Nosaltres les dones hem estat imprescindibles per decidir el futur del poble valencià; hem votat per tal que el canvi continue endavant al territori valencià i hem decidit continuar deixant enrere, en el caixó de la vergonya de la ja història democràtica valenciana: la corrupció i la incompetència. Una incompetència que encara, a dia d’avui, arrastra deutes de 30 milions per Fórmules 1 obsoletes.
Nosaltres les dones hem fet que tinguem el Govern valencià de coalició progressista, perquè tenim memòria però també exigències: Volem cobrar el mateix. Volem parir, si volem parir. Volem no parir, si no volem parir. Volem no patir violències, i menys encara si aquestes són per la nostra condició de sexe. Volem somniar en allò que ens vinga en gust. Volem viure. I sobretot, volem fer totes aquestes coses amb dignitat. Dignitat no sols per a nosaltres. Sinó per al conjunt del poble valencià. En primer lloc, perquè nosaltres les dones formem part del poble valencià. Però en segon lloc, també, perquè unes institucions que no asseguren la dignitat dels pobles, condemnen les dones a responsabilitzar-se, sí o sí, del benestar i la vida dels altres, oblidant i renunciant la nostra pròpia vida.
A voltes, inclús, volem coses tan senzilles (però sembla que tan difícils) com caminar pels també nostres carrers sense ser agredides; en ciutats segures que reivindicarem també a la nit el proper 20 de setembre.
A través del Consell del Segon Botànic, i a través de les majories parlamentàries de Les Corts, tenim el repte de construir el feminisme, popular, transversal i en tota la seua pluralitat, com la gran teoria pràctica político-social i econòmica que done solució efectiva als problemes actuals, superant el socialisme, el comunisme i per suport el neoliberalisme.
Parle del feminisme com a nom propi, sense apel·latius i sense ser dama o senyora de companyia. Fer d’ell la columna vertebral del Botànic, en l’oportunitat de construir les dones com el gran subjecte polític transcendental d’aquest nou segle, al mateix temps que transformem les vides del conjunt del poble valencià, en justícia i amb igualtat: d’homes, dones, xiquetes i xiquets. Parle, en definitiva, de ficar la vida al centre.
Aquest repte caldrà fer-se de forma transversal i aquesta mirada l’haurà d’integrar el conjunt del Consell: perquè quan parlem de que no ens poden imposar retallades des d’altres institucions que no estan fent els deures, parlem de què, el conjunt del Consell, entenga que, entre altres, les dones no anem a fer dobles jornades laborals per assumir les cures de l’Estat o de la Comunitat. Perquè quan parlem de qüestionar la relació que ha vingut tenint amb la natura, és necessari que tot el Consell entenga que parlem de font de vida i no d’un recurs d’explotació de forma insostenible a mans, per exemple, de mega projectes. Perquè quan parlem de la vivenda, tot el Consell ha d’entendre que no sols, i com si fora poc, parlarem d’un dret constitucional, sinó de la llar imprescindible con ens refugiem, on veiem créixer els nostres fills i on cuidem de les nostres mares. Perquè quan parlem d’estimar la nostra llengua valenciana, parlem de què, el conjunt del Consell, ha de tractar com a igual la llengua criada a eixes quatre parets per haver estat expulsada de l’espai públic i que mereix els mateixos drets a inundar els espais de totes i de tots.
Tanmateix, aquest Consell, i les majories parlamentàries progressistes de Les Corts, no ho tindran fàcil. En Les Corts, en aquestos pocs mesos de nova legislatura, ja hem tingut exemples de vergonyoses propostes amb pretensió d’atemptar contra els drets més fonamentals.
El feixisme camina pel món. Bé per sí mateix, bé de la mà de qui li dona ales, de la mà de qui dissimula mentre signa pactes deshonrosos amb ells, de la mà de qui calla. Hi ha qui diu que no hi ha que parlar d’ells. No ho pensaven així grans referents com Virginia Woolf: tot el segle passat assenyalant-los clarament a les seues obres amb la responsabilitat de ficar veu a la conseqüència de les seues idees sobre nosaltres.
Potser la clau està en parlar d’eixa realitat però parlar-la sense por. Parlar-la amb la valentia de l’alternativa. Alternativa necessàriament real i, per tant, essencialment transformadora i nova. Parlar de ficar, ara sí en este segle, la vida al centre.
I en eixa alternativa hi ha una idea que és clau: la tendresa és ofensiva al feixisme; perquè el feixisme és al·lèrgic a la vida. Cal reivindicar la tendresa; cal reivindicar els cossos; cal reivindicar les possibilitats; cal reivindicar la diversitat; per tal d’afirmar la vida, i amb ella, allunyar la mort, que és l’odi i que és l’autoritarisme, d’ells i de qui els donen altes.
El grup parlamentari d’Unides Podem donarà, de forma ferma, suport al Consell del Segon Botànic, si aquest defensa la tendresa, defensa els cossos, defensa les possibilitats i la defensa la diversitat; en este Govern de coalició, que si bé torna a atorgar-li a la igualtat condició de Vicepresidència, també ha tornat a entendre, encara més, que els temps monocolors han acabat; i que la riquesa de la pluralitat també es demostra així.
*Cristina Cabedo Laborda, secretaria Primera de Les Corts Valencianes, presidenta de la Comissió d’Igualtat de Gènere de Les Corts. Diputada d’Unides Podem