Per a què viatjar, si el món s'ha tornat un simulacre d’allò que alguna vegada fou, un decorat, un conjunt de postals tridimensionals? Per a què, si darrere de les façanes de les cases no hi ha res, tan sols les rebotigues d'unes franquícies ubiqües? Per a què, si els turistes són —som— replicants i els residents locals fantasmes que només existeixen en el record, en la literatura, en les pel·lícules i en la nostra colonitzada imaginació? Per a què res? Per a què alçar-se del llit, si pots treballar des d'allí amb el portàtil, si Mercadona et porta el pa a casa, Amazon el ventilador i Netflix el cinema? Per a què treballar, de fet, si les possibilitats de millorar el teu nivell de vida —de la qualitat no cal parlar-ne— són cada vegada més escasses? (per aquesta via, s'entén). Per a què tindre fills, si no els hi podràs donar un tros de carrer on jugar, encara que hi ha moltes probabilitats que acaben dormint en ell? Per a què, si no els podràs educar tu, sinó el senyor de les pantalletes? Per a què? Perquè participen en aquestes guerres en què ens estan ficant passet a passet? Perquè disfruten de les delícies d’aquest prometedor fenomen que la majoria anomena canvi climàtic i alguns sisena extinció? Perquè en el judici final hi haja molts figurants en l'escenari i clac en la platea?
Amb això, arriba setembre i el cagatintes torna per on solia amb una desgana cada vegada més gran i ho confessa honestament, encara que amb por d'estar exhibint un victimisme risible. Per a què continuar escrivint?, es pregunta des de fa temps amb obsessiva insistència. Fa molt que li costa arrancar perquè no sap molt bé on va a parar el que escriu, on va res. Es fa molta referència últimament als «mitjans», però els mitjans ja no existeixen; existeix «el mitjà», Internet, que és ubic, com Déu, però no un i tri, sinó multitudinari, tumultuós i térbol, tremendament incert, desorientador i desconcertant. Entra un a llegir el diari i acaba en AliExpress, comença un llegint devotament l’editorial d’El País i cinc minuts més tard està comprant un aparell d’ultrasons per a netejar-se la dentadura postissa. I pel camí te l'han clavat unes quantes vegades, la mà en la cartera i la idea entre els ulls, qualsevol dels tres. I després hi ha tota la resta, les notícies pròpiament dites. Va dir Adorno que la cultura que va donar lloc a la barbàrie d'Auschwitz havia fracassat, i que fer poesia després d'allò ja no era possible. Lucidesa horroritzada transmutada en candor. Ara mateix estem ballant valsos —ja voldríem: reguetó— mentre ací al costat, a Gaza, sense molestar-se ja per les excuses, estan fent un enorme púding de palestins amb enderrocs, maten als civils com si foren conills —pitjor, perquè als conills se'ls engreixa abans de matar-los—, incloent-hi sanitaris, periodistes i membres de les organitzacions humanitàries. I mentre, nosaltres, un pasito pa’lante, María, un pasito pa’trási mirant. O pitjor encara, no volent mirar. Davant d’aquesta impassibilitat col·lectiva, espantós epítom de l'esperit de l'època, com, per a què escriure ara i ací?, com pretén l’escriptor d’horta fer moure ni tan sols una cella al lector amb les seues humorades?
Encara més: és inquietant que, més enllà d'ocultar o distorsionar la informació que hauria d'arribar-nos sobre aquestes i altres atrocitats, la premsa oculte o vele informacions que afecten de ple a la seua pròpia activitat i la seua pretesa raó de ser. Si alguna vegada tingué sentit el corporativisme del qual amb freqüència s'acusa als periodistes és precisament ara, quan els han arrabassat el control sobre la major part dels seus mitjans de producció; quan aquests són substituïts per xarxes massives que enrasen la veritat amb la mentida; quan els periòdics esdevenen descarada ferramenta d'intervenció política; quan la funció de periodista és usurpada per impostors amb ànima de sicari; quan a Espanya continua vigent una llei anomenada mordassa que, entre altres coses, limita l'exercici de la seua professió; quan es restringeix la informació provinent d'un país, Rússia, amb el qual oficialment no estem en guerra —i encara que hi estiguérem—; quan s'assassina als reporters a sang freda amb total impunitat; quan periodista i espia esdevenen sinònims a conveniència i sense majors explicacions, o quan es tanca el cas Assange en fals, amb una espècie d'autoindult per part dels governs implicats en la seua castració pública per a escarment dels qui encara creuen en el dret a una informació raonablement veraç.
Repugna i esborrona descobrir que les notícies s'escriuen amb la sang dels que no apareixen en elles, que els discursos dels polítics s'escriuen amb sang, i que de la seua boca no ix sinó sang, i que de sang estan fetes la retòrica dels servils i les bromes dels escèptics, tota aquesta logomàquia de rereguarda, i que amerat en sang està el matalàs dels que dormen cada nit sentint-se a estalvi, igualats amb els assassins per una pau indecent. Uns amb impotència; uns altres, com aquells nazis bons, complidors i casolans que se sentien amb el dret a fer una vida normal al costat del camp d'extermini. Poesia no sé, però després de Gaza —i el que se li ve al damunt a Cisjordània— sembla impossible practicar la ironia; és com escopir contra el vent. El cinisme ja és una altra cosa. Igual que molts recorden on estaven quan van matar Kennedy o quan el bou va agafar Paquirri, més d'un es preguntarà algun dia quines sèries estava veient ell quan allò de la matança de palestins o què estava encarregant a Amazon mentre en el Capitoli nordamericà aplaudien a Netanyahu. És el mínim que cal creure si es vol conservar un poc d'esperança, però no sé jo, el més probable és que l'oblit futur siga tant o més gran que la indiferència present. Ara mateix estem ocupats gestionant l'acolloniment que ens estan ficant al cos no ja amb les últimes provocacions, assassinats selectius, atacs preventius i operacions antiterroristes per part d'Israel, sinó amb la nova profecia autorrealitzable, que és la resposta de l'Iran, Síria, Líban (Hizbul·là) i resta de malvats, als quals sembla que els agrade fer-se pregar. A la nostra memòria li guanya el catastrofisme espectacular en què alguns transformen les amenaces reals i el sofriment que ells mateixos provoquen per a fer de nosaltres uns mesquins defensors de l’statu quo que creiem gaudir i en el qual tan sols famegem.
0