Fill del poeta Agustí Bartra (1908-1982) i de l’escriptora Anna Murià (1904-2002), tots dos catalans exiliats a Mèxic després de la guerra civil, l’antropòleg Roger Bartra ha tingut una trajectòria acadèmica, intel·lectual i política dilatada, que explica amb detall a la seua autobiografia Mutaciones (Debate, 2023). Roger Bartra era un nom bastant familiar per a qui s’interessava pels problemes d’Amèrica Llatina als anys 60 i 70 del segle passat. D’altra banda, en la incipient cultura marxista ocupava un lloc, a partir del llibre El modo de producción asiático (ERA, 1969). El concepte de mode de producció asiàtic, tot i que proposat per Marx, era polèmic, fins i tot herètic, per a l’escolàstica soviètica, que no l’incloïa en el seu cànon (comunisme primitiu-esclavisme-feudalisme-capitalisme-socialisme-comunisme). Bartra el definia així: “un sistema en el qual apareix un poder estatal molt fort -polític i econòmic- que es basa en l’explotació generalitzada de les comunitats rurals incloses al territori dominat per l’Estat... a través del tribut en espècie o en treball (rarament en moneda).” Un concepte que, reelaborat (des-ruralitzat), em sembla que té futur, si fem una ullada a imperis com el rus o el xinès d’ara i de fa unes dècades. Potser per això el mode de producció asiàtic o despotisme oriental era tan incòmode. Karl A. Wittfogel, que Bartra només esmentava per a desqualificar-lo com un “anticomunista professional”, va publicar un estudi molt premonitori en aquest sentit (Oriental Despotism, 1963, traduït al castellà el 1966, Ediciones Guadarrama), que sintetitzava recerques i treballs anteriors, sovint dels anys trenta. Coses de la guerra freda ideològica i del sectarisme, també de Bartra, ai las! Wittfogel havia format part de l’Escola de Frankfurt i havia publicat estudis molt seriosos sobre la Xina abans d’aquest llibre, però s’havia distanciat del comunisme soviètic.
Roger Bartra (Mèxic DF, 1942) és un personatge singular. A sa casa hi havia un ambient cultural intens atesa la personalitat intel·lectual dels pares. Segons Sam Abrams, que els ha reivindicat amb força, Agustí Bartra fou “un dels grans clàssics modern de la literatura catalana” i Anna Murià -la gran amiga i confident de Mercè Rodoreda- fou la interlocutora decisiva perquè el poeta Bartra “es realitzés humanament, intel·lectualment i artísticament”. La llengua familiar era el català. A més, Roger va viure un parell d’anys d’infantesa als Estats Units, on havien pogut gràcies a una Beca Guggenheim. Però ell es considera, amb tota la raó, mexicà. Confirma una vegada més que un és d’on ha estudiat el batxillerat. Els exiliats eren els pares, ell nascut i criat a Mèxic, no ho era. La realitat mexicana -i posteriorment llatinoamericana en general- el formà, l’absorbí i el modelà.
Així doncs, Roger Bartra és un intel·lectual mexicà d’origen català (de vegades diu que també es considera europeu). La seua obra, ja en temps de recompte, és important. Ell s’encarrega de fer-ne exposició, comentari i, en algun moment, (auto-)crítica. Però amb molts matisos, perquè el to general del seu llibre autobiogràfic és -difícilment pot ser d’una altra manera- més aviat autocomplaent i fins a un cert punt narcisista. Però controlat. ¿Qui escriurà una autobiografia per auto-flagel·lar-se? No ningú...
Una obra important, sí. Inscrita d’entrada en el camp de les ciències socials de base empírica, estudis sobre l’estructura social i les condicions de vida al camp mexicà o a la regió andina de Veneçuela, amb treball sobre el terreny, enquestes, mètodes quantitatius i qualitatius, i la resta de recursos del sociòleg i l’antropòleg. Va esdevenir un especialista destacat en la qüestió agrària, les classes socials i el poder polític a Mèxic (i a l’Amèrica Llatina), que tanta importància tingué en una època. Com a tal el convidarien a ensenyar, de tant en tant, en universitats nord-americanes, cosa que el satisfeia visiblement. I fou sobre aquesta temàtica que va aconseguir, en 1974, el doctorat en Sociologia per la Sorbona de París.
Inicialment marxista, i comunista del Partit a Mèxic, referent del corrent renovador o més democratitzador, va viure en primera persona l’enfonsament de primer teòric i sentimental del socialisme real, i després pràctic i polític, amb la desaparició de l’URSS i la desfeta dels partits comunistes, que hagueren de buscar noves vies i denominacions. Tot plegat va induir en ell una gran crisi teòrica, política i personal, per bé que durant molt de temps va ser actiu en el camp de les revistes del PCM com El Machete. I un teòric influent. El 1977 publicà a Barcelona (editorial Península) El poder despótico burgués, un intent d’entendre els mecanismes de reproducció del poder autoritari en les societats de la perifèria a partir del concepte de mediació. Posteriorment esdevingué director del suplement cultural del diari La Jornada, així com un intel·lectual públic de renom a Mèxic.
També es va endinsar en la recerca de la identitat mexicana, amb obres com La jaula melancólica (Grijalbo, 1987). Mèxic és un món a part. Per a l’esquerra era un drama, perquè la Revolució mexicana de principis del segle XX consagrà el nacionalisme revolucionari com a ideologia nacional i els hereus de la Revolució com a administradors perennes -a través d’un sistema corrupte i caciquista- emparats en el governamental Partit Revolucionari Institucional, el PRI. Ara bé, la política exterior del Mèxic oficial mantenia bones relacions amb l’URSS i amb Cuba, per marcar distàncies amb el colós del nord (“Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de Estados Unidos”), i deixava poc marge als corrents d’esquerra marxista. Un autoritarisme institucional d’àmplia base social, una mica com a l´Índia post-colonial. Bartra va aportar molts elements per a la comprensió de la realitat mexicana (per exemple a Les xarxes imaginàries del poder polític, Empúries, 1985), a la realitat social del camp mexicà i els conflictes derivats d’una Reforma agrària que havia deixat flancs oberts, o a les relacions inter-ètniques. I també al tema de la identitat mexicana, que ha ocupat (potser massa) els intel·lectuals d’aquell país, una identitat peculiar -derivada d’un mestissatge que tanmateix margina els indígenes i d’un llegat prehispànic poderós- que Octavio Paz va analitzar de manera magistral a El laberinto de la soledad, tot i que com és lògic no hi han mancat les crítiques i les impugnacions.
Passada l’època marxista i militant, Roger Bartra es va reorientar cap a l’estudi dels imaginaris sobre els salvatges a Europa, que donaren lloc a llibres importants com El salvaje en el espejo. Interessant aquesta reorientació, una inversió de la mirada de fet, car habitualment els intel·lectuals del Nord -els antropòlegs, els historiadors- analitzen el Sud, i ell volia fer a l’inrevés. També dedicà temps a l’estudi de la representació artística i literària de la malenconia en la cultura europea medieval i moderna, que cristal·litzà en el seu llibre Melancolía y cultura. Abans, com ja he apuntat, havia aprofundit en l’anàlisi de la formació social mexicana, entesa com un despotisme de consens, a partir de la noció de “mediació”, una manera d’enfocar el nucli del sistema de dominació secular a Mèxic, extrapolable a altres realitats no democràtiques, de populisme institucionalitzat, de caciquisme i corrupció enquistats, que proliferen sud enllà, on la gent no ha conegut revolucions burgeses, ni democràtiques, ni il·lustracions, ni liberalismes radicals, aquelles coses tan menyspreades en l’època “dogmàtica” però que fan més habitable el món, i que permeten entendre, per comparació, realitats insuficients i inestables. Bartra pensava que la democratització de Mèxic, la ruptura del sistema establert, vindria per l’esquerra. No fou així, vingué per la dreta. I ell, honest, ho reconeix. Ara bé, Mèxic és una realitat esgarrada, on la corrupció i la violència, la cultura de la mort i els càrtels de la droga fan i desfan, i desborden les estructures legals i estatals. Molt mala peça al teler, perquè un país on la seguretat de les persones -vegeu els feminicidis, o els assassinats de periodistes- no està garantida i on la delinqüència i la corrupció tenen sovint la paella pel mànec, on l’Estat de dret o l’Estat tout court és una entelèquia, i on les desigualtats són abismals, no deixa de ser un fracàs. No és cas exclusiu de Mèxic, clar, sinó de molts països d’aquest món.
Com un gran reportatge històric a partir de la visió personal de l’autor, aquest llibre ens endinsa en la lluita per la democratització de Mèxic, és a dir, per la fi del règim del PRI. Aporta molta llum sobre els debats polítics i culturals de Mèxic, amb puntals com la UNAM, editorials com FCE i revistes tan importants com Vuelta, d’Octavio Paz. Un dels intel·lectuals del seu país –a qui considera “de dretes”- que li mereix admiració, com també seria el cas de Luis Villoro o Carlos Fuentes.
Per cert, els dos únics mexicans que assistiren al Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes celebrat a València el 1987 en commemoració del Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, foren Roger Bartra i Octavio Paz. Bartra no s’està d’assenyalar-ho i de comentar amb desdeny la inspiració del Congrés, adreçat a arrabassar als comunistes un símbol, l’antifeixisme històric. Antics estalinistes penedits movien els fils. Esmenta Semprún i Claudín, però era més important Ricardo Muñoz Suay. Tanmateix, els límits de la comprensió d’una realitat mutant es manifesten amb claredat. Per a Bartra, a l’altura de 1987, la socialdemocràcia no tenia res de nou o interessant que aportar. Doncs, què vols que et diga: tot és molt relatiu en aquesta vida.
El llibre està construït a partir de la memòria, però també en base a les cartes que intercanviava amb els seus pares, cosa que li dona una vivesa particular. O bé fent servir les entrevistes que li havien fet quan ocupava un lloc de rellevància pública. Bartra ha opinat molt al llarg de la seua vida, però amb arguments i reflexió. És una autobiografia intel·lectual, com diu el subtítol, però també política, acadèmica i una mica -sense aprofundir- personal, incloent l’accidentada vida sentimental i matrimonial (quatre matrimonis i altres històries), els viatges i anècdotes curioses de les trobades acadèmiques i polítiques.
Perquè Roger Bartra és història viva de Mèxic i dels darrers seixanta anys d’Amèrica Llatina i del món, amb les mutacions consegüents en tots els terrenys i en el seu cas amb una reorientació ideològica dràstica, que en un moment donat deixà enrere les boires d’un dogmatisme artrític, que ja no explicava el món ni podia servir per a transformar-lo en cap sentit. El llibre arriba fins el moment present, inclou una visió crítica del president López Obrador, i també fa un repàs de les seues darreres aventures intel·lectuals, com ara una arriscada indagació antropològica sobre la consciència: Antropología del cerebro (2002), escassament apreciada per la neurociència, una obra que completaria amb Cerebro y libertad (2014). O una primera consideració de la hipòtesi d’una intel·ligència artificial a Chamanes y robots (2019). Sense oblidar els llibres que ha publicat a l’editorial Pre-textos de València: Territorios del terror y la otredad (2007) i La melancolía moderna (2019). Repassa els seues viatges, activitats, estades a Barcelona com a professor de la UPF, la galeria dels amics i les seues experiències. Una de les quals, determinant, és l’entrada en la vellesa, que encara amb serenitat. Una serenitat que no estalvia la irritació que el du a publicar textos polítics molt crítics com Regreso a la jaula (2021) o aquesta autobiografia, escrita en part durant la pandèmia, un recompte complet de la seua vida. Una vida a examen.
Però Bartra es manté en actiu. Darrerament ha publicat El mito del hombre lobo (Anagrama) i molt recentment (maig d’enguany) un article de combat a la revista Letras Libres, “La intelectualidad mexicana frente al gobierno populista”. Interessant evolució. L’antic director d’El Machete acaba publicant a la revista del neoliberalisme intel·lectual, una publicació situada, d’alguna manera, en la línia Vargas Llosa, Azúa, Espada o Savater. Paradoxes de la vida, ironies de la història.
0