Retrats de supervivència

El retrat literari és un text obert i permeable, que agafa d’ací i d’allà, que naveguen entre el periodisme cultural i la literatura testimonial i on caben moltes veus, estils i propostes. Tanmateix, aquesta flexibilitat en uns textos breus i arrelats a una existència i una època, fa que es tornen peces molt exigents, les quals condensen i destil·len en poc d’espai tota una vida i una personalitat forjada al llarg dels anys, i això, dit així, no és poca cosa. Una personalitat que de vegades poca gent recorda perquè caure en l’oblit és ben fàcil. Potser per això, al prefaci de Retrats de passaport, publicat en el volum 17 de l’Obra Completa (1970), Josep Pla, el nostre gran autor de retrats literaris, escriu: “El gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit.”

Un lluitador contra l’oblit fou també Hans Magnus Enzensberger (1929-2022), autor d’un volum de retrats literaris que du per nom 'Artistas de la supervivencia' Viñetas literarias del siglo XX, publicat recentment per l’editorial Altamarea en la traducció, excel·lent traducció, de Carlos M. Pina.

Assagista, poeta, biògraf, autor d’obres de teatre i fins i tot de llibres per al públic infantil, Enzensberger fou un dels grans intel·lectuals alemanys de postguerra. Home molt vívid, viatger i actiu, fou també editor i traductor, dos oficis que el van apropar al llarg d’una vida prolongada, 93 anys, a molts dels millors escriptors d’arreu del món durant la segona meitat del segle passat i part d’aquest. Una vida plena de lectures i troballes que desgrana en aquest llibre amb humor, acidesa, i sense complexos, potser fins i tot en algunes pàgines amb una mica de malícia, però en tot cas, amb elegància i mestria. Són els retrats de més de seixanta escriptors que es van veure amenaçats o condicionats per diferents perills polítics al llarg del convuls segle XX i que cadascú sortejà com va poder. Per això els presenta, com diu el títol, com artistes de la supervivència. I si es refereix a vinyetes literàries és perquè, sense arribar a fer-ne caricatura, sí que tenen aquests retrats un punt mordaç, fins i tot histriònic, un xic “exagerat”, que segons com i de qui parlen, no deixen estaca en paret. En definitiva, Enzensberger desmitifica qualsevol aura o mite que pogués haver-hi al voltant de molts dels grans escriptors del segle XX.

Un grapat de vides al natural

I tot això ho fa despullant-los, metafòricament parlant, traient-los màscares, baixant-los al ring, al terreny de joc de cada dia, descobrint-los davant del lector: els seus vicis, les seues febleses, les seues fílies i fòbies. En definitiva, estar en mans o en boca d’Enzensberger pot ser un “perill” perquè guarda una ploma tallant i no li tremola el pols quan escriu o, com col·loquialment sol dir-se: aquesta senyor no es casava amb ningú. Que, per la seua banda, l’editorial Altamarea haja incorporat aquest segon títol a la recentment creada Maestrale, una col·lecció d’assaig dedicada a la crítica literària que es va iniciar amb Asentir o desestabilitzar de Rafael Chirbes, diu molt al seu favor. Saben el que fan, editen impecablement, els llibres són atractius en tots els sentits, i treballen un catàleg exigent i ben enfocat.

Tal com argumenta el mateix Enzensberger en la introducció d’Artistas de la supervivencia, no per res titulada “intención, reclamaciones y descarga de responsabilidades”, allò que uneix els biografiats elegits és haver sobreviscut “al terror del Estado y a las purgas, con todas las ambivalencias morales y políticas que ello conlleva”, i haver-ho fet de moltes i diverses maneres: gràcies a la intel·ligència, a les relacions personals, al silenci, a la discreció, a l’exili –real o interior–, a la seua fama internacional o la capacitat camaleònica a l’hora de tractar l’opressor i guanyar-se els seus favors, unida a tot un catàleg d’ambivalències morals i polítiques. I last but not least, gràcies a un intangible que se’ns esmuny, però que hi compta, i molt: l’atzar.

A alguns dels autors retratats Enzensberger els va tractar personalment; a altres els va conèixer a través de les seues obres, algunes de les quals va traduir i/o publicar, i molt sovint va saber d’ells a través de les nombroses activitats públiques a les quals assistien els autors. Aquesta obra –una versió una mica més àmplia– va veure originalment la llum a Alemanya el 2018.

Vides i trajectòries

Entre els autors biografiats hi trobareu Fernado Pessoa, Bertol Brecht, Alberto Moravia, Gabriel García Márquez, Pablo Neruda, Octavio Paz, Gertrude Stain o Elias Canetti. De fet, Enzensberger tenia un gran interés per la literatura espanyola i hispanoamericana. Amb tot, gran part de les trajectòries descrites procedeixen de l’àmbit alemany i centreeuropeu, però també hi ha escriptors russos, francesos, nord-americans i algun autor espanyol, com el cas de Camilo José Cela, qui no ix especialment ben pagat, o retratat, en aquest. I no per res en particular, sinó perquè com apunta el mateix Enzenenberger: “No sé por qué esta persona me resultaba tan antipática. No lo conocí nunca personalmente, ni él a mí. Nunca me hizo nada”, i sort, perquè si li arriba a fer no sé què més podia haver-li dit. De Cela subratlla l’assagista alemany que en el franquisme fou informant i censor, la qual cosa “parece que no le perjudicó, como tampoco lo hizo ni su exhibicionismo, ni su tremendismo, que se convirtió en un sello de identidad para los críticos, ni su afición por lo truculento y lo grotesco”. I carrega contra La colmena : “Sorprendentemente, esta caótica obra tuvo un éxito internacional y ha sido traducida a muchos idiomas”.  Aquest sorprendentement el podríem aplicar a tantes obres literàries. Al capdavall, qui pot dir que l’èxit literari siga sempre sinònim de qualitat literària. No ho és, per descomptat. I això, tot i que sorprèn, entra en la lògica del negoci editorial. Tot acaba tenint una “lògica”.

A qui sí conegué fou a Gabriel García Márquez, i fou a un local de la Gran Via de Barcelona en companyia de Carlos Barral i dels germans Goytisolo, en les darreries del franquisme. “Entonces llegó Gabo –todos le llamaban Gabo- y deslumbró inmediatamente al anfitrión español con su elocuencia fantástica y sus extrañas ocurrencias. En aquel momento no era todavía un icono, solo un periodista de Colombia que nadie conocía”. També per a ell té un retret: “Gabo despreciaba a todos los caudillos latinoamericanos”, però va mantenir amistat amb Fidel Castro, “clarmente poseído como estaba por el poder político, siempre que fuera más o menos de izquierda”.

Tampoc ix ben parat Pablo Neruda, a qui conegué personalment (“un liante, un vividor y un infantil”), i de qui conta una anècdota. A Londres, el 1987, en una trobada de poetes, “después de comer los organizadores se preguntaron dónde se había metido el invitado de honor. Estaba en un rincón con la oreja pegada al aparato de radio: había estado esperando un mensaje de Estocolmo. Pero la Academia Sueca lo había ignorado, concediendo su premio a un poeta guatemalteco, Miguel Ángel Asturias (…) Ese ‘paso en falso’ lo corrigieron los suecos un par de años después”. Anys després, a Moscou, Enzensberguer no pogué acceptar una edició de luxe d’un dels seus llibres (no diu quin) que el xilé li volgué obsequiar, el “volumen era tan grande que no cabía en ninguna maleta”. Era el reflex d’una personalitat grandiloqüent i megalòmana.

Podríem resseguir la llista i l’anecdotari. En general, el llibre fa pensar que Enzensberger en guarda per a tots, que, segons com, reparteix a tort i a dret: el retrat que fa de Gertrude Stain és despietat també. Però també reconeix la vàlua i defensa d¡alguns autors que potser, en un moment determinat, no van ser tractats com calia. És el cas del polonés Ryszard Kapuscinski, amic seu. “Siempre supe que era un narrador nato que no se ceñía exactamente a los hechos”, escriu Enzensberger sobre qui fora corresponsal internacional de l’agència estatal de notícies polonesa. Però el defensa de les investigacions  pòstumes que l’assenyalaren com un informant del SB, la policia secreta comunista de Polònia. “¿Y qué más da? ¿Cómo le iba a haber dejado el Partido deambular sin ser molestado durante décadas y escribir lo que le diera la gana si no le hubieran caído algunas migajas? Nadie ha demostrado que haya perjudicado a algún colega con ello”.

Entre el escriptors propers a Enzensberger hi ha també l’autor hongarés Imre Kertész, supervivent de l’Holocaust. “Era una persona afable, pero no me dejé engañar por su encanto, pues detrás había alguien que podía ser implacable consigo mismo y con el mundo en el que había ido a parar”. Resseguint la llista, a l’italià Alberto Moravia el va conéixer en un café de la plaça del Popolo de Roma. “No daba una impresión de felicidad y aquel día me pareció que fruncía el ceño. La gente cuchicheaba sobre él y se consideraba ridícula su avaricia, un defecto especialmente deplorable en Italia”. Fruit dels seus viatges, va conéixer Arthur Miller a Espanya. “No solo me parecieron impresionantes sus obras de teatro en medio de la Guerra Fría, sino, sobre todo, su actitud. Creo que no disparó ni un tiro, pero le fue bien en la vida civil”.

Amb Bertolt Brecht –si arribaren o no a tratar-se no ho aclareix–, però, s’hi mostra implacable: “Era alguien a quien admirar y evitar. Sabía que fue siempre un explotador y apestaba. Humillaba a sus discípulos y adoradores. (...) Lo mejor era tratarle como él trataba a los demás: aprovechándose solo de lo que podría encontrarse útil en él. ” Això sí, admet la seua clarividència política (“vio venir las dictaduras de Italia, Alemania y España y en seguida entendió sus consecuencias catastróficas”). Això sí, fou “menos perspicaz” amb la Unió Soviètica.

El retrat sobre Hermann Broch (1886-1951) comença així: “Todo podria haber ido bien, mejoa en cualquier caso que para otros exiliados, pues Hermann Broch no pertenecía ni a los desheredados ni a los incomprendidos. Fue el hijo de un industrial de Viena. En 1909 se convirtió al catolicismo y en 1927 vendió su participación en su fàbrica de hilos de Teesdorf, estudió Matemáticas, Filosofía y Física y decidió vivir como escritor independiente”. Alguns dels retrats comencen amb la força i l’encant d’ un conte, amb un colp d’efecte. I en el primer paràgraf Enzenberger ja ens ha fulminat, ja ens té atrapats, ens ha dut al seu terreny, i és impossible deixar de llegir-lo. Els orígens dels escriptors, d’on venen, com sorgeixen, els viratges que fan, sovint marcats i condicionats per la tragèdia històrica, per la fugida, per la persecució i l’exili, per decisions personals “inajornables”, per l’atzar. En realitat, aquest llibre, suma de tantes vides i històries individuals i personals, és la història col·lectiva d’una supervivència.

En repassar la llista d’aquests retrats literaris el lector se n’adona de seguida que hi ha poques autores dones. Enzensberger ho admet i escriu: (“esta proporción no la puedo compensar yo. Por favor, diríjanse al Patriarcado”). I se n’adona també de la presència de molts autors jueus. La raó és de pes: (“sus vidas corrieron más peligro que las de otros y pertenecieron a un pueblo que tiene que agradecer al libro su supervivencia durante la dispersión”). Entre aquests autors el ja esmentat Kertész, el búlgar Elias Canetti (“Auto de fe es un libro insoportable, un monstruo literario. Su trama –simple, casi banal- no revela nada”) o l’ucranià Vassili Grossman, qui en Vida i destí crea un personatge que equipara el nacionalsocialisme alemany amb el sistema soviètic (“expresar esto durante la época soviética era obviamente un sacrilegio intolerable”).

Entre altres retrats, hi ha el dedicat Boris Pasternak, un dels meus favorits, el del portugués Fernando Pessoa, implacable es mostra amb el poeta, el de l’alemany Ernst Jünger, l’itailà Curzio Malaparte, l’egipci Naguib Mahfuz, el japonés Kôbô Abe, l’albanés Ismael Kadaré, el rumà Eugene Ionesco, un retrat ple de moments d’admiració.    Entre les poques dones retratades hi trobem l’alemanya Nelly Sachs –també jueva–, a qui Enzensberger visitava a Suècia, on Sachs pogué escapar miraculosament el 1940. Sachs “no soportaba las poses, la vanidad y las alabanzas excesivas y le bastaba con mirar de reojo para mostrarlo”, evoca Enzensberger. “En su testamento dispuso que yo me ocupara de sus derechos de autora. He respetado su indicación de que sus poemas de juventud no fueran de nuevo sacados a la luz, a pesar de la insistencia de algunos filólogos muy dispuestos a contravenir su voluntad”. Altres autores són la francesa Colette, de qui fa un retrat magnífic i la ja esmentada Gertrude Stain, amb qui no mostra la més mínima condescendència.

I així, a base de peces i retalls escollits  va formant un collage d’època, en el sentit com escrigué Simone de Beauvoir: “si il·lumines un personatge, il·lumines tota una època”, tal com ocorre en aquest llibre. En tot cas, de tots el autors biografiats sabrem sempre dues coses: les seues obres més importants, i la causa de la seua mort o el cementir on reposen. I entre mig, les llums i les ombres, moltes ombres.

Al capdavall, així és la matèria humana, contradictòria, esmunyedissa i no sempre coherent. Sovint el nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos.