Pablo Alcántara, historiador: “La CIA va ajudar la Brigada Politicosocial a millorar les seues tècniques policials”

L’historiador Pablo Alcántara (Avilés, 1992) és un dels experts més grans en la Brigada Politicosocial, la policia política del franquisme. Doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Madrid amb una tesi sobre els agents que van protagonitzar la repressió durant el franquisme contra l’oposició democràtica, acaba de publicar La secreta de Franco (Espasa, 2022), un llibre que repassa els orígens de la policia política i el seu paper durant la Transició. En aquesta entrevista amb elDiario.es, Alcántara explica les dificultats dels investigadors per a accedir a la documentació dels arxius públics i la trajectòria d’agents tan coneguts com Billy el Niño o el comissari Roberto Conesa.

El llibre La secreta de Franco ha tingut un gran èxit i ja va per la segona edició. L’estudi de la Brigada Politicosocial era un buit a emplenar per part de la historiografia?

És una qüestió de la política d’arxius. En els últims anys, amb la llei franquista de secrets oficials del 1968 i amb la Llei de patrimoni històric, que impedeix veure documentació personal i policial de persones que continuen vives o van morir fa menys de 25 anys, hi ha un gran impediment per als investigadors i els historiadors a l’hora de poder parlar d’aquests temes. Això està vinculat a una qüestió política: no ha interessat fins fa pocs anys parlar de temes de memòria i d’arxius. Moltes vegades, quan es parla de memòria històrica, es parla de les fosses i d’associacions de memòria històrica, que òbviament són importants, però no es parla dels arxius i de l’accés a la documentació. Hi ha hagut polèmica aquests últims anys amb la Llei de secrets oficials, però de moment no s’ha fet res. En aquests 40 anys no hi ha hagut un accés a la documentació i els historiadors han decidit tirar per altres temes, com la repressió franquista dels anys de postguerra, en què és més fàcil aconseguir documentació. Dels últims anys de la dictadura i de la Transició és molt difícil encara aconseguir documentació d’arxius. Estan les hemeroteques, però accedir a documentació d’organismes oficials o policials és molt difícil.

Amb quines traves es topa un investigador en els arxius?

Bona pregunta. Moltes vegades dic que podria fer una altra tesi sobre les dificultats que he tingut a l’hora de poder investigar. També hi ha una qüestió de falta de personal. Si no hi ha personal que digitalitze o que interprete aquesta documentació, és molt difícil poder donar-hi accés. Amb els expedients personals de policies, si no demostres que la persona va morir fa més de 25 anys amb una fe de defunció o amb una esquela, no pots accedir a aquesta documentació. Els arxius del Ministeri de l’Interior són pràcticament un forrellat als investigadors, incloent-hi expedients policials o informes de la Direcció General de Seguretat que no es poden consultar.

Com defineix a la Brigada Politicosocial?

Com diu bé Manuel Vázquez Montalbán, eren la guàrdia pretoriana del franquisme. Sobretot a partir dels anys 50 i 60 té un paper fonamental en l’aparell repressiu de la dictadura. De fet, era el primer contacte de molts militants antifranquistes amb l’aparell repressiu del franquisme. Estava la judicatura i les presons, però la Brigada Politicosocial era el primer contacte durant la detenció. Es coneixen molt les tortures que van infringir aquests paios, però no se sol parlar molt del seu aparell intel·lectual, les revistes i els policies escriptors, les editorials que feien tasques d’anàlisi sobre l’ordre públic. Tot aquest aparell ideològic va servir a la Brigada Politicosocial per a justificar la repressió i les tortures. Ningú, ni el més sàdic, pega colps perquè sí, hi havia una justificació ideològica de defensa del règim franquista. La Brigada Politicosocial fa una anàlisi de tota la societat, de l’oposició antifranquista òbviament, però també del que passava en les universitats amb les organitzacions del règim mateix. Tenien bastant de control del que passava en els centres de treball i d’estudi o en els despatxos laboralistes.

Qui estava en el punt de mira?

La Brigada Politicosocial actuava contra tot el que s’oposava a la dictadura. En els anys 70, en sectors que clàssicament havien estat al costat del règim, com pogueren ser arquitectes, advocats o enginyers, hi ha una certa dissidència. Els advocats laboralistes, que també feien un paper central en la lluita contra la dictadura, la Brigada Politicosocial els persegueix amb ferotgia, vigila les seues activitats en els despatxos. Els sectors tradicions del moviment obrer estudiantil eren el seu objectiu principal, però qualsevol que es ficara en política era susceptible de caure en les arpes de la Brigada Politicosocial, i fins i tot els seus familiars que no estaven implicats en política. Era una manera de pressionar i d’amenaçar els familiars del fet que anaven a torturar els detinguts.

Quins perfils hi ha d’agents de la policia política?

Hi ha una certa imatge que s’ha donat en els últims anys, sobretot amb Antonio González Pacheco àlies Billy el Niño, que era una policia sàdica, i òbviament ho era, però era gent de capes mitjanes amb estudis universitaris, alguns provenen del periodisme, com Eduardo Comín Colomer. Hi havia dos aspectes que els identificaven a tots: la vinculació al règim franquista i l’ús de la tortura. A partir d’ací hi ha diferents perfils: gent que venia de l’època de la dictadura de Primo de Rivera i de la Segona República, que ja utilitzaven la repressió per a reprimir el moviment anarquista, altres que es dedicaven més a la infiltració, com el famós Roberto Conesa. Altres havien participat en la quinta columna durant la Guerra Civil.

Després està el perfil dels més sàdics, com Antonio González Pacheco. En el llibre intente fugir d’això. Billy el Niño era molt conegut, perquè era molt fanfarró i deia el seu nom en els interrogatoris, però era un de més de l’engranatge repressiu. També són molt importants els policies intel·lectuals que es dedicaven a fer propaganda del règim i a escriure llibres. Tomás Salvador va guanyar un Premi Planeta. Hi ha diferents maneres d’abordar la Brigada Politicosocial, però òbviament tots aquests policies estaven al servei del règim franquista, no hi hagué, com per exemple en l’exèrcit, cap dissidència. Tots eren cul i merda amb el règim franquista.

Qui era Billy el Niño?

González Pacheco va actuar en els últims anys del franquisme; entra en la policia el 1969, la deixa el 1982 i ingressa, com molts d’aquests agents que van actuar durant el franquisme, en l’empresa privada. Va treballar per a grans empreses i es va fer d’or, de fet vivia en el barri de Salamanca; un tio que és policia, per molt que guanye, en el barri de Salamanca no pot viure. Va participar en tota la repressió al moviment estudiantil. Va estar infiltrat en les universitats, era una tècnica que la mateixa Brigada Politicosocial ensenyava als policies. Va participar en la detenció dels militants del FRAP, els últims afusellats pel franquisme, en què intervé també el famós comissari Villarejo. Billy el Niño va estar després vinculat a la matança d’Atocha i a grups d’extrema dreta.

En els anys de la Transició hi ha molts reportatges d’Interviú i Cambio 16 en què es parla d’aquests temes i González Pacheco és un dels grans protagonistes. A partir dels anys 80 hi ha un vel d’oblit sobre això i Billy el Niño passa a ser un ciutadà normal dedicat a l’empresa privada. Però la seua trajectòria havia sigut fructífera, va ascendir més de 500 llocs en la policia. Era un dels alumnes més avantatjats dels Conesa o els Yagüe, però era un manat, un de més de l’aparell repressiu. Moltes vegades, quan es parla d’aquest personatge, sembla que era ell la Brigada Politicosocial, però no deixava de ser-ne un de més.

Quin paper tenen les fonts orals en una investigació com aquesta?

Una dels aspectes que m’interessa és parlar molt de l’oposició, de com van fer front a la mateixa dictadura i a les tortures. En el llibre parle de manuals del Partit Comunista i de la Lliga Comunista Revolucionària contra la tortura que ensenyen com cremar propaganda, amagar-se davant la detenció o suportar els maltractaments. A partir dels anys 60 i 70 estaven preparats per a fer front a la repressió. Em va semblar interessant, perquè moltes vegades, quan es parla de la memòria o de les víctimes del franquisme, se sol fer des d’un punt de vista una mica sentimentaloide. Moltes vegades s’oblida aquesta part de resistència, de lluita i de com aquesta gent se la va jugar contra la dictadura franquista i van fer front a la repressió i les tortures sabent què els passaria si els detenien. S’hi van enfrontar, perquè volien llibertats, democràcia i transformar la societat. Això és important tindre-ho en compte: en el llibre dedique una part important a posar nom als botxins, però també a parlar dels resistents.

El llibre analitza també el paper de la policia política del franquisme a Astúries. Com va ser?

Una gran faena que queda per fer és veure l’activitat de la Brigada Politicosocial en zones en què no hi havia grans mobilitzacions. Astúries va ser un dels focus fonamentals de lluita contra la dictadura, amb les vagues del 1962 o diferents mobilitzacions mineres. En el llibre parle d’un episodi molt interessa que és l’assalt de la comissaria de Mieres el 1965, fins i tot desconegut a Astúries. Ací veus que la gent s’enfrontava a les forces d’ordre públic i a la dictadura, a pesar que et podien ficar anys i anys en la presó per participar en una manifestació o en una vaga.

Astúries va ser un laboratori de la repressió, va ser una de les zones on sempre hi hagué oposició, des del moviment guerriller en els anys 40 fins a la dècada dels 60 i 70 amb el moviment obrer i els estudiants de la Universitat d’Oviedo. Astúries va ser un dels focus fonamentals, com un exemple de lluita i per a les autoritats franquistes un exemple per a observar mecanismes de repressió. Els miners estaven exempts de fer el servei militar durant la dictadura, perquè era fins i tot treball essencial, i una de les formes de repressió era enviar-los a l’exèrcit. Veiem diferents maneres d’actuar contra el moviment obrer.

Quines etapes estableix el llibre pel que fa a la trajectòria de la Brigada Politicosocial?

Una de les novetats del llibre són les relacions de la Brigada Politicosocial amb la CIA, que els ajuden a modular i millorar les seues tècniques policials. Les tècniques de la Brigada Politicosocial eren l’hòstia neta i la tortura, perquè l’oposició en els anys 40 la major part eren gent que havien lluitat en la Guerra Civil, ja estaven fitxats, era més fàcil per a les mateixes autoritats poder detindre’ls. En els anys 50, 60 i 70 sorgeixen nous nuclis del moviment obrer i estudiantil, joves que no estaven fitxats, fins i tot fills del règim. La Brigada Politicosocial l’agafa de sobte que aquests fills del règim actuen contra la mateixa dictadura. A partir dels anys 60, la policia política comença a mantindre reunions a escala estatal per a analitzar els diferents moviments i, quan hi ha grans mobilitzacions, la Brigada Politicosocial pot actuar amb total ferotgia i contundència.

Hi ha una certa visió per part d’una certa historiografia de dir que, bé, la postguerra va ser dura, amb la fam i els afusellaments, però que en els anys 60 i 70 no va ser per a tant. Realment no va ser així, de fet les últimes sentències a mort del franquisme van ser uns mesos abans de morir Franco. Hi hagué repressió, empresonaments i tortures. Òbviament la tortura no va ser com en els anys 40, està el context internacional. A Europa, quan hi havia afusellaments o una detenció important, hi havia grans mobilitzacions i no podien afusellar a sac, però la repressió va ser totalment contundent. Vull fugir d’aquesta visió que el franquisme va ser una dictablana al final. No va ser així, la repressió va ser brutal i després es veu en la Transició amb centenars de morts en manifestacions i en comissaries.

En quina mesura va influir el nazisme en el naixement de la policia política franquista?

Una de les tesis que defense amb el llibre és que la Gestapo tingué molt veure molt en el naixement de la mateixa Brigada Politicosocial. És veritat que durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República hi ha divisions d’investigació social, però òbviament el colp d’estat del 18 de juliol de 1936 i la Guerra Civil suposa una ruptura respecte de període anterior. Es depura o s’afusella els que van estar al servei de la República; de fet, als membres de la Brigada Politicosocial, com a tots els funcionaris, els feien un procés de depuració sobre quines activitats havien fet durant la República o si havien participat en organitzacions del Front Popular. La Gestapo, la policia política nazi, ajuda a crear la Brigada Politicosocial.

El 1938 hi ha un pacte policial entre l’Alemanya nazi i l’Espanya franquista per a detindre alemanys antifeixistes que havien participat en les Brigades Internacions, ajudes econòmiques per a crear la Policia i després el famós viatge de Heinrich Himmler a Espanya per a entrevistar-se amb les autoritats policials i amb Ramón Serrano Suñer. No és casualitat que a l’any següent s’estrenara la Llei de policia, que fa que es cree la Brigada Politicosocial i la Policia Armada. El 1942 també s’instaura una llei per la qual tots els membres de la policia havien d’adherir-se al Movimiento Nacional. Veiem que hi ha una influència total de la Gestapo. Queda molt més per saber, caldria anar als arxius alemanys, però defense totalment que la Gestapo va tindre molt a veure en el naixement de la policia política a Espanya.

Per què hi ha tan pocs estudis a Espanya sobre la història de la policia?

Per la dificultat d’accés a la documentació, a fonts i arxius. Sobre la República i el franquisme sempre s’ha tractat més el tema dels militars, però crec que les policies polítiques fan un paper fonamental en la repressió dels moviments socials en tots dos períodes. Hi ha hagut més interés a publicar històries hagiogràfiques fetes per policies. Lliges aquests llibres i la major part són simplement elogis. M’agradaria fer una història de la Policia Nacional en un futur.

En el decret pel qual es crea la Policia Nacional en el segle XIX es parla que és un aparell de repressió per a acabar amb els moviments liberals. Una de les tesis que defense és que la policia, des del segle XIX fins a l’actualitat, ha sigut un aparell per a reprimir qualsevol mena de dissidència política. Als investigadors no els ha interessat, perquè l’accés a la documentació ha sigut més senzill en altres camps com l’exèrcit o l’Església. No s’ha donat importància a la història de la policia, perquè semblava que no tenia tanta rellevància. Cal intentar fer una història de la policia que rebata tots aquests relats hagiogràfics.

Quin paper van tindre els agents de la Brigada Politicosocial durant la Transició?

Hi ha hagut un relat sobre la Transició pacífica, que per sort ja està desmitificant-se gràcies a grans investigacions com les de Sophie Baby, Mariano Sánchez Soler o David Ballesteros sobre la violència política i policial. La Transició va ser una època de gran violència política i policial. Uns quants investigadors parlen que Espanya, juntament amb Irlanda del Nord, és un dels països europeus més violents en aquesta època sense estar en guerra. Hi ha una gran violència política fruit de la no depuració de la policia. En la Brigada Politicosocial van passar de la nit al dia a ser membres de la policia democràtica sense cap mena de depuració, com va passar a Portugal, ni de judici ni de res.

Roberto Conesa va ser escollit cap de la Brigada Antiterrorista, aquest paio havia participat en la detenció de les 13 Roses i en la majoria de grans actuacions policials del franquisme a Madrid. Els van tractar com a superagents demòcrates, com a gent que lluitava contra el terrorisme. No obstant això, hi havia un sector de policies demòcrates i progressistes, que criticaven els enllaços de l’extrema dreta i la policia, que van ser totalment defenestrats, no sols per la UCD sinó pel PSOE. Fins i tot expulsats per escriure articles contra el colpisme militar. Hi hagué una oportunitat de canviar aquesta policia, però no es va voler, perquè la Brigada Politicosocial coneixia els moviments socials i la gent que estava mobilitzant-se, a més del tema del terrorisme, i era fonamental per a poder mantindre la pau social i que la Transició no anara molt més enllà del que es volia.

Quin paper va tindre aquest reciclatge de la Brigada Politicosocial específicament en la guerra bruta contra ETA?

Hi va tindre un paper fonamental, no sols les persones en si, que també, sinó en els seus mètodes d’actuació. De fet, la guerra bruta ve del franquisme. Sense aquesta impunitat de les tortures i de la repressió, aquesta guerra bruta no es podria haver dut a terme. El 1985, uns quants militants antifranquistes del PSOE van escriure una carta a José Barrionuevo en què advertien que aquests caps de la Policia que havia nomenat provenien de la Brigada Politicosocial i el ministre els va dir que servien per a la lluita contra el terrorisme. Tots aquests mètodes que utilitzaven durant el franquisme es van mantindre en la Transició i després. La guerra bruta, d’altra banda, va ser un fracàs, perquè no va servir per a acabar amb ETA. Té molt a veure la no depuració amb la guerra bruta.

Quin paper tenen el testimoniatge i les denúncies de les víctimes?

Vaig començar la tesi i el llibre, perquè coneixia a gent de la Comuna. Entenc que l’historiador té un paper social. Les víctimes han fet un paper fonamental perquè es conega i en què personatges com Antonio González Pacheco o Rodolfo Martín Vila, que podrien haver passat a la història com a grans demòcrates, sobretot aquest últim, almenys hi ha hagut una certa justícia històrica. Manuel Fraga va morir com un gran demòcrata i havia signat sentències de mort. En aquesta última dècada, amb la lluita de les víctimes, s’ha aconseguit que gent que semblaven grans constructors de la democràcia a Espanya, se sàpia el que van fer.