València-Lisboa, un agermanament urgent

La ciutat es disposa, un any més, a celebrar la festa del seu sant patró Sant Vicent Martir. Una festivitat que és només de València ciutat -de creus endins– cosa que sobta a qui no coneix la importància de l’esdeveniment i la resistència paradigmàtica a renunciar a la tradició. Fet lloable aquest, tot i que es puga detectar un excès de caspa i una resistència numantina a deixar de costat (o superar) el sempitern conflicte de què fer amb el monestir de Sant Vicent de la Roqueta i si cal o no practicar l’arqueologia, no siga que el cos del sant encara estiga soterrat a casa nostra, perquè el monestir s’alçà al lloc on hi havia el femer on fou llançat el cadàver del sant.

De tota manera, tindrem les habituals processons perquè el fervor vicentí es mantinga per sempre viu i la ciutat torne a demostrar que de vegades no cal recorrer a allò que tot canvie perquè tot continue igual per la senzilla raó que res no canvia.

Malgrat tot i malgrat estar un servidor poc assabentat i ser poc procliu a aquesta mena d’efemèride, puc confessar i confesse que la història del nostre patró m’ha interessat des que un bon amic em féu coneixedor de la importància històrica d’aquest sant tan nostre i de la seua estreta relació amb la ciutat de Lisboa. La cristianitzaciò de l’imperi romà feu que aquest màrtir nascut a Osca, torturat sense pietat i mort a València el 22 de febrer de l’any 304 (o 305) assolira gran predicament en tot l’imperi, escampant-se la seua fama per tot arreu, construint-se un gran nombre de llocs de culte en el seu honor i sent el primer sant cristià que –molt abans que la ruta jacobea- originà pelegrinatges de considerable importància.

La història posterior a la seua mort està plena de llegendes (només cal posar en Google Sant Vicent Màrtir i Lisboa) però quasi totes coincideixen en el fet que les restes del sant foren embarcades fugint de la temuda destrucció musulmana i que acabaren recalant en l’Algarve, en el cap de Sant Vicent (anomentat així per el sant) fins que el 1173 viatgaren a Lisboa, on fou anomenat patró de la ciutat i on es construí més tard la magnífica basílica de Sao Vicente da Fora en l’Alfama. A més a més, a l’ escut de la ciutat hi figura un vaixell amb dos corbs (a proa i a popa) en memòria del paper de guàrdia pretoriana que aquestes aus protagonitzaren en el pelegrinatge del cos (corrupte o incorrumpte, tant se val) del sant.

Tot i que també la ciutat italiana de Vicenza (on va nèixer Andrea Palladio) té Sant Vicent de la Roda (com també se'l coneix) de patró i no estaría malament estrènyer relacions, em pregunte a què estem esperant per a agermanar-nos amb Lisboa fent, com se sol dir, de la necessitat virtut. Dues ciutats a l’est i a l’oest de la Península, en quasi el mateix paral.lel, amb ports a l’ Atlàntic i a la Mediterrània i que tenen tantes coses a oferir-se i intercanviar!!!!!. Un agermanament que amb els auspicis de Sant Vicent ha d’ anar bé. De nou, el passat ens pot esperonar en lloc de fomentar la nostra habitual somnolència digestiva . No perguem l’oportunitat.