Madrid. Quilòmetre zero d’Espanya. Centre de les comunicacions radials, abans les carreteres nacionals (N 1, N 2, N 3, etc.), ara l’AVE, tan irracionals com inamovibles. Capital d’un Estat que s’imagina a imitació de París i França, però al capdavall poc reeixit. Solatge d’imperi vingut a menys que s’entreveu a El Prado, el Palau d’Orient, el “Madrid de los Austrias”. Ciutat d’altiplà -orgullosa de l’aigua que li aporta el Lozoya- on es concentren les seus dels organismes més inversemblants, tribunals, empreses, museus nacionals (fins i tot un Museu Naval!), entitats de gestió i verificació, bancs, fundacions, multinacionals, les finances, la banca i la borsa. I darrerament amb un gran poder d’atracció al sector quaternari, el terciari avançat, les telecomunicacions, la moda, la publicitat, les televisions, la imatge, les plataformes, els mitjans en general. La capital del capital (Ernest Lluch), el Madrid aspiradora (Garcia Reche), el Madrid DF (Enric Juliana), un món en si mateix, autosuficient, que “se’n va” (Pasqual Maragall). Que se n’ha anat de la mà d’un tàndem tan arriscat com Bonny&Clyde -Miguel Ángel Rodríguez i Isabel Díaz Ayuso- que fa por fins i tot al seu mateix partit.
Madrid. El poble pla. “Una barreja de Kansas City i Navalcarnero” (Camilo J. Cela). Un poble d’al·luvió, d’immigrants de tot arreu, però sobretot de Castella la Manxa, Castella-Lleó, Extremadura i Andalusia. Abans de Galícia i Astúries. Madrid ha buidat a consciència l’Espanya interior. Rep onades de joves amb ambicions de tota Espanya... I ara a més rep reforços hispanoamericans: Veneçuela, Argentina, Mèxic, Colòmbia. Amb especialitzacions diverses: oligarques, rics de Miami, treballadores domèstiques, gent que es busca la vida, que fa negocis, de vegades poc clars. A prop de Madrid, d’altra banda, el gran empori xinès d’importació de mil coses i d’exportació només d’una (bitllets d’euros d’alta denominació): el polígon Cobo Calleja. No s’estan de res, a Madrid.
Però té molta història, que de vegades s’oblida... Record del poble antifeixista de la guerra civil (“la capital de la glòria”). Ocupació total dels feixistes i nacional-catòlics franquistes, repressió a mort, repartiment del botí en forma de places de funcionaris als ministeris, organismes, els sindicats verticals -que després passarien tal qual al Ministeri de Cultura-, conserges i bidells, regents d’estancs, loteries, montepíos, etc., en agraïment als serveis prestats. A Madrid es parla de política d’una manera molt diferent que a la resta d’Espanya. Senyores enjoiades prenen cafè amb llet mentre comenten a qui han nomenat o nomenaran -o es diu que nomenaran- ministre, subsecretari o magistrat del Suprem. Amb una familiaritat que impressiona. Familiaritat... Sí, també una gran tirada a parlar a tothom de “tu”.
I tanmateix, no deixa de ser un poble simpàtic que ha maldat per sobreviure com ha pogut. Amb un sentit de l’humor sui generis, de vegades estripat o amarg, de vegades -també- francament reaccionari: millor no parlar massa amb els taxistes... Un poble sentimental, que va fer grans acomiadaments a l’alcalde Tierno Galván o a Dolores Ibárruri. Que es considera centre de moltes coses, però sobretot d’Espanya. D’una Espanya que, mirada així, no existeix. (¿Una Espanya una i uniforme, amb Euskal Herria, Catalunya, el País Valencià resistent, la Galícia galleguista, Navarra, les Canàries, les Balears insurgents? Molt complicat!)
¿Com han viscut o viuen Madrid els catalans conscients de la seua història, els que miren amb profunditat el present com a producte contingent del passat? Una qüestió interessant, que podria incloure també els valencians de la Colla Tirant lo Blanch (Gonçal Castelló, Manolo Vicent, Garcia Candau, Genovés, Zamorano, i molts més), que visqueren Madrid durant el franquisme i la transició amb perplexitat i també amb un punt afectiu, com els catalans que ací considerem. Perquè Madrid pot ser esquerpa, però també és “entranyable”. Una paradoxa? No tant. Els catalans en general i en particular han viscut -o viuen- Madrid d’una manera molt diferent que París. I això també dona pistes. París la veuen idealitzada i inabastable. Madrid sembla una cosa molt aliena i adversa, però a la fi sedueix. A Madrid els catalans, malgrat tot, son coneguts i reconeguts. A París existeixen menys.
Agustí Calvet (Gaziel) s’instal·là a Madrid als anys quaranta -en ple franquisme- en un discret anonimat, com a director de l’editorial Plus Ultra. Ernest Lluch Martín arribà a Madrid als anys vuitanta com a diputat del PSC i després esdevingué ministre de Sanitat al govern de Felipe González. Enric Juliana ha estat durant anys, i és encara, delegat de La Vanguardia a la capital de l’Estat, que coneix de prop en les seues textures més actuals. Tots tres arrossegaven una reflexió dilatada sobre Catalunya (i Espanya) i pogueren contrastar-la i completar-la al vòrtex de les Espanyes. Tres moments històrics de Madrid i de l’Estat: el franquisme, la transició, la democràcia consolidada (i els darrers anys, dislocada).
Gaziel va escriure a Madrid el seu llibre més lúcid i descarnat: Meditacions en el desert. Un personatge amarat de cultura i experiència europea, un demòcrata, decebut per l’actitud entregada de la burgesia catalana i la barbàrie institucionalitzada que comprovava dia a dia al Madrid de la postguerra. Al Madrid del franquisme triomfant, que després d’un parèntesi de distanciament torna ara a mostrar-se exultant i vindicatiu. Aquest llibre de Gaziel és, em sembla, lectura obligada si es vol entendre alguna cosa del passat recent, que tant condiciona encara el present. De Meditacions en el desert, que és un dietari polític dels anys 1946-1953, i també cultural i (de vegades) personal, hi ha una edició a cura de Jordi Amat a La Magrana (2010). Un llibre fonamental que dedica atenció al paper d’Anglaterra al món i en relació a Espanya, a la misèria d’aquells anys, al fracàs de la burgesia catalana, i a la política de Madrid. On diu coses com aquesta: “el mal pitjor d’Espanya en la incapacitat congènita, inguarible, de les seves classes dites ‘directores’ i ‘conservadores’, de la burgesia en bloc, per a regentar la cosa pública. Les conec molt bé, aquestes classes, per haver-les tractades i sofertes llargs anys.” Els apunts sobre la burgesia espanyola i Franco, sobre una conferència d’Ortega y Gasset el 1948, sobre la traïció d’Anglaterra al retorn de la democràcia, sobre Occident i Rússia, sobre la burgesia catalana o sobre la seua experiència personal (“Examen de consciència”, del 1949; “Desconhort, del 1952) són textos enormement reveladors. També els comentaris sobre la intel·lectualitat castellana sotmesa, col·laboradora, a l’entrada ”La putrefacció continua“ (1948), que arrenca de la coneixença personal d’Azorín (José Martínez Ruiz, nat a Monòver), i on situa el paper de Benavente, Ortega, Marañón, Pérez de Ayala o el mateix Azorín (que acabava d’escriure un panegíric encès i vergonyós de Franco al diari ABC). Sobre els quals diu: ”mai els escriptors més eminents d’aquest pobre país, no havien caigut -des del punt de vista de l’esperit lliure- en una baixesa semblant, que serà fatal, i que és tan gratuïta“. Perquè contemporitzaven amb la ”coacció inquisitorial, religiosa i política... una censura implacable i capriciosa; la negació més radical del dret de reunió i d’expressió, i la supressió més absoluta de la llibertat de premsa (exactament com a Rússia)“...
Per la seua banda, Ernest Lluch, vilment assassinat pels terroristes etarres l’any 2000, era un socialdemòcrata en una època en què havia de mesurar-se amb el predomini marxista o comunista al món intel·lectual i a la universitat. Parlava del socialisme liberal dels germans Carlo i Nello Rosselli i del seu admirat Albert O. Hirschman, amb qui coincidiria a l’Institute for Advanced Study de Princeton. Ell no llegia Rinascita, sinó Mondoperaio, la revista teòrica i política del Partit Socialista Italià (PSI), que acabaria tan malament. També era un il·lustrat i un erudit. Investigador del segle XVIII, traductor de Sraffa al català (Luis Angel Rojo el va traduir al castellà). Crec que va madurar a Madrid la seua opció austriacista, plasmada en llibres com Las Españas vencidas del siglo XVIII (Crítica) publicat el 1999, que és la traducció -a cura de la filla Rosa Lluch- i revisió del seu llibre del 1996 La Catalunya vençuda del segle XVIII (Edicions 62). L’estada a Madrid -que fou llarga (1977-1986)- li permeté escorcollar en arxius d’allà, perquè la dèria erudita i indagadora l’acompanyà sempre. El llibre és un aplec d’estudis diversos sobre el segle XVIII que amplia en l’edició en castellà el radi d’interès (inclou Jovellanos, Campomanes, etc.). El sentit i la interpretació de fons es troba més aviat al Pròleg.
L’austriacisme de Lluch, que ell mirava d’encaixar en la Constitució vigent i que compartia amb gent com Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, era al capdavall una alternativa plural i “composta”, integradora i respectuosa, davant les dues grans forces que marquen l’Estat espanyol contemporani: la centrípeta i homogeneïtzadora i la centrífuga i de trencament, representada en un temps per Euskadi i a partir del “procés” per Catalunya. No va arribar a viure el procés sobiranista de Catalunya, però hauria entès molt bé la seua dinàmica i orígens. Coneixia a fons la capacitat de destruir consensos que té la pulsió homogeneïtzadora radical dels mitjans madrilenys, nodrits sovint pel que ell anomenava els “basco-espanyolistes” (com Savater). Perquè Euskadi generava “més nacionalisme del que pot consumir”. No només Euskadi, certament. Una part del socialisme (o ex-socialisme) castellà-espanyol -Guerra, Leguina, Vázquez, Redondo Terreros, Garcia Page, i malauradament el mateix González- s’ha passat a un nacionalisme espanyol bel·ligerant, festejats per la dreta política i mediàtica de Madrid. Estic segur que haurien tingut enfront la veu autoritzada de Lluch.
Enric Juliana, finalment, és el notari fidel del malestar profund, furiós, que exhala l’ambient pútrid -Pútrida pàtria, un llibre de W.G. Sebald- del Madrid dominat pels grups de pressió, els despatxos, les agències d’intoxicació, els mitjans venals, i desestabilitzadors diversos. Que fan pensar en la fragilitat de la democràcia, per un costat, i en la distància entre el país oficial de les elits que remenen les cireres al Madrid DF i el país real, l’Espanya plural i diversa, no tan histèrica com semblaria segons la imatge distorsionada que emana de Madrid (però que va irradiant...). Enric Juliana és un analista polític molt fi, destre en l’ús del bisturí i amb rerefons cultural, format en l’escola de l’“anàlisi concreta de la realitat concreta” i potser també en les sinuositats italianes i vaticanes. Itàlia, aspiració i mirall, de Maquiavel i els grans papes del Renaixement ençà, passant per Gramsci, Croce, Bobbio... Ara Juliana ha recollit i amanit les seues cròniques i anàlisis en un llibre fonamental: España: el pacto y la furia (Arpa), que té com a subtítol: “Una historia política de nuestro país del 11 M al presente”.
Juliana arribà a Madrid com a delegat de La Vanguardia un 14 d’abril de 2004 -a l’endemà del brutal atemptat gihadista que va segar tantes vides innocents- i s’hi ha estat ja vint anys. Dos decennis que retrata pas a pas, amb brillantor analítica i bon estil literari -i un sentit agut del territori, de l’espai, dels mapes. Una guia per a no perdre’s en el laberint madrileny i den les derivades de la complexitat territorial. El drama d’Espanya és una dreta política que només pacta quan guanya -interessants els apunts sobre els tres o quatre pactes escadussers que s’han pogut assolir en els darrers vint anys- i des de posicions de força. En un altre cas, se’n desentén. Va esgotar tot el seu equipatge constituent el 1978, i depèn massa dels desestabilitzadors professionals d’extrema dreta.
Els mateixos dies que es publicava aquest volum ponderat, intel·ligent, de Juliana, a les taules de novetats de certes llibreries i grans superfícies compareixen també títols com El camino hacia la dictadura de Sánchez, de Federico Jiménez Losantos o España a la deriva, d’Alejo Vidal Quadras, que ja imaginareu de què van. Crides implícites -o no tan implícites- a una rectificació enèrgica, a una acció quirúrgica, com tantes vegades al llarg d’una història atziaga. Llibres que semblen escrits en temps molt pretèrits...Però aquests tipus gaudeixen de predicament a Madrid.
Un panorama tòxic, sí. I un llibre imprescindible que el retrata. Tot i que per a molta gent l’obra mestra d’Enric Juliana serà sempre el llibre anterior -vindicatiu, il·luminador-, Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). Un llibre que explica una història per a molts desconeguda, i que trenca esquemes.
0