Viatjar des de casa

Una de les reflexions i preguntes que hom es fa en llegir La ruta invisible de Jordi Galli és: quin tipus de llibre estic llegint. La ruta invisible no és un dietari, no és una crònica de vida americana, no és un llibre de viatges tout court, tampoc és una guia literària on the road. No és res d’això en exclusiva, i alhora és una mica de tot això. Però sobretot La ruta invisible és un llibre de mirada atenta, de pausa, de deteniment, de contrastos, d’imatges detingudes i ampliades, d’una prosa equilibrada, polida, precisa, a estones bellíssima, capaç de centrar-se en un aspecte en particular, en un detall inesperat, fins a fer-lo gran i protagonista.

Jordi Galli decideix anar-se’n un dia de viatge per l’antiga Ruta 66 dels Estats Units amb la seua parella, des de Chicago (Illinois) fins a Santa Mònica (Califòrnia), recorrent una ruta llegendària que, en arribar la construcció de les autopistes interestatals quedà distant, “oblidada”, invisible. De la seua aventura surt La ruta invisible, la “crònica-relat” on la ruta reprèn ressons literaris, artístics i històrics, i a la qual Galli regala una mirada molt particular, profunda, serena i reflexiva.

Darrere d’aquesta mirada, un bagatge cultural i literari sòlid i una recerca de documentació creativa. Però el mèrit de Jordi Galli, i de la seua opera prima, ambiciosa i reeixida, no recau en acumular dades, anècdotes i savieses diverses, sinó en la destresa i agilitat mental i narrativa amb què connecta i entrellaça la descoberta d’aquests territoris: paisatges, gents, i indrets “perduts”, tota l’experiència directa, amb allò que sobre el país que trepitja coneix i ha llegit. Com ha escrit Julià Guillamon, és “un llibre amb pinzellades del viatge real, però amb molt de reforç cultural”. Posem per cas, els arquitectes que hi han deixat petjada, els historiadors que n’han parlat, i els artistes que van buscar en alguns d’aquests paratges refugi. Noms com ara l’historiador Jackson Turner, el pianista Glen Gould o la pintora Georgia O’Keefffe.

Els orígens del país, la formació de la frontera en expansió contínua i les terres de l’Oest, l’arribada els pioners, la neteja ètnica dels natius americans, tot això respira darrere del viatge de Galli. El 1893, Jackson Turner, pronunciava a Chicago una conferència davant L’American Historical Associacion on deia: “La frontera és la via de l’americanització més ràpida i efectiva. La natura domina el colon, que quan arriba encara és europeu: roba, indústria, eines, mitjans de transport i mentalitat. El fa baixar del tren i el puja en una canoa de bedoll. El despulla de tota indumentària civilitzada i fa que es posi una camisa de caçador i es calci uns mocassins [...]  De primer, l’ambient de la frontera és massa dur per a l’home, que o bé accepta les condicions que li imposa o acabarà morint. A poc a poc aprendrà a transformar la natura, però el resultat d’això ja no serà la vella Europa, sinó una cosa nova, una cosa que finalment ja serà americana”. 

Aquesta “cosa finalment americana” du implícita una història tèrbola, una cara b, un relat històric oficial que ha perdurat fins als nostres dies, l’anorreament de molts pobles natius, un episodi contat amb detalls, subtileses i, fins i tot ironia, en el capítol “Buffalo Bill no va venir”.

El viatge de Jordi Galli ve, doncs, fornit d’apunts històrics, de descripcions dels paisatges, de les contrades, i dels monuments, de reflexions sobre el sentit i la forma de vida que hi ha al darrere, sobre la filosofia d’un país, bastant distint al nostre, on la magnitud i la omnipresència de la natura és indefugible. Durant la visita al Bandelier National Monument escriu un dels capítols més poètics del llibre: “La pluja fa que el bosc es deixondeixi, que s’expandeixi; el foc l’aclareix, el renova, l’obliga a una pausa per, un cop eliminada la vegetació sobrera, apartats els arbres vells, malalts o dèbils, guanyar llum, espai i caure, créixer sense competència. Tardors i primaveres, focs i pluges, marquen els cicles vitals que fan que les generacions dels boscos se succeeixin les unes a les altres”.

El paisatge i la llum estan molt presents també en “La Gran Pintura americana”, un passatge protagonitzat pel Ghost Ranch i Georgia O’Keeffe, i també en “Compte amb els esquirols”, on passegem pels parcs naturals del Petrified Forest i pel Grand Canyon. En els anys quaranta Simone de Beauvoir deixà constància en América al desnudo del seu gran viatge de costa est a oest pels Estats Units, durant el qual, va visitar moltes de les contrades de les quals, Galli en parla. Un joc literari divertit i interessant és contrastar aquests dos llibres, la mirada que projecten tots dos sobre els mateix país, amb quasi un segle de diferència.

En el meu cas, conec els dos llibres, els he gaudit molt, cadascú a la seua manera, i conec el país de primera mà: he viscut un any a Albany, Nova York, i tres anys a Santa Fe, Nou Mèxic. Amb tot, us haig de dir que he fet molts descobertes llegint La ruta invisible, i m’ha ajudat a mirar allà on se’m van escapar els detalls, potser per manca atenció o, senzillament, perquè mirava a través d’uns altres ulls. Com escriu Julio Ramón Ribeyro: “El artista de genio no cambia la realidad, lo que cambia es nuestra mirada. La realidad sigue siendo la misma, pero la vemos a través de su obra, es decir, de un lente distinto. Este lente nos permite acceder a grados de complejidad, de sentido, de sutileza o de esplendor que estaban allí, en la realidad, pero que nosotros no habíamos visto”. O per dir-ho en paraules de Georgia O’Keeffe “No hi ha res menys real que el realisme. Els detalls confonen. És només quan seleccionem, quan eliminem, quan posem èmfasi, que arribem al significat autèntic de les coses”.

Tindrà raó Enrique Vila-Matas, també citat per l’autor, quan diu: “El viatge comença quan torno, quan començo a llegir sobre el lloc on he estat i descobreixo que no he vist res”. Així és com m’he sentit, feliç de poder continuar la descoberta uns anys després, i sense haver de pujar-me a l’avió, que tant esgota...

La complexitat, el sentit i la subtilesa

I això ocorre perquè Jordi Galli, ens ha mostrat, justament com deia Ribeyro, la complexitat, el sentit i la subtilesa d’una ruta, d’uns territoris i d’una història que estaven en la realitat, però que nosaltres potser no havíem vist. Galli s’inventa i crea una veu plural, on parlen molts personatges i protagonistes de la vida i la història americana, la qual, en paraules de Ponç Puigdevall, “virtuosament ens acull, ens calma i conforta, ben lluny del nerviosisme apressat del turisme”.

La mirada atenta, pausada i ampliada, la força de la curiositat, la descoberta fortuïta, l’afany de saber i de relacionar el que veu, ensuma i trepitja amb el sentit ocult, allò que a primera vista passaria inadvertit. Aquest és el fons del llibre, aturar l’instant i ampliar-lo, detenir-se en punt d’inflexió. La forma, és narrar-ho, contar-ho en relats, alguns més captivadors que altres, els quals ens endinsen en la idiosincràsia i la manera de ser d’uns Estats Units que potser es corresponen més al caràcter de qui mira i a l’eficàcia de la seua prosa, que no pas a la versemblança d’una crònica de viatge.

Al llarg de La ruta invisible la lectura s’alenteix en instants bells i intensos, en aventures i detalls històrics amb què Galli aconsegueix que ens oblidem de la realitat que descriu, per fer-nos creure i sentir que llegim una narració d’aventures. Com diu Rodrigo Fresán a la cita que encapçala el llibre: “el máximo halago que se le puede hacer a la realidad es convertirla en una ficció”.

La ruta invisible és un d’aquells llibres que ens ajuden a viatjar sense eixir de casa, ideal per a lectors sedentaris, més que satisfets amb viatjar des de la seua butaca. I tot això, gràcies a la vitalitat plena d’entusiasme de gent com foren Alexis de Tocqueville, Paul Morand, Kurt Tucholsky, Josep Pla, Aurora Bertrana, Simone de Beauvoir, Sanmao, Italo Calvino, Mario Praz, Montserrat Roig, i una llista d’escriptors a la qual, si voleu, podeu afegir el nom de Jordi Galli.