Turisme i ciutat: I la política?

A la ciutat de València ja ha arribat el tsunami de moda: tourist go home. Contra el patètic intent de defensar allò indefensable (Ciutat Vella i Viva) creixen dia rere dia els components del front opositor que denuncia la “turistificació” de la ciutat, mentre que el govern local fa com la cotorra de mercat: segons bufa trauen pit per l'èxit turístic de la ciutat o es posen amb cara de pocs amics anunciant mesures de control i matant mosques a canonades.

Oficialment no s’amaga gens l’alegria que produeixen les estadístiques (nombre de visitants, nombre de pernoctacions, nombre de “cruceristas” i nombre de nombre) i es cau una i altra vegada en el parany de dir, explícitament o implícitament, que tot allò és fruit d'una política, cosa més que discutible, com veurem. Aquesta alegria per les xifres s’adoba, com si fos una bona amanida, amb proclames de suposades intervencions que ens conduiran a la terra promesa del turisme de qualitat. Parole , parole…

Si he de ser sincer, el panorama és tan poc engrescador que si et deixes dur acabes signant el manifest del front opositor. Qualsevol vianant que es prenga la molèstia de visitar les anomenades àrees turístiques de la ciutat (Ciutat Vella, Russafa, una part del front marítim i, en menor mesura, Benimaclet) podrà comprovar personalment alguns fenòmens o epifenòmens que, malgrat la propensió a la hipèrbole i al catastrofisme que ens caracteritza, son aclaparadorament certs i presents i que poden fer una mica esfereïdor un futur que, ja se sap, és un país estrany .

No faré cap memorial de greuges però, si més no, se'm permetrà esmentar algunes evidències més enllà de la constatació que el turisme (i les activitats  vinculades) no és ni pot ser un motor de creixement perquè és un sector intensiu en treball, que no permet introduïr progrés tècnic, de baixa productivitat i salaris baixos, de contractes laborals temporals, d’aquells que fan vergonya, etc... Pot ser un complement de la renta disponible i una font d’ocupació que amaga les insuficiències estructurals de la base productiva de la ciutat. Si no fos pel turisme...

Tornant a les evidències, la diagnosi general és que assistim a una degradació de l’espai públic que caldria aturar dràsticament. Una degradació que, en part, és la conseqüència, del notable increment de turistes i de la massificació  que s’ en deriva. Però  no cal menystenir l’ impacte negatiu de l’ obvi excés de terrasses que són un fenòmen general però que assoleix cotes insuportables en les denominades àrees turístiques. La plaça de la Reina, el carrer de Maians o la plaça de Lope de Vega en són només alguns exemples.

Parlant de les terrasses, crec que es prou obvi que s’obrigué massa la mà per part del govern conservador i ara tancar- la és políticament arriscat. Més de 3.000 terrasses que dupliquen la superfície de bars i restaurants per un preu molt inferior al lloguer. Unes terrasses que estan ubicades arreu i que limiten seriosament  l’espai públic. El control (pintar el límit) no funciona i fa riure. No pinta bé la cosa. Tot i que el mercat és lliure (ja parlaré de la política), l’increment de les activitats de restauració (sovint banals i de baixa qualitat) ha desplaçat altres usos  comercials i de serveis útils. No sé si per raons d’interés públic es podria aturar la “reconversió”.

La joia de les malifetes se l'emporta, no tant la proliferació (tal vegada excessiva) de cases senyorials reconvertides a hotels i hostels com els malèvols apartaments turístics (molts d’ells acollits en la plataforma AirBnB) culpables, segons el front opositor, de la  suposada “gentrificació”, expulsió de la població i degradació de la convivència. Jo crec que el que hi ha és un fracàs de la regulació però, tot i això, no els manca raó als crítics pel que fa a la degradació  de l’espai i la convivència tot i que si hi ha buit poblacional la famosa gentrificació pot ser més virtual que real.

Finalitzaré aquest breu recorregut amb el recordatori d'algunes qüestions suposadament menors com és el cas de l’excés de solars (no sols al Carme); una urbanització manifestament millorable; unes “reformes urbanes” que s’eternitzen per a ser fidels a la història; una brutícia evitable; una gestió dels museus vegetativa  i anodina i un galimaties en la torre de Babel dels guies turístics aborígens i estrangers que qui sap quina història conten. Ah!!! , se m’oblidava dir que l’espectacle de 3.000 o 4.000 “cruceristas” a la recerca apressada -tenen poc de temps i circuïts acordats pels “gestors”- d’algun souvenir (quasi tots lamentables), no és precisament una experiència gratificant. De vegades, tot plegat, recorda la magistral descripció (ficcionada i cruelment exagerada) que fa Eduardo Mendoza de Venècia en Una isla inaudita.

Bo, fins ací la descripció de les evidències. Ara, el torn de la política o de la seua absència. Em sembla lloable i desitjable allò del turisme de qualitat. Sols que la degradació que certament crec que vivim i el perill de lliscar per un pla inclinat són, pense, evitables si algú es pren seriosament allò de la política turística. Una política que demana acabar amb els litigis competencials i dedicar-hi el nombre suficient de neurones, a més de ser conscients que no es pot fer turisme de qualitat a la ciutat de València sense posar-ho blanc sobre negre i generar conflictes amb els que fan de la voracitat i el tot val la base dels seus negocis.

Quina política? Doctors té l’església però hi ha també algunes evidències. Anem a espai, que tinc presa, i poca broma, com diuen a Barcelona. Començaré pels apartaments turístic: registre, control de qualitat, ús i i habitabilitat, bústia de queixes amb actuació immediata i radical. Si cal, es fa una ordenança específica. La resta és matèria pressupostària i d’inspecció però l’ingrés  fiscal dels apartaments i una taxa turística que es paga en molts llocs i no genera cap problema (es trasllada al preu i  l’impacte és mínim) proporcionarien els recursos necessaris per a la política turística. El rebuig de la taxa per part de la Generalitat és poc comprensible.

Continuant amb el tema dels apartaments, la gentrificació i l’expulsió de la població per l’encariment de l ‘habitatge derivat de l’increment de la demanda, es diuen massa coses  que omplin discursos i poques que proposen anar més enllà del go home. No és tant complicat. Primer, caldria quantificar el fenòmen. Si hi haguera població resident que es veu obligada a deixar el barri per pujada de lloguers, hi ha una cosa que es diu política d’habitatge i que resol el problema. L’stock públic d’habitatges en lloguer hauria de fer la seua aparició.

De la resta de “problemes”, sols diré  que la política turística, com quasi totes les polítiques, no és, o no hauria de ser, una política econòmica, ni urbanística, ni cultural. Hauria de ser una política coordinada de totes aquestes coses, a ser possible amb una cara visible a nivell tècnic. És bo que la ciutat de València siga objecte de desig i que el turisme siga un complement de la base econòmica. Però ha de ser una ciutat habitable, acurada i neta per als seus ciutadans, i amb controls de qualitat estrictes que desincentiven la barbàrie. De somnis també es viu.