Benimaclet, apunts per a un repte col·lectiu

Com a ciutadanes i arquitectes estem esgotades de veure com la nostra ciutat es plena d’edificis i avingudes fruit de processos urbanístics caducs que no responen als reptes que enfrontem. Per què els hauríem de continuar reproduint hui? Molts d’ells es van planejar fa més de trenta anys, què sabíem en aquell moment de les nostres necessitats actuals?

Amb el qüestionament del PAI de Benimaclet s’obri l’oportunitat de repensar com fer ciutat des de les necessitats quotidianes del veïnat i com donar-hi respostes des del planejament i la gestió urbanística. Aquesta és una oportunitat treballada pels moviments socials, que pot establir precedent per a un urbanisme més proper, on s’escolta la diversitat de veus, es baixa al carrer i es posa la vida al centre.

En les últimes setmanes els mitjans de comunicació s’han omplit d’articles, posicionaments, debats (més complexos o menys…) i veus que opinen al respecte. Per la nostra banda, volem aportar una sèrie d’idees, des d’una reflexió més assossegada, que considerem important tenir en compte.

Ens trobem davant una crisi sanitària mundial que està posant de manifest les conseqüències fatals de la pèrdua de biodiversitat i l’Emergència Climàtica. Ja ho diu l’antropòloga Yayo Herrero, els éssers humans som “Ecodependientes porque todos los recursos y bienes que utilizamos para todas nuestras actividades, salen de la naturaleza; e interdependientes, porque es imposible pensar la vida de un ser humano sin la ayuda de otro ser humano.”

A l’Horta de València aquests principis són les nostres arrels. Entenem l’ecodependència conreant la terra fèrtil, que ens proporciona aliment fresc a la porta de casa, i la interdepència d’un teixit humà que treballa a ‘tornallom’ i entén com a família extensa el seu barri i les alqueries veïnes. Al sector afectat pel PAI tenim el repte i l’oportunitat de restablir la connexió simbiòtica entre l’horta i la ciutat, actualment en crisi.

Aquest repte, a més, se situa en un context de límit urbà, de transició entre dos paisatges. En aquest punt hauríem de plantejar-se un canvi de paradigma: deixar de dissenyar una vora com un límit físic, com una frontera dràstica franquejada amb edificis. La vora de la ciutat pot ser perfectament un espai proper, amb escala humana, permeable, on horta i ciutat es mesclen i s’acompanyen.

Cal garantir aquesta connexió, i continuar permetent al barri allò que està passant “a l’altre costat”. Açò no és altra cosa que la vida en l’Horta Nord, sistema important del patrimoni agrícola mundial segons la FAO, que s'estén i arriba dins de Benimaclet, com ve passant des de fa segles i passa ara, per exemple, amb els horts autogestionats com a espai comú del barri.

La perifèria no és l’últim racó de la ciutat, ni l’excusa per crear un lloc sense identitat, és el primer que percebem de la urbs, el llindar de la metròpoli. La perifèria de València té a més un tret distintiu, es conforma sovint a partir de nuclis històrics, ací el

Poble de Benimaclet. La seua trama urbana és una estructura de xicotetes unitats, immobles d’altures conteses però molt concentrades en l’espai, que propicien una vida a peu de carrer. Les escales urbanes més domèstiques, vénen dels nostres referents tradicionals i generen unes relacions interpersonals a les quals no es vol renunciar.

No obstant això, al PAI de Benimaclet, ni la densitat ni la tipologia són l’objecte de discussió principal. Allò que s’hi juga és la quantitat de metres quadrats que es permet edificar, que es vincula directament amb les plusvàlues que els promotors poden obtenir per la transformació dels terrenys. La possibilitat i demanda de certs col·lectius de reduir la capacitat d'edificar ha fet trontollar l'agenda mediàtica i, de sobte, s'ha començat a fer ressò de com s'ha d’intervenir en aquest espai periurbà.

Els processos participatius, a banda, també han identificat una mancança d'espais públics de qualitat, d'equipaments i d'oferta de vivenda pública. No podem acceptar que per a garantir aquesta dotació d'infraestructures socials per a la vida quotidiana els promotors privats hagen d’enriquir-se a costa de nous desenvolupaments. És a dir, volem traspassar la lògica anacrònica de “l'urbanisme paga l’urbanisme”. Com escrivia Fernando Gaja al Levante, per què li demanem això a l'urbanisme? Són temps d'assajar noves fórmules i no dependre únicament del sector privat per a garantir els drets urbans.

Si hem aprés alguna cosa, com a ciutadania, arquitectes i moviments socials és que la realitat i els debats no poden fugir de la seua complexitat. Per donar les respostes concretes, i formular les preguntes correctes, hem d’atendre a la pluralitat de veus d’un poble que està viu i que ja no vol que parlen en el seu nom.

Diuen els governants, que “València mereix la capitalitat europea de la innovació perquè entén la innovació com un viatge col·lectiu, més que una destinació individual. De totes les persones, que no deixe a ningú fora ni arrere.” Doncs, quina millor oportunitat de posar en pràctica aquests valors i formes de fer pròpies d’una aspirant a “Capital Europea de la Innovació” que pensar col·lectivament la vora tangible i intangible de la nostra ciutat?

Abordar aquests reptes requereix un diàleg transversal, incorporant a la ciutadania i al territori, mirant la vora urbana des de la perspectiva de la ciutat, però també pensant com es veu la ciutat des de l’horta. No sembla que el procés vaja a ser fàcil ni curt, però, almenys nosaltres, no volem perdre l’oportunitat de posar en pràctica noves formes de pensar i construir ciutat.