2020: l'any que visquérem perillosament

És clar que estem en un moment molt delicat, de massa incertesa i, en opinió (força documentada) de Javier Aymat, immersos en una histèria interminable, en un joc mediàtic sense massa sentit i amb no pocs dubtes al voltant de la pertinença de les mesures adoptades. Tanmateix, com la immensa majoria dels mortals, no disposem d’informació suficient i estem sotmesos, lògicament, a les decisions preses pels poders públics. Molta incertesa i un futur (epidèmic) poc encoratjador seria una descripció somera de l’estat de la qüestió a data d’avui.

En temps de pesta tot el sistema de valors canvia: el confinament, la quarantena, obliga a la solitud i a un canvi de vida quotidiana que qüestiona hàbits, consums i relacions familiars, socials i laborals. Per la seua banda, la por d’encomanar-se de la malaltia du a la reflexió personal sobre el sentit de la vida. Una reflexió que comença per preguntar-se sobre les eleccions que s’han fet en la vida, sobre allò a què s’ha renunciat o s’ha transigit, per passar després a qüestionar-se l’escala de valors socials i polítics. És per això que hom enyora una major presència de filòsofs, psicòlegs, científics i sociòlegs als mitjans de comunicació i menys militars i discursos bèl·lics a l’hora d’explicar la situació.

No hi ha dubte que socialment, i econòmicament, moltes coses canviaran o haurien de canviar. En tot cas, és presumible que la percepció social respecte a certs temes serà diferent a la que es tenia abans de la pandèmia i, això, sense entrar en la qüestió dels efectes psicològics sobre les persones. Tot i que allò pitjor, des del punt de vista de la salut, de la societat i de l’economia encara està per vindre, voldríem compartir una sèrie de reflexions de caràcter general al respecte.

1.- Per al sempre negat nacionalisme espanyol, essencialista i carrincló, Madrid no pot ser un singular més al si d’una pretesa pluralitat de l’estat, sinó que ha de ser el cor d’un destí comú per a tots els espanyols, també en la malaltia. El quadre, amb dades de morts pel virus a 24-3-2020 -en ple esclat dels casos afectats dies abans de la declaració de l’estat d’alerta- mostra ben clarament que Madrid havia d’haver estat confinada com ho va estar Lombardia a Itàlia, abans que contagiats indetectats escamparen amb rapidesa el virus arreu del territori estatal, incloent la inversemblant i irresponsable fugida a “Levante” i Andalusia. Per això a Itàlia el nivell d’expansió de la malaltia a la resta del territori és molt més lenta o, com a Portugal, l’expansió és ben diferent a l’estatal. Però allò que digué el president espanyol de “no hi ha territoris sinó individus” volia justificar la unitat nacional per damunt de la realitat geogràfica de l’epidèmia. Ara, és clar que, una vegada escampada la malaltia per tota la unidad patria, d’aquí salimos todos juntos, (i revueltos) al cost personal que siga per a aqueix todos patriòtic que ens iguala metafísicament.

2.- Si el problema és global i afecta de manera desigual els territoris i les corresponents estructures socials, caldria una gestió global de la crisi, especialment en allò que fa referència als estudis i la investigació del fenomen, fabricació de material assistencial i recerca de solucions sanitàries, però després haurien de ser les administracions més properes al territori les que haurien d’implantar les estratègies més adients atesa la seua major agilitat, coneixement de la realitat i precisió en la diagnosi. Per això, ni s’entén el tancament de fronteres entre els estats europeus ni la negativa de l’estat espanyol a definir polítiques territorials en funció del grau i evolució de la malaltia, i a més, en qüestions com la sanitat, l’educació i els serveis socials i la desinfecció (no caldria desplegar la UME) que són competències locals o autonòmiques. Competències sense els recursos adients (aquesta és un altra qüestió) perquè el govern central encara manté un alt percentatge de la despesa pública i un nombre injustificat de funcionaris. Una despesa que, en 2018, fou executada en un 35% per l’administració central, un 27’91% per les comunitats autònomes, un 26’ 35% per la Seguretat Social i sols un 10’72% per l’administració local (ajuntaments i diputacions, bàsicament).

El “comandament únic” deixat en mans sanitàries en un ministeri sense competències, ateses les competències exclusives de les CC.AA, ha donat lloc a retards burocràtics, repartiments de materials gens transparents i uns elevats graus d’ineficàcia. L’estat d’alarma hauria d’haver estat prèviament consensuat amb les comunitats autònomes tot establint els mecanismes de coordinació i suport. Però això haguera demanat canviar el xip mental i oblidar-se de “las provincias” per apostar per la legalitat i la diversitat plurinacional de l’estat.

3.- Si alguna cosa ens ensenya aquesta pandèmia és que el mercat no és el millor sistema per fer front als riscos de pandèmies ni als desastres mediambientals. En ares al mercat s’han reduït les inversions en sanitat i les grans farmacèutiques han obviat els riscos d’unes pandèmies anunciades. La proximitat de la darrera crisi i de la darrera pandèmia ha estat paradigmàtica, reveladora, perquè molts individus s’adonen que només amb l’acció col·lectiva, el control i la solidaritat social es possible fer un canvi de rumb. El neoliberalisme que ha obviat els problemes mediambientals, la necessària investigació sanitària i les inversions en recursos socials, educatius, culturals i hospitalaris, mostrarà la seua pitjor cara quan les persones se n’adonen de la correlació entre el coronavirus i l’alleujament del sistema per mètodes darwinians de vells, dèbils i pobres. Quan les UCI dels hospitals, davant les insuficiències del sistema, acaben prioritzant pacients.

4.-Davant les ben sabudes receptes neoliberals que cal aprimar el sector públic perquè no podem pagar el nostre estat del benestar, l’experiència per la qual estem passant de segur que farà reflexionar les persones sobre tot allò que s’ha construït damunt d'aquella gran mentida, i entendran la importància de la sanitat, l’educació, la formació, la cultura i els serveis socials públics, universals i de gestió territorialitzada, és a dir, d’un autèntic i solvent sistema públic valencià a hores d’ara semiprivatitzat (hospitals i residències privades o de gestió privada, escoles privades i concertades, serveis socials en mans de l’Església, etc.), insuficient i amb una insultant manca de finançament per part de la patriòtica i autodenominada autoridad competente.

5.- Pot ser que aquesta crisi faça reflexionar els valencians sobre la importància del medi, de la salut i de l’educació, de valorar l’espai públic, les botigues i els productes de proximitat, el patrimoni cultural i lingüístic, de la necessitat de defendre allò comú i la solidaritat. I també, de la urgència d’un model productiu alternatiu, de creixement autosostingut, més enllà del model immobiliari-turístic i de consumisme desaforat.

Hi ha un risc, avalat pels tics autoritaris i unitaristes que ha seguit l’estat espanyol, que la crisi sanitària i econòmica siga utilitzada per ideologies autoritàries, per salvadors de la pàtria, per imposar el seu discurs davant la crisi econòmica i de valors socials. Si això passa també seria responsabilitat de la societat i dels representants polítics que renuncien a enfortir els trets i els mecanismes de cohesió i d’autoreconeixement. Perquè és evident que aquells territoris amb una societat més cohesionada, reivindicativa i dinàmica tindran majors possibilitats d’encarar millor els reptes post-crisi i els canvis imprescindibles en el sistema polític, en el productiu i en les noves formes de treball.

6.- En aquest sentit, superada la crisi sanitària (la qual cosa depèn d’un desenvolupat sistema d’investigació en xarxes globals), la desfeta econòmica serà terrible al nostre país. Un país de petita i microempresa, farcida d’autònoms i de contractats temporals en els sectors del turisme, el comerç i la construcció, que patirà una situació ben preocupant. Hom no en veu una altra que un fort finançament a les persones, el qual només el podria facilitar Europa (una Europa que desconfia dels balafiaments de l’estat espanyol en AVE i obres faraòniques), una aposta per la indústria, l’agricultura i els serveis avançats. Tot açò només podria ser possible a mitjà i llarg termini i, per tant, s’obri la necessitat d’implantar un sistema (no una subvenció a curt termini) d’un salari bàsic de subsistència per tothom i l’ajornament del pagament dels subministraments fixos, com ara l’electricitat, i dels impostos de les petites empreses i els autònoms. En darrer lloc, atesa l’especialització de la banca en operacions financeres globals, caldria una banca de reconstrucció del teixit productiu a escala europea i una banca comercial de proximitat a escala territorial, en el nostre cas, una banca pública valenciana de suport al sistema productiu.

Una mica de macroeconomia

Un futur poc encoratjador que encara ens provoca més maldecaps si no ens podem sostreure a pensar en el dia de després i en les conseqüències socials i econòmiques de la paràlisi que s’escampa com una taca d’oli. En els darrers dies s’han vessat opinions força escaients (Jordi Palafox, Gustau Muñoz, Javier Ferri, etc.) allunyades de les estimadivinacions (Palafox dixit) que ens permetem recollir, tot afegint alguna reflexió addicional.

En primer lloc, sembla prou evident que no es pot sostenir una interrupció prolongada i molt menys indefinida de l’activitat econòmica sense que els efectes siguen devastadors en un context de globalització i interdependència. Fins i tot si la crisi epidèmica s’aturara en un termini relativament curt (posem-ne dos o tres mesos), els efectes ja serien evidents i seriosos, com ho demostra la quantitat d'ERTO que es multipliquen amb velocitat més de virus que de creuer, sense comptar amb l’elevat nombre de gent que no té ni tan sols possibilitats d’acollir-se a aquesta fórmula temporal.

Uns efectes que son asimètrics a escala dels estats-nació. Parlant només d’Europa, les estructures econòmiques, socials i polítiques poden ser més o menys sanejades o resilients i el sud d’Europa -els famosos PIGS- sempre surt pitjor parat. També són asimètriques les conseqüències a l’interior dels països i, a casa nostra, els autònoms, precaris i temporals -que en són legió- s'enduen la pitjor part.

Cal ser molt naïf per a creure’s que la desitjada i llunyana recuperació adoptarà la ja popular forma de V, és a dir, una recuperació a curt termini on “tot tornarà a ser igual”. Les injeccions de liquiditat poden moderar l’impacte a curt termini però el dia de desprès caldrà fer front a un greu problema de confiança i d’expectatives. Ni el consum ni la inversió respondran amb cap mena d’automatisme i trigaran un temps a assolir nivells precrisi, suposant que les mesures de política econòmica s’allunyen tant del austericidi com d’errors del Plan E de Zapatero del 2008, que suposà un malbaratament de recursos.

Moltes activitats (comerços, restauració, petites empreses de serveis...) han tancat i sense ajudes intenses i eficients, com apunta Gustau Muñoz, proliferaran les suspensions de pagaments, les fallides i l’atur, absorbit en part pels ERTO, esdevindrà definitiu, i s’incrementarà la taxa d’atur fins als nivells de la crisi del 2008. Restablir nivells de demanda que activen l’economia és una tasca feixuga i, com diu Jordi Palafox: “comparando el fomento de la demanda con un caballo y al gobierno con su jinete; éste puede evitar que el equino abreve pero es imposible que lo haga si no tiene sed. Y más si ésta confinado en su cuadra, podría añadirse”.

Malgrat la resistència d’Alemanya i Holanda (comprensible per la memòria dels balafiaments de l’època “daurada”), a hores d’ara sembla bastant evident que només si es fa una emissió mutualitzada de bons garantida per la UE, que vaja (en interessos i amortitzacions) a càrrec del seu pressupost, i que es col·locaren en els fons d’inversió, estaríem en condicions de bastir una mena de Pla Marshall que actuara com a motor d’arrencada (com una manivela dels cotxes antics). Un pla que fora capaç d’absorbir el sumatori de shocks que han aturat en sec l’economia i que afecten la utilització dels factors productius (en atur forçós), la confiança i expectatives, la demanda de consum i d’habitatges, les exportacions (incloent- hi el turisme) i la morositat bancària.

Si no s’opta per una mutualització del deute tornarem, com ja passà el 2008, al fet que cada estat utilitze el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilització) per a finançar un deute exponencial derivat de la baixada d’ingressos i l’increment de la despesa que sempre acompanya les crisis i que colpeja més durament els grups socials vulnerables. Una via que comporta uns compromisos de reducció del deute i retalls en la despesa social.

Parlem de futur

És costum parlar del fet que les crisis poden propiciar aprendre dels errors i introduir canvis qualitatius fent de la necessitat virtut. El problema és que, en la pràctica, aquesta propensió és baixa i feble. En la crisi del 2008 es parlà de “la fi del capitalisme” i totes les declaracions oficials rebutjaven, a casa nostra, el boom del taulell. Tanmateix, la construcció havia agafat impuls abans de l’epidèmia i el turisme continuava sent el bàlsam de Fierabràs. L'esbombat “nou model econòmic” no ha arribat a estrenar-se i el País Valencià fa front a la crisi del dia de després en una situació de debilitat estructural.

L’escepticisme no és virtut recomanable però els nostres governants necessiten un aggiornamento urgent i el conjunt de la societat un pensament que vaja més enllà dels tòpics dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS): bon material per als discursos però d’escassa utilitat per a fer front a la crisi. En canvi, seria desitjable que l’anàlisi de la crisi qüestionara els valors dominants i ens ajudara a definir què volem ser de majors.

Ni tenim l’estat més descentralitzat d’Europa ni tenim un sistema educatiu i sanitari de suficient qualitat, i menys si, a les primeres de canvi, es centralitza i es burocratitza. El tema de les proves víriques és ben significatiu, perquè els especialistes sanitaris ens han demostrat que fer tantes proves a persones com siga possible, com han fet sistemes sanitaris potents com Xina, Corea, Japó o Alemanya, és imprescindible per a contenir la pandèmia, però el nostre sistema sanitari és incapaç de fer aquest seguiment. Per això, ateses les deficiències estructurals i les competències de les CC.AA. en sanitat, hauria estat més prudent i eficaç articular una mena de coordinació federal, com han fet la majoria dels estats europeus, per afrontar les decisions sanitàries corresponents.

Així, la crisi ha posat de relleu deficiències estructurals dels sistema sanitari (la descapitalització, la privatització, les residències de majors, el desmantellament dels equips d’investigació) i de l’educatiu, però també ha fet relliscar els mecanismes de coordinació i cooperació, posant en evidència que estem lluny de resoldre el conflicte territorial. Podríem anar oblidant-nos d’una fictícia i imposada unitat d’Espanya i aprofitar la crisi per a, d’una vegada, reformar la Constitució i esdevindre un estat federal eficient. L’experiència -també en la crisi- de l’estat federal i dels lands alemanys ens hauria de servir d’alguna cosa. De no fer-ho, els fets del passat recent i les actituds mentals vigents no permeten gaire esperança, la deslegitimació continuarà i el problema s’enquistarà, generant costos creixents. Tal vegada un federalisme asimètric amb un sostre de competències (opcional) com el d’Euskadi fora una opció sensata. L’altra, és el dret a decidir. A més, no cal dir que, vist l’espectacle, seria precís i saludable que poguérem votar en llibertat si volem una monarquia pseudo-parlamentària imposada pel dictador, que, d’entrada, cap demòcrata hauria d’acceptar.

Malgrat la incertesa que domina l’evolució epidèmica, la paràlisi econòmica i l’agreujament de l’atur i de la desigualtat social són, malauradament, fets predictibles i el País Valencià afrontarà aquest escenari en situació de debilitat estructural perquè ni el finançament, ni les infraestructures, ni el nivell d’autodeterminació, permetran que deixem de ser una societat subalterna, donant-li la raó al comte-duc d’Olivares quan deia dels valencians que “teníamoslos por más muelles”. La crisi que ens ve no sols no pot ser excusa per a no abordar canvis polítics pertinents. Sense aquests canvis continuarà el declivi.