Els nazis alemanys encunyaren una expressió eloqüent per a donar compte d’una manera de procedir expeditiva però silenciosa: “Nacht und Nebel”, nit i boira, que vol dir que cal dur a terme les accions més execrables sense fer-ne publicitat, en silenci, per la via dels fets, sense complicacions jurídiques. Es fan i prou. S’elimina, s’assassina, es fan desaparèixer els rastres i avant. El terror que inspira aquesta manera de procedir entre els potencials opositors ja s’escamparà molecularment i retrà els fruits desitjats.
Les dictadures totalitàries basades en el terror fan servir aquesta tècnica, però la combinen també amb les amenaces públiques i les execucions exemplars, amb la repressió anunciada en termes genèrics i els càstigs àmpliament difosos per a escarment i advertència. Per una banda la legislació explícita i els acords en Consell de Ministres. Per una altra banda l’acció silenciosa i amagada. Secret i publicitat en una dialèctica infernal, com dues rodes de molí, que literalment esclafen i redueixen a pols els opositors heroics que defensen la dignitat i la llibertat en condicions de terror.
Una mica d’això podem trobar en alguns llibres recents que val molt la pena llegir. Relatius a contextos diversos, però amb punts comuns. Perquè les dictadures basades en el terror no anuncien a plena llum les seues intencions i les seues pràctiques. Si l’historiador es queda en la superfície de les declaracions oficials, de les lleis, de la retòrica institucional, dels llibres d’actes, no entendrà res. Així ho apuntava Piero Calamandrei (1989-1956) al llibre El fascismo como régimen de la mentira (Tirant lo Blanch, 2019) pel que fa al feixisme italià, règim que va conèixer molt directament. Aquest jurista i polític italià -un dels pocs catedràtics italians, que renuncià per no haver de signar fidelitat a Mussolini i que fou després un dels pares de la Constitució italiana del 1948- ho diu molt clarament: “el règim feixista... [es basava en] la legalitat oficial i en la legalitat extraoficial... se sustentava en les lleis i en la infracció de les mateixes”. El feixisme era la hipocresia, l’arbitrarietat, la façana legalista i la contravenció per la via dels fets de la retòrica i la legalitat proclamada, amb les actuacions de la policia política (l’OVRA), de la Milícia i quan convenia dels escamots assassins. Aquest llibre de Calamandrei és important. Ajuda a entendre millor el feixisme, aspectes de la resistència cultural i moral (com la figura de Benedetto Croce) i altres qüestions no menors com per exemple les limitacions de “la interpretació d’inspiració marxista”, que “no va entendre el fenomen en tots els seus aspectes i veié en el feixisme només una fracció delegada per la ‘burgesia’ per a apropiar-se de manera violenta de les institucions”. Era molt més complex, com també va ser molt més complexa la resistència antifeixista, amb el concurs i la presència d’una dreta democràtica -demòcratacristiana i liberal o d’esquerra laica (el Partito d’Azione)- que després configurà, amb socialistes i comunistes, la Itàlia renaixent que hem admirat. Sobretot en comparació amb la durada i les absències opositores constatades en la dictadura que ens va tocar patir, que projecta encara una ombra massa allargada sobre la cultura política dominant a Espanya.
Apuntava adés que Piero Calamandrei fou un dels pocs catedràtics italians que dimití de la càtedra per dignitat davant la imposició feixista. En foren només dotze, de 1250, com s’explica al llibre molt revelador de Giorgio Boatti, Preferirei di no. Le storie dei dodici professori che si opposero a Mussolini (Einaudi, 2017), que estaria molt bé que fos traduït.
Un altre llibre que mereix atenció és Simplemente profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de Valencia (IAM, 201), del sociòleg i historiador Lucas Marco. Un llibre impressionant -malauradament sense precedents, i ja és significatiu!- que trobe de lectura obligada per a qui vulga apropar-se a la realitat profunda del franquisme, més enllà de la retòrica, les lleis i la mentida oficial. Ací trobem una història de la policia política del franquisme (la BPS) i una aproximació a la trajectòria d’alguns dels seus membres més caracteritzats actius a València. A què es dedicaven? A perseguir rojos i demòcrates. A esclafar els intents d’organitzar l’oposició democràtica. Amb mètodes violents. Amb la tortura, no emparada en les lleis ni en cap reglamentació explicitada. Amb mètodes com les pallisses reiterades, les postures forçades, els colps sistemàtics, la banyera, els corrents elèctrics aplicats al cos, les amenaces de mort i de violació, les amenaces a familiars, el terror, en suma, i la degradació. Aquest era el nucli del seu treball: escampar el terror. En aquest llibre s’expliquen unes quantes “històries exemplars” (de policies com Antonio Cano, José de Oleza, Ballesteros, Solsona, Miguel Rubio, Antonio Pascual, Félix Crespo...) i també la insòlita supervivència en càrrecs oficials d’alguns torturadors ja en democràcia. Per a pensar. Com també fa pensar l’explicació que li donava la filla d’un d’aquests policies de la BPS a l’autor del llibre per telèfon, una veritable peça antològica sobre la banalitat del mal: “...no hay que olvidar que también eran persones y estaban obedeciendo órdenes, eran eslabones de la cadena, que no por ello implica que fueran males personas.” No, Adolf Eichmann també complia ordres. I no era “mala persona”....
¿Explicaven els delegats i representants del franquisme a València, els que gaudien de la protecció material i dels honors del règim en tots els escalafons, aquesta realitat? Explicaven als diaris Levante i Jornada, o a Las Provincias, que s’estava torturant horriblement durant dies i dies, al carrer de Samaniego, a Ferran el Catòlic o a Arrancapins? Evidentment, no. Nacht und Nebel. Aquesta és la lògica profunda de les dictadures basades en el terror, la divergència abismal entre la mentida oficial i la realitat dels fets...
(I de vegades no només de les dictadures, cosa que hauria d’obrir una escletxa profunda en la consciència democràtica.)
Perquè hi ha coses que es fan, però no es diuen. Que contravenen tant els principis ètics més arrelats, el consens cultural acordat, l’herència moral o religiosa d’una societat, que s’han d’amagar. El règim nazi assassinà uns 70.000 malalts mentals i discapacitats, però hagué d’aturar aquesta barbàrie per pressions que venien de dins del seu propi camp sociopolític. Després passà a un extermini sistemàtic dels jueus europeus. L’escalada i la planificació de la Solució Final, la intrahistòria d’un procés molt complex en el qual no tot estava predeterminat i anunciat, ni tots ho sabien tot, és l’objecte d’un altre llibre impactant: Florent Brayard, Auschwitz: Investigación sobre un complot nazi (Arpa, 2019). Fins i tot l’eliminació dels jueus, que podia comptar amb el suport de l’antisemitisme difús (social i, en part, d’origen religiós) tan fort a l’Alemanya nazi, i a Europa en general, hagué de fer-se amb cauteles i procedir pas a pas. Tampoc no es pregonava. S’esbombava el Juden raus! i la necessitat de “fer neteja”, però s’amagaven els designis finals i els procediments concrets de què es va valdre: afusellaments directes -20.000 o 30.000 en un sol dia, a peu de fossa, pels Einsatzgruppen-, camions amb el tub d’escapament redirigit, i finalment les cambres de gas industrialitzades i els crematoris. Un prodigi d’eficiència germànica. No només Auschwitz, també Treblinka, Chelmo, Bergen-Belsen, i desenes més. Abans hi havia hagut la concentració en guetos com els de Varsòvia o Lodz, amb la idea de desplaçar els centenars de milers de persones allà amuntegades i afamades cap a territoris inhòspits a l’URSS, on segurament moririen d’inanició. Finalment es va procedir a la liquidació directa i immediata, però racionalitzada i aprofitant el que volien com a mà d’obra esclava.
Terrible història, que alguns pretenen encara amagar, arxivar, blanquejar o relativitzar. Llibres com aquest de l’investigador francès Florent Brayard (professor a l’EHESS, París) demostren que -més enllà d’obres cabdals com les de Raul Hilberg, Saul Friedländer o Christopher Browning-, encara hi ha buits de coneixement que cal omplir. I que es poden omplir amb una recerca minuciosa i rigorosa. Que malgrat la repugnància moral que aquesta història provoca, és imprescindible comprendre l’incomprensible i tindre present l’imprescriptible.
Aquests llibres són un antídot contra l’oblit i la frivolitat. D’una actualitat absoluta precisament ara que l’extrema dreta -una nova versió, gens innòcua, de feixisme- torna a ensenyar les orelles i la dreta suposadament liberal no li para els peus. Una època també en la qual les fronteres entre veritat i mentida tornen a ser problemàtiques. Quan alguns les voldrien embullades, boiroses, esborrades. Com va passar en temps de nit i boira. Però ara -voldria pensar-ho- estem avisats.
0