En cap biblioteca no poden faltar -imagine- els llibres rars, inclassificables, estranys en el sentit d’improbables, que hi han arribat no se sap ben bé com, o que havien restat arrambats i un dia te’ls trobes i t’encurioseixen. Llibres que no obeeixen estrictament a l’ordre implícit que hi ha rere tota biblioteca una mica organitzada. O sí que en formen part, en darrer terme, però potser d’una altra manera.
Un d’aquests volums lleugerament insòlits que tinc a l’abast és El llibre de tothom 1965 (Editorial Alcides), el quart lliurament d’un recull que mirava d’oferir textos, temes i autors que havien restat en una llarga penombra durant la postguerra i que tot just començaven a alçar el cap tímidament. És cert que ja d’ençà del 1962 s’havia “obert la mà”, però llavors tot era molt relatiu i la Censura franquista encara estava totalment vigent. Podia prohibir llibres, retirar-los de la circulació, imposar supressions als originals. Feia i desfeia.
El llibre de tothom era una mena de miscel·lània, un garbuix de “poesies, contes, història, divulgació de coneixements, humor, anècdota”, a cura d’Albert Manent i Carme Vilaginés. Aquest tipus de llibre, o anuari tipus revista, tenia sentit en la seua època, com un tast, un mostrari de la cultura catalana després de dècades de proscripció pública.
La nòmina d’autors era molt remarcable: Josep M. Espinàs, Josep Palau i Fabre, Joan Lluís Marfany, Robert Saladrigas, Joan Oliver, Domènec Guansé, Miquel Crusafont, Maurici Serrahima, Miquel Bauçà, Ferran Canyameres, Baltasar Porcel, Artur Bladé Desumvila, Pere Calders, Salvador Espriu, Heribert Barrera, Josep Maria Valverde, Josep M. Llompart, Rosa Maria Arquimbau, Joaquim Molas, Aurora Bertrana, Francesc Vallverdú i molts més, no tan coneguts, que escrivien sobre una gran varietat de temes: una fenomenal barreja generacional, ideològica i de situació personal. També geogràfica, perquè a més dels mallorquins Porcel, Llompart i Bauçà (i un eivissenc, el canonge Isidor Macabich), hi escrivien dos valencians: Josep Palàcios i Joan Fuster.
El primer amb un text titulat “Una visita a l’Albufera”, una visió del llac que s’aguanta molt bé, i el segon amb “La sort dels subalterns”, un comentari irònic sobre la persistència de la poemàtica i els tòpics jocfloralescos i els seus esforçats conreadors, que inclou també, estirant del fil, una reflexió sobre les realitats d’un “poble de pagesos i de fabricants”, un “poble subaltern”, i sobre la història i les manipulacions corresponents: Fuster en estat pur, suspicaç i amb un pensament arran de terra. “Res de complexos... Un poble subaltern no és un poble inferior ni un poble liquidat: és, exactament, un poble que s’ha quedat en les seves dimensions precises de poble, i de poble a la mida de l’home.” Parlava d’hegemonies, dels Estats enormes, de les grans potències i dels pobles que “no els queda altra oportunitat que seguir vivint”. “Veurem si ens ho deixen fer”... Només pels textos de Palàcios i Fuster ja val la pena recuperar aquest volum tan remot.
Un llibret molt curiós -per diverses raons- que també pertany a la categoria dels rars és Ressonàcies de l’Alguer, de Ricard Santmartí (València, 1960). Francesc Soriano Bueso -un vell valencianista però en sintonia amb “la situación”- signava el pròleg a un recull de poemes originat per “les íntimes emocions” que li havia suscitat a l’autor el “patriòtic creuer del retrobament a l’Alguer”, quan una expedició valenciana visità aquella ciutat “que parla la nostra llengua” en coincidència amb expedicionaris procedents de Catalunya. Soriano es referia als “pobles de l’àrea catalana-valenciana-balear” i a l’autor, un poeta que considerava “destacadíssim servidor de la Pàtria”. Tot el llibre -els poemes de Santmartí i el pròleg- és un homenatge a la llengua catalana i a l’Alguer, a l’entesa entre els qui la parlen, a un sentit unitari de poble, de lligams profunds.... I això es va publicar a València el 1960. Inclou fins i tot una endreça a l’alcalde de València, que va batejar un carrer de la ciutat amb el nom de L’Alguer (es troba a l’anomenada ‘Illa Perduda’, ara ja molt acompanyada en l’avinguda de Blasco Ibáñez). La coberta del llibre exhibeix una senyera. De quatre barres. Certament, versos de circumstàncies -el mateix autor hi havia posat com a subtítol “Versos d’anar per casa”-, de tall ingenu, que no passarien cap sedàs crític, ni formaran part de cap cànon. Però que donen peu a certes reflexions de caire històric, si més no.
I per acabar -perquè tampoc no es tracta de fer tot el recompte (que no tindria cap sentit)- em referiré ara a un petit volum publicat el 1919 per la Residencia de Estudiantes de Madrid: Grandeza y servidumbre de la inteligencia, d’Eugenio D’Ors. Sembla que té l’origen en unes conferències impartides en aquella institució. La tesi de fons és que l’intel·lectual ha d’acomplir una funció que cap professió concreta està en condicions de fer: “la función de totalidad”, satisfer la “inagotable sed de totalidad” que alena en la humanitat. “El limitado a una profesión, esclavo es de su profesión. Sólo puede apagarle su deseo de ser completo, su sed de totalidad, la Inteligencia.”
En aquella conjuntura -després del desastre de la Primera Guerra Mundial, davant la Revolució russa i enmig del “trienni bolxevic”- Eugeni D’Ors pontificava a la Residencia de Estudiantes de Madrid al voltant del paper de l’intel·lectual. Era un moment en què contemplava amb angúnia tant “el món d’ahir” com “el món de demà”. I ho feia amb aquell estil seu, amb referències erudites i exemples històrics, trenant els arguments amb molta, potser massa, facilitat. No deixa de ser interessant com a baula en l’evolució d’un autor que passà d’intel·lectual orgànic del catalanisme a prohom del feixisme hispànic.
D’altra banda, el petit volum inclou el catàleg de les Publicacions de la Residencia de Estudiantes, que permet comprovar la importància que tenien. Autors com Blas Cabrera, Ramon Turró, Federico de Onís, José Ortega y Gasset, Azorín, Unamuno, Luis de Zulueta, Menéndez Pidal, Fernando de los Ríos, Eugenio D’Ors, Antonio Machado... i fins i tot una col·lecció de Biografies, amb traduccions d’obres de Romain Rolland (per Juan Ramon Jiménez) i de J.W. Goethe (Dichtung und Wahrheit, traduït com Ficción y realidad). La Residencia de Estudiantes de Madrid, en la “colina de los chopos”, sempre ha estat un mite de la cultura espanyola. Un mite amb fonament, cal dir-ho tot...
0