Durant més de cinc-cents anys, des del 711 fins el 1238, l’actual territori valencià va estar dominat per la cultura islàmica. L’entrada de Jaume I, com un segle abans havia succeït amb la conquesta fugaç del Cid, va suposar un punt d’inflexió traumàtic per als àrabs musulmans que habitaven les taifes valencianes. A banda dels milers de morts, hi hagué deportacions, exili, esclavatge i altres pràctiques inhumanes pròpies de l’època. Quasi la meitat de la població musulmana va ser expulsada pel nou poder cristià o emprengué l’exili. D’aquell episodi, ens resten les paraules escrites pels poetes andalusins. Són paraules plenes de nostàlgia per la terra perduda.
València, València!
València, València! T’han sobrevingut molts mals i estàs a punt de perdre’t; si és el teu destí que n’escapes, serà gran meravella per als que et veuen.
Si Déu feu mercé en algun lloc, tingué a bé fer-te’n a tu, que fores sempre noblesa, alegria i solaç on tots els moros folgaven i havien plaer.
I si Déu vol que t’hages de perdre totalment, aquesta vegada serà pels teus grans pecats i atreviments que has tingut amb la teua supèrbia.
Abu-l-Walid
València, València! T’han sobrevingut molts mals i estàs a punt de perdre’t; si és el teu destí que n’escapes, serà gran meravella per als que et veuen.
Si Déu feu mercé en algun lloc, tingué a bé fer-te’n a tu, que fores sempre noblesa, alegria i solaç on tots els moros folgaven i havien plaer.