Les vacances, els afectes i el raig verd

Un goig únic gira al voltant d'un final de dia roí o d’un cap de setmana com qualsevol altre, al voltant d’unes vacances sense voler o d’una vida solitària. La plataforma Filmin ofereix la possibilitat de retrobar-se amb la filmografia d’Éric Rohmer. “Le rayon vert” (1986) espera pacientment el click del comandament a distància d’algun nostàlgic dels encontres humans anteriors als smartphones: quan hom coincidia afortunadament amb una veu desconeguda i les seues paraules lliscaven a través d'un tobogán ben endins nostre. Tobogán veloç d’afectes incerts. Connexió instantània envers la incertesa.

Aquelles vacances i aquells encontres són sols per a  nostàlgics, perquè per als usuaris d’aplicacions supose que no té sentit una aproximació així: massa lentitud, massa “sí però no”, massa “potser”. En resum, massa patiment sense un procediment abreujat com pot ser una ditada en la pantalla del smartphone. Abans, les vacances i els encontres podien tendir cap al reialme de la casualitat caduca. En canvi, hui, la sintonia afectiva, en l’era de la seua reproductibilitat tècnica a través de Tinder, és quasi inconcebible com a fruit de la fortuna.

Rohmer retrata la decadència d’un afecte construït literàriament a Europa des del món medieval dels trobadors i agonitzant en la cultura contemporània de l’ubic porno online. Els trobadors utilitzaren paraules com “fin'amors” com a baròmetres d’estats d'ànim que predisposaven a un intercanvi discursiu gradual: primer “pregador” i després “entenedor” i, rere la ficció del “fenhedor”, es podia intimar amb la confiança del “drutz”. Hui, però, molts adolescents estableixen unes altres etapes que condicionen tècnicament les primeres fases, ja que el pregador prega i sol·licita amistat a través d'una pantalla i l’entenedor escriu i envia àudios a través d'aplicacions.

Quin afecte sorgeix dels estats d'ànim resultants de la mediació dels smartphones?

Quines predisposicions fisiològiques són efecte de la ubiqüitat de vídeos i imatges? Responc: predisposició a la mediatesa, per exemple, a experimentar la sol·licitud d'amistat mitjançant una pantalla i indisposició a la permeabilitat al moment present. Predisposició al pic de dopamina del vídeo porno o del crush online i indisposició a mantenir estable un nivell bàsic de dopamina (dopamine baseline).

Aquestes dues predisposicions dificulten la construcció d’emocions com les resumides amb el sintagma “fin'amors”. ¿Serà que la cultura europea ja no pot construir emocions com aquelles i es troba a mercè dels algoritmes de les aplicacions de contactes o de les plataformes de vídeos curts? ¿Algoritmes que t’enganxen la vista sense fer cap esforç, sense cap intercanvi discursiu, sense cap tobogán afectiu? ¿Algotitmes sense fortuna?

Tenim un repte després de tornar a veure la pel·lícula de Rohmer: la sintonia afectiva afortunada ens envolta amb la claredat del relat de Jules Verne titulat “El raig verd” (1882). Rohmer dedica uns cinc minuts llargs a reproduir un llibrefòrum amateur sobre el text de Verne damunt d’unes roques de la costa de Biarritz. Un veterà lector explica (mansplaining) el fenòmen físic que inspira el títol de la pel·lícula: la claredat verdosa d’un últim raig solar que es resisteix a submergir-se en la mar occidental. Verd per un instant. Verd permeable i sense sol·licitud. Després cau la nit com l’ombra de la lletra de la cançó homònima del Sr. Chinarro: “El rayo verde” (El fuego amigo, 2001). “Se caen los higos, bajo una higuera que da sombra y que da higos, perdidos en la sombra están”.

Ombra en la cançó, crepuscle en la pel·lícula, no obstant, davall d’ambdues foscors es refracta una esperança irreproductible. Verda. Permeable a l'instant. Sense sol·licitud online.