Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

La societat decent, segons Avishai Margalit

Gustau Muñoz

0

L’aparició de La societat decent, d’Avishai Margalit en català a l’editorial Arcàdia (en traducció d’Ariadna Pous) es pot considerar un petit esdeveniment editorial. O no tan petit, segons com es mire. Avishai Margalit (Jerusalem, 1939) és un dels pensadors més incisius de la contemporaneïtat, practica una filosofia política argumentada i enraonada, adreçada a més en principi -o per principi- a lectors no especialitzats, amb una clara vocació de ressonància pública. Segons Margalit, una societat decent “és una societat amb unes institucions que no humilien la població”. No és exactament el mateix que una societat justa. I tampoc es pot fer equivalent a una societat civilitzada. En aquesta “els seus membres no s’humilien els uns als altres”. Els temes que es plantegen al llarg d’aquestes pàgines son les raons per les quals els individus poden sentir-se humiliats, maltractats pel que fa a una certa idea de l’honor i el respecte per un mateix; les raons que indueixen a pensar que cal respectar i no humiliar els humans; la humiliació entesa com a exclusió de la comunitat; i la manera com haurien de funcionar i actuar les institucions per a no humiliar les persones i construir una societat decent.

Les distincions i els arguments son clars, producte d’un procediment discursiu racional i subtil. Segons Margalit tota societat justa ha de ser una societat decent, però això no passa a la inversa. Per a pensar-hi. I un matís polític interessant, de passada. Margalit no s’expressa en termes conceptuals encunyats i clàssics, procura eixir-se’n. Però deixa caure que, a la fi, Orwell seria una font d’inspiració per a concretar el que ha de ser una societat decent. Més específicament, el socialisme d’Orwell, en contraposició al socialisme orwellià, ja sabeu, el de la “granja d’animals en la qual uns són més iguals que altres”...

Aquest llibre proposa una lectura atenta, però de cap manera complicada: és un tipus de raonament -amb derivades concretes i exemples recognoscibles- a l’abast. Hi ressona tota l’experiència acumulada de la discriminació, de la vulneració de drets, de l’exclusió. Una experiència històrica i actual, que no es pot resoldre en conceptes sumaris com identitat o, a l’extrem, democràcia o polítiques neoliberals. La cosa és molt més complicada, intersticial. En aquest sentit Margalit dona una lliçó de capacitat analítica no alambinada, sinó concreta, amb referents que reflecteixen situacions socials. No ha exhibició d’una erudició aclaparadora, però el diàleg amb altres pensadors també hi té el seu paper. El diàleg i, quan pertoca, la dissidència. Hi compareixen, de tant en tant, Isaiah Berlin, Marx, Weber, Gerald Cohen, Hayek, Mises, Juddith Shklar o Joseph Raz. Però només puntualment.

Arcàdia havia publicat també d’Avishai Margalit el 2017 un llibre molt recomanable: De la traïció (traducció de Josefina Caball). Hi reconeixem l’estil, el raonament complex i alhora transparent, que examina per totes les bandes possibles un fet, una actitud, una derivada humana inquietant i tothora present: les petites traïcions, la grans traïcions, les traïcions a un mateix, l’alta traïció... L’obra de Margalit és extensa, inclou també per exemple On Compromise (and Rotten Compromisses), del 2010, que fa el mateix amb la idea del compromís. Un llibre que bé valdria la pena traduir. I em va semblar també extraordinari Occidentalism. The West in the Eyes of Its Enemies (2004), juntament amb Ian Buruma, traduït al castellà per Miguel Martínez-Lage -un gran traductor que va morir el 2011- com Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental (Península, 2005). Aquest llibre informa àmpliament sobre les raons, els arguments i el rerefons de l’odi a Occident -així, en general- que tant de forat ha fet en molts països islàmics (i no islàmics). Convé saber què hi ha en joc, què es pot trobar rere tantes proclames anti-occidentals, que ara han connectat amb el vell paneslavisme anti-occidental que conrea Putin a la Rússsia neoimperial. Alguns conceptes esquemàtics de la tradició més benintencionada de casa nostra s’haurien de revisar a la llum de tot això. I aquestes pàgines son il·luminadores.

Avishai Margalit, per descomptat ha abordat moltes més problemàtiques, com al llibre en col·laboració amb Moshe Halbertal sobre la idolatria, la guerra per les imatges, on s’aprofundeix en la tradició hebraica per a acotar el significat de la lluita contra els ídols.

Professor emèrit de la Universitat Hebrea de Jerusalem, professor durant un temps a l’Institute for Advanced Study de Princeton, Margalit és un d’aquells pensadors que convé tindre presents. D’alguna manera coincideix quant a estil intel·lectual i (en part) problemàtiques amb el seu amic Michael Walzer. D’aquest es va publicar a València fa uns anys La paradoxa de l’alliberament (Institució Alfons el Magnànim), que tractava sobre el cas tan cridaner com ple de conseqüències de la derivació de revolucions alliberadores laiques vers el fonamentalisme o l’integrisme religiós. Walzer és potser més específic i concret o històric, però és una qüestió de matís. Tots dos excel·leixen en l’ús de l’argumentació racional, la distinció i el matís, més enllà de construccions abstractes. Tota una tradició, per descomptat, que enfonsa les arrels en una llarga història: de Maimònides a Spìnoza, empeltada amb la Il·lustració, la ciència i el pensament crític modern. No és la pitjor fórmula, em sembla.

L’editorial Arcàdia, que comanden Montse Ingla i Antoni Munné, ha encadenat darrerament un seguit d’apostes singularment encertades pel pensament contemporani, com ara aquest volum d’Avishai Margalit, i també Postcreixement, la vida després del capitalisme, de Tim Jackson, i Hannah Arendt: el món en joc, de Fina Birulés. Són tots llibres que mereixen comentari a banda, plens d’un contingut sucós i imprescindible. L’aposta d’Arcàdia fa un gran servei a la cultura catalana, eixampla horitzons i enriqueix una dieta que de vegades és massa prima o insuficient. Tant de bo l’exemple faça escola i tinga un gran futur.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats