El silenci atemporal del solars

En termes generals, la coneguda expressió “tempus fugit” és la pura constatació d’una tautologia. Doncs clar que passa el temps!! I, a mes, ho fa de forma inexorable sense atendre a raons ni desitjos. El pas del temps no té, com tantes altres coses, una percepció homogènia. Quan més gran et fas i menys camí et queda per recórrer, sembla com si el maleït temps s’ accelerés.

Tanmateix, a l’igual que Harold Lloyd es quedà penjat de les agulles d’un rellotge, hi ha algunes coses a la ciutat del vianant (que assumeix el rol del flânneur o rodaire de Walter Benjamin)bque són veritablement irritants: el temps no passa per a elles. De vegades, trobar-se amb microcosmos resistents al pas del temps i enquistats a la trama urbana com a deixalles de temps pretèrits, té el seu punt d’estètica en blanc i negre i de romanticisme. Tanmateix, si aquestes deixalles prenen la forma de solars o espais vacants esperant un destí –normalment tan lleig com les ciutats que anem fent-, aleshores la cosa comença a no tindre gràcia.

En el límit sempre hi ha algú que veu en aquests espais abandonats una mena d’estètica del matoll i, en pla més positiu hi ha qui defensa amb raó que no tot espai vacant ha de tindre un ús predeterminat siga públic o privat. El tema dona per a una bona conversa i jo ja la he iniciada alguna vegada amb el meu amic Adrià Torres. Però, com diuen a la Safor, a com ara, el que m’interessa és denunciar que ni tan sols el pas inexorable del temps és just i equànim. No hi ha dret que a ú se li escapen els dies com aigua entre els dits i que hi hagen “espais vacants” que perduren en aquest estat suposadament transitori anys i anys.

Fins on arriba el meu coneixement, encara no disposem d’una senzilla fulla Excel on estiguen enregistrats aquests espais “singulars” de forma que sàpigam si són públics o privats, quin ús determina el planejament vigent, quants anys dura la seua penosa metamorfosi etc. Si de cas, aquesta informació està disponible per als solars de titularitat pública però no per a tota la ciutat. I, en qualsevol cas, sols eix a la llum la informació quan “és noticia”. La transparència i la participació són massa sovint una mercaderia ben magra que s’administra amb molta cura.

Ja sabran el que fan els responsables del tema i no s’escau ara i aquí fer un avorrit llistat. Però, si més no i em permeten, com partiré alguns casos especialment feridors, alguns dels quals tinc gravats en la meua retina des de la meua joventut i ja ha plogut una eternitat per culpa, de nou, de l’inexorable rellotge. De forma quasi natural em venen al cap el carrer Llíria, la plaça del Portal Nou, el depriment espai de l’antic teatre Princesa i voltants o el també depriment forat urbà que lliga els carrers de En Gordo i Comte Montornés.

Com deia Cicerón: “¿Hasta cuándo abusarás, Catilina, de nuestra paciencia? També podem retre un tardà homenatge a aquella revista d’humor anomenada El Hermano Lobo i preguntar a qui pertoque per a quan un debat tranquil i constructiu sobre aquests espais silenciosos i atemporals. L’esmentada revista resoldria la qüestió amb un Uhhhhhhhh!!!!! Però poca broma com diuen a Barcelona o ¡¡¡¡Más madera que es la guerra !!!!! com diuen els Marx. Salut!