Escenaris

A l’acadèmia era prou habitual utilitzar com a element discursiu dues eines. La primera era una versió més o menys casolana de la teoria de sistemes en què acotaves allò que volies explicar i definies “l’entorn” com aquell conjunt de coses (fenòmens, reglamentació...) que conformaven el “marc”. Al seu si, l’objecte a estudiar es delimitava en un rectangle on es podien posar totes les variables, fletxes i relacions que volgueres. Un entorn que condicionava i interactuava amb allò que havies posat a dins del rectangle tot i que, l'acció de determinar el com i el quan de la relació entre entorn i objecte deixava molts graus de llibertat a la imaginació.

El segon recurs era establir en els exercicis de prospectiva tres escenaris: el positiu, el negatiu i l’intermedi, amb la qual cosa el lector podia escollir, en funció de les seues preconcepcions i les sempre subjectives percepcions de la realitat, aquell escenari que li semblara més adient, probable o desitjable.

Amb un cert sentit de l’humor i una mica d’ironia he pensat utilitzar aquest dos recursos per fer una amable “projecció” del que podem esperar del 2023 .“L’ objecte”, en aquest cas, és la continuïtat o no de Botànics i Rialtos, és a dir, la continuïtat dels governs progressistes tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de València. Per tot allò que m’arriba, la cosa està ben justa i, en lloc de jugar a paper o tisora, podem jugar a la bola de vidre o a la indeterminació determinada. 

Tractaré de no insultar la intel·ligència de ningú ni gastar en excés la seua paciència. És fàcil dibuixar un entorn certament advers fet de guerres (moltes), amenaces, fam i misèria, inflació, institucions financeres que sempre fan l’agost i un molt reduït grup de decisors fàctics (internacionals, però també “nacionals” i locals), als quals els importa tot un rave. Publicitat enganyosa, consum compulsiu i buidor completen un panorama que invita a allò d’“aturen el tren que jo me’n baixe”.

També, és clar, forma part de l’entorn Madrid, que és Madrid que és Espanya. Tot o quasi tot fa molta vergonya. El govern il·legal dels jutges; les barbaritats dretanes de Gamarra, Feijoo o Ayuso; la indignació de Garcia Page o Lambán esquinçant-se la vestimenta perquè es trenca Espanya (la seua); el lamentable espectacle de la divisió en l’independentisme (en el PSOE es freguen les mans perquè pensen que ja està tot “superat”). El sainet de la família reial; la cultura de l’esforç (la dels altres) mentre l’IBEX i companyia practiquen l’esport d’evadir milers de milions d’euros a l’any; l’insuportable green washing i el menyspreu de la memòria dels nostres pares, avis i besavis que lluitaren i foren vençuts. Prou. M’ havia promès no insultar la intel·ligència del lector, el qual, de ben segur, hi podria afegir més coses i compartir (o no) aquest petit memorial de greuges. 

Passem al joc del escenaris. Del pitjor (el govern de la dreta) no en cal parlar. N’és, de bon tros, el pitjor. No aporta ni un gram de futur i desfaria en quatre dies el camí recorregut, ben modest d'ltra banda, pense. El millor, suposadament, seria la continuïtat (cosa que desitge de tot cor) però, tot i que faig un veritable esforç, aquest escenari no em mou a la il·lusió, no “m’hi posa” massa, com se sol dir. No em surten els aplaudiments per a uns governs progressistes (així s’autoanomenen) que deixen que l’Església es faça més i més poderosa, assistint fins i tot al nomenament del nou arquebisbe (s’han oblidat del laïcisme i l'aconfessionalitat?). També s’agenollen davant de l’AVE i voten a favor (els representants de la Generalitat) de la bestiesa de l’ampliació del Port. Li donen la medalla d’or a Federico Félix (el munyidor de l’impresentable Pacte del Pollastre). Deixe’m de banda la medalla d’or concedida a l’Arquebisbe Cañizares que ha estat cosa del Col·legi d’Arquitectes de la “Comunitat”.

Obrin la ma a les plaques solars (sense cap discussió pública sobre costos, guanys i especulacions) però son incapaços de posar fi a l’anomalia de no tindre un govern metropolità. Cada vegada som més tres províncies (visquen les Diputacions!!!) i allò del País (i la llengua) és cada vegada més una quimera. El nostre Síndic de Greuges està lliure, per llei, de parlar la nostra llengua. Tothom (és a dir, les anomenades o autoproclamades elits) ha dimitit i molts (sempre hi ha excepcions) només aspiren a la supervivència.

I el nostre Ajuntament, (a banda d’aquella autoproclamació, que ens va fer pujar els colors, de Sandra Gómez com a futura alcaldessa, jubilant Ribó) insisteix en la xerrameca esotèrica d'assolir l’estadi de ciutat climàticament “neutra” i d’acomplir les “missions”. Això de les missions era cosa de l’arquebisbe Olaechea a la postguerra. Els mots “missions” i “comunitat” no deixen de fer un persistent flaire a capellans. Ara tot ha de ser sostenible i inclusiu i, hi ha d’haver molta cultura festiva (o siga, les festes de sempre). El munt de problemes reals i punyets ja els resoldran els arcàngels. Això sí, tenim delegacions de nom molt modern com la d’Ecologia Urbana (una disciplina científica) i, sobretot, la d’Emergència Climàtica o la de l’impenetrable Govern Obert. No sé si el discurs oficial “connecta” amb els votants potencials o si realment allò que caldria és molta més pedagogia social.

L’escenari millor -sens cap mena de dubte- seria la continuïtat, però com han comprovat, no m’hi posa massa i, amb el seu permís, em quede amb l’escenari intermedi que ben bé no se què hòsties (amb perdó) és. Em queda poc d’estar en el convent i ja se m’ha passat l’arròs. No sé si puc demanar una mica de trellat (no en el sentit claudicant que l’utilitza Ximo Puig), més treball arran de terra en totes dues institucions i anar per feina en lloc de recordar què bons xics érem en la Transició. Ni el Jardí del Túria de Pérez Casado, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni Vicent Ventura poden ser coartades de cap mena. Crec que ells no ho volen ni ho voldrien. 

Em permetran que, de bestreta, demane perdó per les insolències que puga haver dit. No vull donar lliçons (ni una), ni afavorir a una dreta que sempre juga a favor del poder econòmic i en contra del País. Entrar en dinàmiques autodestructives està, per descomptat, a anys llum de les meues intencions. Només si aquestes ratlles són d’alguna utilitat quedaré ben content. La lletra de “si arribeu” de Lluis Llach em sembla un final escaient per a un vianant. Bon any (espere) i, per damunt de tot, salut i bon humor.