Paradoxes del despoblament

Darrerament s’especula molt amb la possibilitat de revertir un procés que sembla inexorable, la despoblació de les comarques interiors del territori valencià. Una despoblació que és molt acusada en el cas de les demarcacions de Castelló -sobretot- i de València. No tant a la d’Alacant, tret dels reductes més muntanyencs de la Marina Alta i l’Alcoià-Comtat. A Alacant hi ha més equilibri territorial, bàsicament per la puixança industrial de les Valls del Vinalopó, amb nuclis com Elda-Petrer, Biar, Onil, Ibi o Villena.

Però en general, al País Valencià, la concentració humana a la franja litoral és aclaparadora. L’interior resta despoblat, en molts casos. Hi ha una descompensació evident, que té costos socials i ecològics, i en tindrà més en el futur. La població que resta a les zones en procés d’abandonament es veu marginada en molts sentits. Més encara, s’hi difon una sensació de fi de món, de manca d’objecte, de tancament de possibilitats vitals. Més avall d’un determinat llindar, quan es clouen escoles, quan fallen els serveis bàsics, quan els joves marxen, quan només en resta gent gran, el problema esdevé dramàtic, i sembla irreversible.

La qüestió és situar bé l’origen de tot plegat. I considerar amb realisme les possibilitats de pal·liar en la mesura possible un procés que és, a hores d’ara, d’una gravetat creixent. La problemàtica no és només local, d’ací, sinó general. A tot Europa hi ha regions amb un clar sentiment d’abandonament (a la mateixa França, per exemple), tot i que en general el model territorial hi és més equilibrat. A Espanya és on es registra amb més intensitat, per l’efecte d’aspiració implacable de la megalòpolis madrilenya, i com va posar de manifest un llibre d’èxit de Sergio del Molino, que no per casualitat va captar l’atenció de molts lectors. Em referesc a La España vacía. Alguns, per mimetisme, sembla que se n’assabenten ara. Però la problemàtica de la despoblació de l’interior valencià havia estat tractada, i denunciada, molt abans entre nosaltres.

Per què passa? Per què marxen els joves dels pobles? Per què no s’hi constitueixen noves famílies que puguen donar continuïtat als pobles? Per què veiem les cases tancades, els pobles en silenci, la desaparició del tràfec i l’enrenou que hi havia, temps era temps, en tants nuclis de població? Per una raó molt senzilla. Perquè no hi ha llocs de treball remuneradors, ni feines de les quals es puga viure dignament. L’agricultura tradicional ja no aporta rendiments assumibles. I l’activitat agro-ramadera comercial té limitacions evidents. A més, el turisme rural i la resta és una activitat bàsicament complementària. I sobretot, els poders públics no inverteixen en la creació de xarxes de sosteniment i protecció mediambiental amb la intensitat suficient per crear llocs de treball en la quantitat exigida. Miren d’estalviar tant com poden en aquest capítol.

El procés econòmic -deixat al seu aire- té tendència a la concentració espacial. Després, diu la teoria, ja es difon com una taca d’oli. És el que passa i ha passat al País Valencià: concentració i difusió, però en la zona costanera. Les àrees metropolitanes atrauen població. La indústria, els serveis, el turisme de masses, la construcció, tot això es troba a la franja litoral. On emigren els pocs que encara n’han restat a les zones interiors. En aquestes comarques interiors perviuen alguns nuclis de la xarxa històrica de ciutats mitjanes -la gran riquesa, el gran recurs espacial del País- i es creen noves centralitats, però sempre amenaçades i insuficients. Cal un canvi de paradigma.

Hi ha una conspiració contra les comarques interiors? Una política deliberada de despoblació? Seria tot qüestió de ressituar les comunicacions i vies de transport?

Em sembla que no. Per començar, les vies de comunicació són importants però no decisives. Alcoi tenia comunicacions infames i va ser -i és- un nucli industrial important, amb dinàmica demogràfica pròpia. Igual com, fins fa poc, Vilafranca, a la comarca d’Els Ports. Seria tot millor amb un traçat de l’autovia A7 al mig de la província de Castelló? Deixant de banda l’absurd d’aquesta idea, que hauria fet travessar -amb un cost astronòmic- els contraforts del massís del Penyagolosa o la Serra d’Espadà, no sembla que siga aquesta la qüestió.

Hi ha moltes paradoxes. Un institut de Secundària en una capçalera de comarca serveix sobretot perquè els joves que hi acudeixen marxen després a estudiar fora i opten per oficis i professions no representades, en la proporció suficient, al seu poble o a la seua comarca d’origen. Han de buscar-se la vida -una vida que creuen millor- fora, normalment a les ciutats litorals. La millora de les vies de comunicació serveix sovint per accelerar la fugida. Quan s’han millorat escoles i s’han obert agències de lectura, en alguns pobles han hagut de tancar poc després, per manca de quòrum...

Així com la intervenció pública a través de les regulacions estatals de tota mena i de l’Estat del benestar matisa, compensa i capgira les tendències naturals del capitalisme a l’explotació i la submissió d’una mà d’obra inerme, així també les instàncies públiques haurien de matisar, compensar i capgirar la tendència espontània del procés econòmic a la concentració espacial.

Fins on es puga, que podria ser bastant si s’actua amb decisió i amb coneixement de causa. Cal situar bé els problemes per mirar de resoldre’ls. No hi ha cap conspiració, però si un procés que deixat a l’espontaneïtat dels interessos primaris i dominants redunda en l’abandonament de dues terceres parts del territori, en el tancament de pobles, en el sentiment d’orfenesa i marginació de la població que n’ha restat. Això, si es reflexiona una mica, té i tindrà conseqüències molt negatives i un gran cost social i ecològic que s’hauria de prevenir.

Sobretot caldria posar mans a l’obra. Per favor, no més “comissions d’estudi”, ni congressos sobre el tema, que ja sabem per a què serveixen. Ni més ocurrències com situar la direcció general corresponent en una àrea despoblada. No, cal situar-la al centre de les decisions, i amb força.