Nakba: relats per a recordar la lluita diària palestina

Un dia de 1963, un nen de nou anys va sortir de sa casa casa disposat a fer-ne una de grossa: duia una sorpresa sota l’abric i estava disposat a ensenyar-la al món quan fos necessari. El moment va arribar quan el director de la seua escola va fer la senyal per a cantar l’himne del regne de Jordània. Just abans que els xiquets i les xiquetes començaren a corejar, aquell nen va traure una pancarta que deia: “Posem fi a la promesa de Balfour i a l’Imperialisme!”.

Allò va causar un enrenou considerable que prompte va esdevenir aldarull multitudinari a la porta del centre escolar, amb intervenció de la policia jordana inclosa. Huit menors d’entre nou i tretze anys van ser apressats i conduïts fins a les cel·les d'al-maifar, la comissaria, on van interrogar entre brutals pallisses a tots els implicats. En especial a qui havia tret la pancarta.

Aquell nen s’anomenava Salah Jamal, i així ho narra a Nakba: 48 relats de vida i resistència a Palestina, un llibre acompanyat amb il·lustracions de Miquel Ferreres que arriba a les nostres llibreries de la mà de l’editorial Tigre de Paper. L'escriptor, que estarà a València el dia 24 de maig presentant el llibre a l'Octubre CCC, ens conta què significa aquest fantàstic artefacte literari que construeix, des de la mirada d'un passat personal el retrat col·lectiu d'una societat, un sentir de dignitat i resistència vital.

Com un record d’infantesa

“La història de la meva família és com la del 90% de les famílies palestines”, ens diu Salah Jamal. “Aquest llibre va nàixer ara farà dos anys, aproximadament, quan vaig pensar en escriure sobre el setanta aniversari de la Nakba palestina. Volia narrar aquella tragèdia però no fer-ho desgranant el context polític, històric i escrivint un llibre feixuc i difícil de llegir. Més bé al contrari: narrar la realitat palestina amb un caire humà, familiar. Així és com vaig arribar a la conclusió de que el més honest era escriure sobre la meua família, fer una història que reflecteix la de moltes altres”.

Salah Jamal va néixer a Nablus (Palestina) el 1951. Després de la invasió israeliana de 1967, va abandonar la seva ciutat natal. Els avatars de la vida el van portar a Barcelona, on viu des de fa quaranta-vuit anys i on es va doctorar en Medicina i llicenciar en Història i Geografia per la Universitat Central de Barcelona. És professor del Màster Món Àrab i Islàmic a la UB i autor de llibres com Aroma àrab, receptes i relats (Bissan Edicions, 2014), Palestina, ocupació i resistència (El Jonc, 2002) o Allò que cal saber sobre els àrabs (Flor del Viento, 2012). Ha estat guardonat amb el premi Nijmet Al-Quds de l’Acadèmia i la Unió General d’Escriptors i Poetes Palestins.

És, per mèrits propis, una de les veus més importants de la causa palestina al nostre país. Coneix com ningú el poder del relat d’un poble i la importància d’escriure’l abans que l’escriguin per tu: “El relat es molt important en la història d’un poble. Al fi i al cap, els qui van expulsar els palestins de la seua terra tenien més poder i més mitjans i ens van guanyar al construir el seu relat. Jo tenia la mania de contrarestar-lo”, explica l’escriptor. “Vaig decidir fer-ho amb relats curts, concisos i precisos que explicaren el meu relat, el nostre. Que és feble al costat del relat sionista perquè mai hem tingut les seues eines, però sempre necessari”.

Per a ell, “tots els records són relats i cobren sentit quan els estructures a la ment. Hi veus el macrorelat, diguem: el dret a reivindicar un territori que ens van arrabassar de la manera més barroera possible. Els records personals es barregen amb els col·lectius i es fa història: qui no té relats no té historia”.

Però per narrar aquesta història tenia clar que havia de treballar un registre afectiu pròxim i delicat. Nakba: 48 relats de vida i resistència a Palestina reivindica la utilització del somriure com a arma de dignitat i de lluita. “La nakba palestina, si ho mires amb la suficient perspectiva, sona a comèdia perquè es absolutament inversemblant. Pensa-ho: Expulsar a un poble de la seua terra? Insertar-hi a gent de Rússia i Ucraïna amb l’excusa de que tenien un contracte amb Déu? Com si Déu fos constructor o un agent immobiliari! Sona a argument de una comèdia, oi? Doncs la realitat va ser absolutament tràgica pel poble palestí. Al darrere de cada tragèdia hi ha una comèdia i a l’inrevés”, explica l’autor.

Memòria individual i col·lectiva

En novembre de 1917, el govern britànic durant la Primera Guerra Mundial va anunciar el seu suport a l'establiment d'una llar nacional per al poble jueu a la regió de Palestina. Obviant als palestins, clar. Aquella declaració va ser coneguda com La promesa de Balfour, que Salah Jamal ja coneixia de sobres quan va de treure aquella pancarta que el dugué a la comissaria. El que no tenia clar era el significat de la paraula imperialisme. Al capdavall no era més que un nen, però vivia la cultura política del seu entorn, així com el drama que l’envoltava.

“Vivíem en un ambient totalment polititzat però no com ens ho pensem ací. No era una cosa filosòfica o experta, sinó crua perquè vivíem la tragèdia. Això et polititza automàticament quan busques respostes: Per què visc a un camp de refugiats? Per què el meu veí no te sostre a casa? Per què patim fred per les nits? Sents discussions de la família, comentaris dels veïns. I et polititzes”, ens conta Jamal.

“Cada vegada que al meu pare no li agradava alguna cosa, maleïa als anglesos. Mon pare els hi tenia mania perquè van ser qui van fer La promesa del Balfour. Per a ell, els responsables últims de la nostra tragèdia eren de l’imperi britànic. Per a nosaltres, de ben menuts ja sabíem què significava Balfour, repressió i colonialisme. Els palestins que vàrem ser expulsats sentíem coses com aquelles a cada minut perquè convivíem en una situació paupèrrima i volíem trobar un sentit a la tragèdia de la nostra atmosfera”.

La lluita, la necessitat de reivindicar drets i reclamar espais havia estat sempre present a la seua infantesa: “Els nens d’allà no tenien el que tenen els d’aquí que gaudeixen d'esplais, camps de futbols, piscines... Existia el carrer i quan veies una manifestació li anaves al darrere perquè era una diversió més. Emulàvem el que feien els adults... i si ells tiraven pedres, a pedrades tu també”, recorda Jamal sense nostàlgia.

“Tot el que dic al llibre son coses que m’han passat a mi. És 100% real i no cap la ficció. Fins i tot vaig fer un exercici d’autocensura perquè volia explicar coses que em van passar a Nablus, però no ho vaig fer perquè el lector d’aquí no s’ho creuria”, ens confessa. Li demanem quin tipus de records podrien semblar poc creïbles, i ens explica que “la forma d’actuar dels soldats israelians a les presons de Nablus, o l’actitud de la policia jordana... si jo expliqués algunes de les coses que ens van fer, més d’un em diria: ‘això no pot ser’. Havia de utilitzar una mena d’autocensura per donar credibilitat al text. No volia que ningú dubtés el més mínim sobre la veracitat d’allò que contava al llibre per culpa d’haver narrat cosa massa grossa o dramàtica”.

Relats contra l’oblit, relats des de l’exili

La manifestació que va dur a Jamal entre barrots quan només tenia nou anys és tan sols una anècdota, una xicoteta peça de tot un mural d'històries acompanyades de colpidores il·lustracions de Miquel Ferreres. La voluntat de les dones palestines, el tarannà masclista de l’època, els primers cinemes, les vesprades als negocis i els concerts a la ràdio de l’enemic, els soterraments i les cavalcades es barregen magistralment a Nakba. Mosaic per moments poètic, d’altres pròxim a la crònica, d’una forma de viure i d’entendre la vida.

“El món occidental té un desconeixement brutal envers al relat palestí, pel que fa al que es va viure durant els cinquanta i seixanta, abans de la Guerra dels Sis Dies”, reflexiona Jamal. “El que es va contar era que l’Estat d’Israel s’havia fet després de l’holocaust per a que els jueus visquessin tranquil·lament. Havien patit molt i mereixien un estat propi. I a costa de qui? D’uns beduïns que vivien allí. Així és el relat imperant durant el segle passat”, opina l’escriptor palestí i barceloní.

Segons ell, “la gent d’Europa va començar a veure la realitat després de la guerra de Vietnam i el maig del 68, que fou quan el progressisme va entendre la causa palestina. Aleshores l’Estat Israelià va reconèixer que existia una tragèdia palestina però ho van fer com un apèndix de la seua tragèdia: l’holocaust nazi. Per què? Perquè a la mínima que critiquessis l’actitud de l’Estat d’Israel, et fotien l’arma llancívola de l’antisemitisme. I d’aquesta manera silenciaren la nostra realitat”.

Salah Jamal escriu per recordar i per a que qui llegeix els seus relats, no els oblide. Per a fer memòria i construir consciència. “Cada poble té les seues lluites”, assegura, “jo mateix encara visc l’exili perquè no tinc dret de retorn. Et donen un permís d’una setmana i et diuen que no pots tornar a casa teva perquè ets estranger. Estranger? Si he nascut allí!”.

Per a l’autor de Nakba: 48 relats de vida i resistència palestina, el debat envers la causa palestina “no és un tema ètnic, ni geogràfic, ni nacionalista. Es tracta d'un tema de drets humans. Es tracta d'assenyalar injustícies i lluitar-les siguin a Nicaragua, el Congo o Palestina”.

Amb aquest tarannà ens conta, just abans de d’acomiadar-se, que la seva mare sovint comparava els palestins amb un sac de boxa: “ens foten hòsties contínuament per estem allà, com el sac que aguanta tot el que li tiren. Perquè no tenim altra opció”.

Un dia de 1963, un nen de nou anys va sortir de sa casa casa disposat a fer-ne una de grossa: duia una sorpresa sota l’abric i estava disposat a ensenyar-la al món quan fos necessari. El moment va arribar quan el director de la seua escola va fer la senyal per a cantar l’himne del regne de Jordània. Just abans que els xiquets i les xiquetes començaren a corejar, aquell nen va traure una pancarta que deia: “Posem fi a la promesa de Balfour i a l’Imperialisme!”.

Allò va causar un enrenou considerable que prompte va esdevenir aldarull multitudinari a la porta del centre escolar, amb intervenció de la policia jordana inclosa. Huit menors d’entre nou i tretze anys van ser apressats i conduïts fins a les cel·les d'al-maifar, la comissaria, on van interrogar entre brutals pallisses a tots els implicats. En especial a qui havia tret la pancarta.