personalitat de Pla. «Segurament va pensar que no coneixia prou bé el País Valencià o perquè respectava massa la seva diversitat com per assumir ell mateix la guia i diposità la seva confiança en l’assagista el suecà.  I segon, però no menys valuós: en encomanar-li la introducció a la seua Obra completa.

Una admiració que, a més, es va fer palesa en l’Homenot que li va dedicar: «Els elogis de Pla a Fuster en aquest Homenot –va explicar Xavier Pla– són estranyament generosos, tenint en compte que Pla sempre va ser molt crític amb els personatges que retratà als Homenots“. Pla, que no (regalava) compliments així com així i solia mostrar-se poc amable i condescendent, tant amb el seus predecessor com contemporanis, en el retrat de Fuster, per contra, se’n desfà en elogis i li troba virtuts positives. ”I sobretot –apuntà Xavier Pla– destaca que Fuster és una personalitat del futur, que el futur del País Valencià passa per Joan Fuster“.

A casa de Fuster: ficció i realitat

La contundència amb què Josep Pla escrivia, sempre tan precís i fonamental, donava als textos de ficció una versemblança tan sòlida que sovint feia dubtar que foren inventats. A la inversa, però, succeeix una cosa similar: els seus textos de no-ficció, és a dir, la major part de la seua obra, són permeables sovint a la ficció, a la inventiva. Xavier Pla en parla d’una tendència: “la narrativització” de tot. Per la qual cosa, els textos memorialistes no eren sempre cent per cent reals, per molt versemblants que foren. Tampoc l’autor ho amagava massa: al llarg de l’Obra completa Pla descrivia un mateix fet de maneres diferents en diversos textos seus. Un d’aquests casos fou la visita a la casa de Fuster, la qual presenta diferents versions, segons ho expliqués a l’Homenot dedicat a Fuster o a Notes per a Sílvia.

Però per si fos poc, el mateix Joan Fuster, en una de les seues últimes aparicions publiques (una conferència que va dedicar a Josep Pla a Bellreguard), constatà amb humor i serietat alhora que diversos detalls d’aquella visita de Pla no coincidien amb la veritat: ni Pla va arribar a tocar a la porta de sa casa, perquè es van trobar pel carrer, ni hi era present Josep Palàcios, ni sonava Vivaldi. Això sí: plovia a bots i barrals. La resta de detalls i tota la posada en escena és estratègia narrativa de Pla per donar-li bombo a la rebuda de Fuster –i de pas a ell mateix. Tota una escenografia, fruit de la pura inèrcia narradora de l’escriptor.

Josep Pla i Joan Fuster: dues figures del nostre temps, grans dietaristes, periodistes de mena, provocadors incorregibles. En un any en què commemorem la figura i l’obra de Fuster, convé recordar, com ha escrit Gustau Muñoz, que “l’obra fusteriana no comença i acaba amb Fuster, sinó que ens mostra el camí per a prendre’s seriosament el país, per a continuar construint-lo”. Tampoc l’obra de Pla acaba amb Pla. Pocs millor que l’escriptor gironí, Miquel Pairolí, per constatar-ho. Tots dos escriptors, des de Palafrugell a Sueca, van posar la llavor per a recollir amb el temps aquell grup d’intel·lectuals i no intel·lectuals, agitadors i continuadors.

Més enllà de tots els debats estèrils, capelletes i manies, llibres com aquest, i iniciatives —com ara una exposició temporal dedicada a la relació entre els dos autors, organitzada per la Fundació Josep Pla— poden ajudar a “rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d’un frenesí hiperbòlic i ridícul...”, com va escriure Pla, i a enfortir els ponts i corrents culturals entre els diversos territoris del domini lingüístic català de la mà de l’obra de l’escriptor empordanès, per a qui “en definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte...”.

Xavier Pla ho va deixar clar a València ara fa uns dies: “tots els planians, siguen del País Valencià, de Mallorca o del Rosselló, estaven esperant un llibre d’aquesta mena. I el fet que l’hagi publicat 3i4, antologat per Antoni Martí Monterde –que és un valencià que viu a Barcelona–, fa que aquest recull sigui un llibre per celebrar, perquè és patrimoni comú”.

És una temptació molt gran –sobretot ara que celebrem l’any Fuster– demanar-nos de manera puntual: “Què hauria pensat i dit Joan Fuster d’açò o d’allò?”. La mateixa pregunta la podríem fer extensible a altres escriptors, notablement a Josep Pla, assagista i periodista de ploma esmolada, procliu a dir la seua sobre tot i tothom, però ben caut amb allò que a ell li convenia.

Què pensarien tots dos, per exemple, de la asimetria en què vivim encara valencians i catalans? Què dirien dels canvis espectaculars que ha experimentat la ciutat de València i de la progressiva desaparició dels paisatges de l’horta? Què opinarien de la falta de reciprocitat en tants terrenys entre nord i sud de les terres catalanes? Què escriurien en veure’ns tan allunyats, entre València i Barcelona, malgrat tots els mitjans possibles, inclosa l’alta velocitat? Com pairien la relativa inhibició de Barcelona com a capital cultural i alhora l’embranzida de la literatura catalana al País Valencià i les Illes? Què pensarien de les hores de debat –en tantes ocasions estèril– al voltant de les seues persones, la seua obra i, sobretot, en el cas de Pla, de totes les energies malaguanyades sobre la dificultat encara avui per a dissociar l’autor de l’obra? Probablement, si Josep Pla hagués estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ens hauríem estalviat moltes discussions. No ha estat així. Però sobretot allò que més pot encuriosir és, potser: Què els semblaria veure’s junts i somrients en la coberta d’un llibre que du per títol Hem d’acostar-nos més a València?