Lliçons de la pandèmia

La pandèmia és una “prova d'estrès” per al sistema sanitari espanyol, un sistema robust, tot i estar pitjor finançat que altres sistemes sanitaris europeus. La pandèmia revela punts forts i debilitats, però, per sobre de tot, evidencia la dimensió de la salut com un assumpte essencial en les polítiques d'Estat. La salut és el fonament i condició sine qua non del benestar, l'economia i l'estabilitat social. Després de la Gran Guerra, el 1918, la pandèmia de grip, les epidèmies de tifus, les crisis de refugiats a les fronteres de l'est d'Europa, la fam, les infeccions i la misèria van fer reaccionar la comunitat internacional i res més fundar-se la Societat de les Nacions va crear un Comitè d'Higiene amb comissions internacionals per afrontar epidèmies i crisis sanitàries internacionals. Sense resoldre aquest assumpte essencial, no era possible reconstruir Europa després de la guerra ni estabilitzar l'ordre internacional.

Avui veiem de nou el cost econòmic i social que suposa una societat malalta. La primera conclusió urgent és reconèixer la dimensió política de la salut i la importància dels serveis públics. La salut no és quelcom individual o privat, ni el pacient és un client, ni, per tant, la sanitat i les polítiques de salut poden deixar-se a mercè d'agents privats o societats mercantils. El sistema sanitari públic és tan important com el sistema educatiu, el sistema econòmic o les infraestructures.

La prova d'estrès que és la pandèmia ha aflorat fortaleses i debilitats. Entre les fortaleses cal destacar la dimensió humana del sistema: els sanitaris i els grups de suport (bombers, policies, unitats militars d'emergència, treballadors de subministraments, informadors ...), els qui donen mostra d'una professionalitat i una dedicació en condicions extremes, molt per sobre de les seues obligacions legals, el que mostra l'empatia vocacional que és consubstancial als professionals de la sanitat.

També ha mostrat suficiència la capacitat assistencial dels centres hospitalaris, la coordinació entre experts, autoritats polítiques, administracions i mitjans de comunicació, i millor encara la resposta de la ciutadania assumint l'excepcionalitat d'una situació que li sostreu llibertats i drets.

No obstant això, cal analitzar també les debilitats. Cal reconèixer, en primer lloc, el fracàs estrepitós d'aspectes essencials per a la societat de benestar com l'atenció sociosanitària a la gent gran i els dependents. L'epidèmia ha aflorat deficiències estructurals derivades d'un model deficient de residències i de polítiques privatitzadores sense control de qualitat.

En segon lloc, tot i reconèixer l'excel·lent expertise d'epidemiòlegs i preventivistes, la pandèmia ha demostrat que el sistema de salut pública espanyol manca d'experiència per afrontar emergències i catàstrofes sanitàries. La manca d'expertise i infraestructures tècniques i de laboratori, de materials de protecció, aparells i entrenament ha impedit una resposta ràpida. En el futur caldrà reorientar el model i aplicar recursos davant futures amenaces a partir de l'experiència adquirida.

Un tercer aspecte és l'infrafinançament general del sistema sanitari espanyol, especialment a partir de les polítiques d'austeritat agreujades des de 2008 i les ruïnoses polítiques neoliberals de privatització, que ha reduït el capital humà, les plantilles, les inversions en manteniment i infraestructures, cures intensives, materials i equips de protecció, laboratoris per a proves diagnòstiques, ventiladors.

En quart lloc, s'imposa prioritzar projectes de recerca pública orientats a prevenir possibles riscos futurs, sense renunciar, en un context europeu més ampli, a reformar l'actual sistema de patents, tan injust com ruïnós per a la hisenda pública.

La profunditat de la crisi va més enllà de l’impacte demogràfic, econòmic o sanitari. També afecta a les relacions humanes i els valors. L'experiència hauria de servir per educar la ciutadania en un ús més racional dels recursos sanitaris, el consum desmesurat de fàrmacs, les urgències hospitalàries, en definitiva, per posar en valor la importància de tenir cura del bé comú, la sanitat pública. Perquè avui sabem bé que una malaltia pot desencadenar una gran catàstrofe, i aquest procés global fa més important la responsabilitat individual i cobra encara més valor el bé públic.