Per què no hi ha govern a Espanya?

El fet és que el fracàs del ple d’investidura de finals de juliol ha deixat Espanya sense govern. Bé, sí, hi ha un govern en funcions, però amb escàs marge de maniobra. I ha deixat també un estat d’ànim deprimit. En general, i en particular en el “poble d’esquerres”, com deien a França, que no entén com no s’han pogut posar d’acord les dues esquerres d’àmbit estatal quan hi havia una conjunció astral favorable, en forma d’actitud afavoridora d’Esquerra Republicana, el PNB i Compromís, i fins i tot de Bildu. Una majoria suficient per a formar un govern que s’ha malbaratat. Culpa de qui?

Passat el temps -i el temps corre molt de pressa- això tindrà cada vegada menys importància. Per què es va perdre la guerra? Vés a saber. Per uns i altres, però el fet és que es va perdre. I qui va patir la derrota fou la gran massa social, l’àmplia base social, que va sofrir humiliacions, privacions i maltractaments sense fi.

Em sembla que l’anàlisi d’estratègies de negociació és insuficient o fins i tot irrellevant. Uns pensaven que podien aconseguir més, altres que no havien de cedir tant, tots dos que es podrien endur l’adversari o el possible soci al seu terreny i exhibir davant la clientela el triomf aconseguit. Potser uns no volien negociar de debò, i altres volien negociar per damunt de les seues possibilitats...

Però això ja compta poc. Em sembla que el veritable joc -o negociació, si voleu- es ventilava en diversos taulers. En el tema social, els poders fàctics econòmics marquen límits estrictes. En els temes d’Estat els poders fàctics del que es coneix com a deep State, que no és exactament emanació de les urnes, també marquen límits estrictes (sobretot en la qüestió de Catalunya). Políticament i mediàticament, el risc a què s’esposava el Partit Socialista amb un pacte amb Podem que no es presentés com a única eixida perquè no n'hi havia altra, era molt alt. En termes de política internacional (que té una incidència extrema, cosa que s’oblida sovint, en la política interior) el panorama no és per tirar coets, i els límits que imposa la política europea general no es poden obviar, com si no existiren, quan tothom una mica informat sap que el marge de maniobra d’un Estat tan endeutat com l’espanyol és el que és.

La qüestió és interpretar el moment històric. Ací pot haver-hi errada o encert. I quin és el moment que ens toca viure ara? Doncs un de molt perillós. Vegem: Trump als EUA, Boris Johnson al Regne Unit, Salvini a Itàlia, Putin a Rússia, Bolsonaro al Brasil, Erdogán a Turquia, Orbán a Hongria, Duterte a Filipines, un seguit d’autòcrates i fonamentalistes imprevisibles arreu del món, des de l’Europa oriental al món islàmic, passant per variables independents que qualsevol dia l’encenen a Iran, a Corea del Nord... amb conflictes enquistats a Índia/Pakistan o amb l’expansionisme irredemptista de la Xina, que provoca espurnes a Hong Kong, a Taiwan o al Mar de la Xina, mentre és mostra intolerant amb la minoria iugur de creences musulmanes o governa amb mà de ferro el Tibet...

Tot això no té res a veure amb el debat d’investidura? De veritat? Es pot pensar que són tan cecs per a no adonar-se que el context internacional és dur, complicat i difícil? Que Espanya -com a gran prioritat- podria i hauria de fer una aportació positiva a reconduir la Unió Europea, que és el dic de contenció de totes aquestes onades tan carregades de perill? I que per a fer-la, i de pas apaivagar tensions internes i enfortir la democràcia, cal comptar imperiosament amb un govern progressista d’àmplia base social disposat a recosir una societat estressada? Una societat que observa preocupada una perspectiva econòmica que no s’acaba d’aclarir, que tem pel futur de les pensions i l’envelliment de la població, que sofreix l’embat del poder excessiu dels oligopolis -en els rebuts de llum, aigua, gas, assegurances i telefonia-, que pateix una greu crisi d’habitatge, que no veu clar el futur laboral i de les remuneracions, que pateix la precarietat de moltes ocupacions... Que assisteix perplexa al rebrot de discursos d’extrema dreta que semblaven cosa del passat. I que en general observa amb preocupació tendències globals com el canvi climàtic, la desindustrialització, l’amortització de llocs de treball, l’espectacle dantesc de la pobresa i la misèria enmig de societats més opulentes que mai. Com és possible tot això? I que assisteix al drama de la immigració descontrolada, que voldria mitigar en un sentit humanitari, mentre es troba una alternativa global, europea, per regular uns fluxos que obeeixen a tendències socials i demogràfiques profundes, però que deixats al seu aire aporten munició a la demagògia més deshumanitzada.

Uns han confós assaltar el cel amb assaltar o esgarrapar ministeris. Altres han tingut massa por a la reacció, als poders econòmics i mediàtics que haurien demonitzat sense pietat una fórmula de govern de coalició d’esquerres amb suports explícits o implícits dels qui des de la dreta extrema -que avui és quasi tota la dreta espanyola-  consideren l’Antiespanya, com en un altre temps...

Poques veus sensates s’han escoltat, però n’hi ha hagut algunes. De polítics en actiu i d’analistes i observadors. Hi haurà una segona oportunitat en setembre? O en novembre? Difícil dir-ho. Ara la sensació de profunda decepció és inevitable... Però de la decepció i de la frustració n’ha de sorgir la resposta. Realista i a l’alçada dels greus problemes que estan damunt la taula. Una reflexió serena i sense concessions s’imposa. Sembla que a IU ja l’han fet, en un sentit de sobrietat i realisme.. L’haurien de fer també en altres entorns i escenaris, tant els partits com altres instàncies de poder.

Començant, evidentment, per qui més responsabilitat té, que és el partit més votat a les darreres eleccions generals, que hauria de fer valdre el mandat que va rebre dels votants, dels seus i dels de les altres forces amb les quals pot formar majoria.

Com no siga que a Espanya, finalment, les majories no isquen de les urnes, que tot podria ser...