Hi ha un tipus de llibre sorprenent, inesperat, un llibre improbable. De tant en tant n’apareix algun, un llibre que desconeixies del tot i que no entra en la categoria dels possibles o esperables. I tant se val que s’hi tracte de llibres actuals, recents, novetats o de llibres antics, però d’un passat encara intel·ligible. Perquè les claus que permeten apamar un llibre -també un document, una figura històrica o un fet determinat- s’esvaeixen amb el temps. Això fa que especialment entre els llibres més antics n’abunden els improbables, en el sentit d’escassament entenedors o que costa de situar-los, per manca de referents. Perquè hom no disposa de les claus escaients per a extreure’n tot el sentit.
Sense anar tan lluny, en absolut, perquè és del tot entenedor, m’ha sobtat un llibre que per atzar he trobat fa poc en una llibreria de vell. Es tracta de Prosa fugitiva. Entrevistas, d’Alejandro Gaos, publicat a l’Editorial Colenda, de Madrid, l’any 1955.
Els Gaos foren una nissaga influent a València i més enllà. Cinc membres d’aquesta família esdevingueren bastant -o molt- coneguts. Fills d’un notari gallec establert a València, els germans José, Alejandro, Angel, Vicente i Lola Gaos -nascuts entre 1900 (José), 1906 (Alejandro), 1908 (Angel), 1919 (Vicente) i 1921 (Lola)- deixaren petja.
José Gaos, catedràtic de Filosofia i rector de la Universitat de Madrid entre 1936 i 1939, va morir a l’exili, a Mèxic, el 1969. Fou un dels deixebles més destacats d’Ortega y Gasset, i un dels filòsofs espanyols fonamentals, juntament amb García Bacca, Zubiri, Xirau, Maria Zambrano i Eduardo Nicol. Gran traductor de la filosofia alemanya de la seua època (la fenomenologia, la filosofia existencial, Scheler, Heidegger, Husserl) va fer una gran aportació a la història de la filosofia i singularment al lligam acadèmic amb Mèxic. El llibre a cura de Sergio Sevilla Visiones sobre un transterrado. Afán de saber acerca de José Gaos (Vervuert, 2008) inclou informacions i avaluacions fonamentals sobre la seua obra i significació, amb textos de Neus Campillo, Manuel Vázquez i Josep Martínez Bisbal, entre altres. Un tret destacat n’és l’exploració de la recepció de la filosofia europea del seu temps i l’encaix en la perspectiva hispànica...
Per la seua banda, Angel Gaos -que va morir també a l’exili mexicà el 1990- fou un intel·lectual marxista, membre del Partit Comunista, col·laborador d’Hora de España, compromès amb la defensa de la República, condemnat a mort, i -commutada la pena per intercessió del capellà Manuel Mindán Manero, que havia estat deixeble del seu germà- va passar set anys a les presons franquistes, fins que aconseguí eixir d’Espanya.
Vicente Gaos fou sobretot poeta, també professor. Va morir a València el 1980. La Institució Alfons el Magnànim publicà el 1982 la seua Obra Poètica Completa en dos volums. Va treballar durant anys en una edició del Quixot, amb erudició i zel filològic. També és autor d’una influent antologia poètica de la Generació de 1927.
Lola Gaos fou una actriu molt coneguda, que va fallir el 1993 a Madrid. Dona molt d’esquerres, amb una carrera destacada en el teatre i el cinema, casada (entre 1945 i 1982) amb Gonçal Castelló -aquest singular personatge de vida complicada, comunista, valencianista, procurador dels tribunals a Madrid durant mig segle- , la veu rogallosa de Lola Gaos, la seua forta personalitat, és encara un record inconfusible, perquè fou una gran actriu.
Finalment, Alejandro -que va morir a València el 1958- fou catedràtic d’institut de llengua i literatura espanyola, poeta i literat. Durant la guerra civil va servir en l’Exèrcit Popular, on arribà al grau de capità, i després fou sotmès al procés corresponent, del qual pogué eixir ben parat gràcies als avals de personatges afectes que pogué reunir, un total de 23. El 1941 aconseguí la llibertat definitiva i va reprendre l’activitat docent ja el 1943 a l’Institut de Segon Ensenyament de Requena. Al·legà, en el judici, que no se li havien de retraure accions dels seus germans, coses que ell no havia fet... Havia començat a publicar llibres de poesia ja el 1931 i mantenia relacions estretes amb diversos ambients poètics i literaris. El llibre d’entrevistes que publicà el 1955 està dedicat a Wenceslao Fernández-Florez, “gran escritor y amigo”... i connotat escriptor pro-franquista, caldria afegir.
Aquest llibre és útil per a copsar un cert ambient literari i d’idees de mitjan dècada dels cinquanta, en ple franquisme. Una època molt dura. La crosta fou molt difícil de clivellar. Cadascú feia el que podia per a viure i sobreviure. Complicat jutjar -des de la comoditat (o la incomoditat relativa) del present- com eren i com es presentaven les coses en aquell temps. Al llibre hi apareix un conjunt ampli i divers -eclèctic fins i tot- d’escriptors i poetes, o de gent de la cultura, que configuraven l’escena literària castellano-espanyola del moment. Amb epicentre, com és lògic, a Madrid. Ni un català ni un valencià en tant que tals, per descomptat (hi apareixen el catedràtic d’institut Díaz Plaja, el pintor Jenaro Lahuerta, el llibreter Ambrosio Huici i el músic Manuel Palau). Amb naturalitat, Alejandro Gaos inclou alguns representants incipients del que els franquistes anomenaven “la cáscara amarga”, com Gabriel Celaya o Buero Vallejo; figures indiscutibles com Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Gregorio Marañón o Ramón Menéndez Pidal; amics i companys seus com Guillermo Díaz Plaja i José Manuel Blecua; i tot un estol de gent ben assentada en el règim franquista.
Sobta l’entrevista amb el director del diari Levante, Sabino Alonso Fueyo, que es refereix a “nuestra Cruzada”, opina que els diaris d’aleshores eren millors que els d’abans de la guerra, apunta que un tret bàsic del periodista és servir a la veritat (en ple franquisme!) i coses per l’estil. Alonso Fueyo, director del periòdic que era l’òrgan oficial del Movimiento (FET y de las JONS) a València, tenia aspiracions intel·lectuals, fins i tot filosòfiques. Interessant la seua actuació, cert que va donar accés a col·laboradors insòlits, però potser dir que dirigia el diari “con clara visión y entusiasmo admirable” era un excés retòric per a congraciar-se i obtenir algun tipus de placet. En tot cas, fer-ne un gra massa.
Per aquestes pàgines desfilen personatges com Camilo José Cela, Joaquin de Entrambasaguas, Melchor Fernández Almagro, Leopoldo Panero, i fins i tot Pedro Laín Entralgo i Julián Marías. També altres noms totalment oblidats. I encara altres que fan sospitar que calia pagar peatges extra per a publicar -sent qui era- segons quines coses, com ara Ernesto Giménez Caballero (pioner del feixisme a Espanya), a qui considera un amic, i Juan Fernández Figueroa (director de la revista Indice i confús falangista d’esquerres -oxímoron total, com ja se sap), de qui es creu, aparentment, tot el que li explica...
Una panoràmica d’una certa cultura de mitjan segle XX, sotmesa i desarborada, passatista, garcilasista, lliurada a la nostàlgia de les velles glòries i d’esquena al que funcionava al món exterior. Per bé que amatent al ressò que podia trobar al poder emergent i a les oportunitats (cursos, viatges, càtedres) que potser podien oferir les universitats nord-americanes... Un llibre de veritat interessant, si un es veu amb cor de retornar a vells fantasmes i d’endinsar-se en aquell ambient tenebrós en el qual la gent amb un passat havia de ser molt discreta i demanar perdó per existir.
La nissaga dels Gaos, d’origen gallec, trasplantats a València, considerats -en algun cas- “levantinos” i transterrados -mot que tant li agradava a José Gaos- en bona part a Mèxic... o confinats en un exili interior més devastador encara. Una nissaga avui una mica oblidada.
0