Chistopher Hitchens —periodista, assagista, ateista i incansable polemista (molt especialment amb si mateix), de qui una mort prematura va consolidar-ne la llegenda—, conta en les seues memòries (Hitch-22, 2010) com una frase pronunciada en 1975 pel seu amic Colin MacCabe, aleshores membre del Partit Comunista de Gran Bretanya —en aquells moments Hitchens era trotskista—, li va obrir els ulls sobre una qüestió que feia temps que el turmentava. Fou mentre el dos sentien dir a Mario Soares en un míting que la revolució portuguesa havia de distanciar-se tant de Kissinguer com de Bréjnev. «De vegades la gent equivocada pot seguir la línia correcta», va dir MacCabe referint-se al «tebi» socialdemòcrata lusità. «Llavors —afig Hitchens— vaig pensar que [MacCabe] deia més del que pretenia, i vaig experimentar el comentari com una espècie d'emancipació de la preocupació, que encara m'assaltava de tant en tant, que en adoptar alguna posició fora de la línia oficial em podia trobar “en el llit”, com solia dir-se, amb elements indesitjables. És bo rebutjar aquesta mena de xantatge moral i grilló mental com més aviat millor».
La reflexió de Hitchens pot servir de consol i ajuda a tot aquell que, ara i ací, sent un neguit semblant quan els seus raonaments l'allunyen del consens imperant entre els que sempre ha considerat els seus afins. Com el desassossec que va sentir en 1978 quan, tot i que el possibilisme aconsellava una altra cosa, fou dels que es negaren a votar a favor d'una constitució plena de trampes i es trobà de cop i volta del mateix costat de les urnes que els franquistes més recalcitrants, que no els més espavilats. Els motius pels quals uns i altres eren contraris a la carta magna eren diametralment oposats, però a vista de canari pareixien una mateixa cosa. I si una dècada més tard ens hi hagueren donat l'oportunitat —que no ens la van donar—, també s'hauria negat a votar afirmativament el Tractat de la Unió Europea, encara que només fóra per a denunciar que havia estat construïda sobre unes bases purament mercantilistes i amb una total absència d'esperit social, un fet que cap de les revisions posteriors ha esmenat. Per no parlar de l'obligada permanència en l'OTAN a tall de xantatge. ¿Hauria d'haver votat incondicionalment aquell tractat, només perquè no pareguera que estava alineat amb el ranci nacionalisme espanyolista d'un Sánchez Dragó, posem per cas? O feu bé en rebutjar «aquesta mena de xantatge moral i grilló mental» i votar (o no votar) en consciència, animat per les seues pròpies raons?
L'assumpte té un correlat, que també resulta inquietant, en la coincidència de gustos que es dóna de vegades en els assumptes culturals. Et sembla impossible que a en tal, qui consideres que és la teua perfecta antítesi, li agrade la mateixa sonata, la mateixa pel·lícula o el mateix llibre que a tu. Et costa de creure que hàgeu vist, sentit o llegit la mateixa cosa. I si ho has interpretat tot al revés? Sol passar sobretot amb les obres literàries de ficció, i més, com més amfibològica és la seua prosa. Amb els assajos és més difícil que passe, perquè l'autor està obligat a utilitzar dades contrastades i a fer afirmacions més o menys categòriques. No poques vegades u, procliu al conreu de l'assaig diletant, es pregunta per què en comptes d'això no desenvolupà l'afició a les metàfores, o aquella habilitat per al dibuix que tots lloaven quan era menut. Fa poc, El Roto va publicar una vinyeta en què només figurava aquesta frase: «Dibuix censurat per mi mateix d'una idea que no em vaig atrevir a pensar» Quina idea? Cada un pot conjecturar el que vulga, encara que aquest no és l'assumpte, l'assumpte és la intimidació del pensament. Comprenc i compartisc la teua angoixa, benvolgut Roto, però així qualsevol, t'ho dic amb enveja. Perquè tractar d’explicar-se amb mil paraules és prou més complicat i difícilment resultarà tan suggeridor.
La cosa es va anar posant fotuda a finals dels seixanta, quan començà a fer fortuna la idea segons la qual «el que és personal és polític». Sonava fins a un cert punt raonable, però a l’insolent Hitchens li va semblar des del principi «una expressió letal», «una collonada sinistra», potser perquè s’adonà molt d’hora que l’enunciat estava derivant ràpidament en: «el que és personal és el que és polític». Va ser quan totes les causes començaren a fer-se identitàries, narcisistes i moralistes, fins a arribar a la saturació actual. Com explica Mark Lilla (El regreso liberal, 2017), fins a aquell moment acostumàvem a alçar la mirada de la nostra situació particular per tal de, a partir d'ella, enfrontar-nos amb les forces profundes que donen forma a la història. I de sobte, la mirada es va girar cap a l'interior de cada un de nosaltres i deixàrem de percebre tot el que no afectava la nostra identitat. «La retòrica ressentida i fragmentadora de la diferència» (Lilla) va acaparar el pensament polític i l'acció «revolucionària». S’hi va produir una desmobilització massiva sota l'aparença de tot el contrari. I des de llavors l'esquerra no ha fet més que recular, anar de derrota en derrota fins a quasi deixar d'existir. De vegades fa la impressió que segueix ací, però cal no fiar-se de les aparences.
No hi ha dubte que si comencem a prescindir dels grillons mentals que ens impedeixen dir el que no ens atrevim a pensar, alguns confondran la nostra veu amb els rots feixistoides d'una ultradreta que cada vegada se sent més crescuda, gràcies, entre altres coses, a l'abandó per part de les forces progressistes de reivindicacions no personals, no tribals, d'allò que antigament englobaven expressions com «interés general» o «bé comú», però caldrà que ens hi arrisquem. Sobretot ara mateix, quan molts ciutadans (sense necessitat de més credencials) estan intentant recuperar la iniciativa en qüestions fonamentals, molt tard i a la desesperada. Els diversos processos privatitzadors, especialment el que està acabant amb la sanitat pública, l'espoli de les pensions, la precarietat laboral o l'insuportable increment de la desigualtat no es combaten amb faramalla. Perquè la que no rota, no té problemes d'identitats grupals i no para d'avançar a la callada mentre s'entreté escoltant el nostre popurri de relats i veient com ens desgastem fent front a les provocacions dels seus peons, és la dreta econòmica, que és, sembla que ho hem oblidat, la mare i el pare de tots els feixismes.
Chistopher Hitchens —periodista, assagista, ateista i incansable polemista (molt especialment amb si mateix), de qui una mort prematura va consolidar-ne la llegenda—, conta en les seues memòries (Hitch-22, 2010) com una frase pronunciada en 1975 pel seu amic Colin MacCabe, aleshores membre del Partit Comunista de Gran Bretanya —en aquells moments Hitchens era trotskista—, li va obrir els ulls sobre una qüestió que feia temps que el turmentava. Fou mentre el dos sentien dir a Mario Soares en un míting que la revolució portuguesa havia de distanciar-se tant de Kissinguer com de Bréjnev. «De vegades la gent equivocada pot seguir la línia correcta», va dir MacCabe referint-se al «tebi» socialdemòcrata lusità. «Llavors —afig Hitchens— vaig pensar que [MacCabe] deia més del que pretenia, i vaig experimentar el comentari com una espècie d'emancipació de la preocupació, que encara m'assaltava de tant en tant, que en adoptar alguna posició fora de la línia oficial em podia trobar “en el llit”, com solia dir-se, amb elements indesitjables. És bo rebutjar aquesta mena de xantatge moral i grilló mental com més aviat millor».
La reflexió de Hitchens pot servir de consol i ajuda a tot aquell que, ara i ací, sent un neguit semblant quan els seus raonaments l'allunyen del consens imperant entre els que sempre ha considerat els seus afins. Com el desassossec que va sentir en 1978 quan, tot i que el possibilisme aconsellava una altra cosa, fou dels que es negaren a votar a favor d'una constitució plena de trampes i es trobà de cop i volta del mateix costat de les urnes que els franquistes més recalcitrants, que no els més espavilats. Els motius pels quals uns i altres eren contraris a la carta magna eren diametralment oposats, però a vista de canari pareixien una mateixa cosa. I si una dècada més tard ens hi hagueren donat l'oportunitat —que no ens la van donar—, també s'hauria negat a votar afirmativament el Tractat de la Unió Europea, encara que només fóra per a denunciar que havia estat construïda sobre unes bases purament mercantilistes i amb una total absència d'esperit social, un fet que cap de les revisions posteriors ha esmenat. Per no parlar de l'obligada permanència en l'OTAN a tall de xantatge. ¿Hauria d'haver votat incondicionalment aquell tractat, només perquè no pareguera que estava alineat amb el ranci nacionalisme espanyolista d'un Sánchez Dragó, posem per cas? O feu bé en rebutjar «aquesta mena de xantatge moral i grilló mental» i votar (o no votar) en consciència, animat per les seues pròpies raons?