Catalunya viu els darrers temps un bloqueig polític i institucional amb conseqüències imprevisibles. Les negociacions per formar un executiu s’allarguen. L’experiència del govern anterior de coalició no va ser gens positiva, atesos els retrets, els enfrontaments i les diferències ventilades públicament entre ERC i Junts, que entrebancaven la tasca de govern. Podria ser l’efecte d’una manca de cultura de coalició? O potser és alguna cosa més greu, una contradicció insalvable. Ara es tracta de reeditar aquesta fórmula, un camí ple d’obstacles. O si això fracassa, d’assajar un govern d’ERC en minoria -amb el suport de la CUP- exposat a tota mena de contrarietats parlamentàries.
En realitat, a Catalunya hi ha un doble bloqueig: entre l’espectre sobiranista o independentista -ERC, Junts, la CUP-, que és lleugerament majoritari segons els darrers resultats electorals, i el ventall de forces -Ciutadans, el PSC, el PP- que no se situen en aquesta línia i que aposten fermament per la continuïtat de l’statu quo. Que voldrien passar pàgina del referèndum de 2017, de Puigdemont, dels presos polítics i dels exiliats, considerats tots fugits de la justícia o condemnats en bona llei per delictes definits al codi penal apreciats pels jutges en un procés amb totes les garanties. L’espectre independentista opina justament el contrari i no vol tancar aquesta pàgina i tornar a l’autonomisme tranquil dins de l’Estat espanyol, com si no hagués passat res des de la destrossa de la reforma pactada de l’Estatut a mans del PP i del Tribunal Constitucional allà cap al 2006.
Però precisament dins del bloc sobiranista o independentista les posicions son molt distants, i això origina un segon bloqueig que té paralitzada la vida política a Catalunya. En síntesi, uns voldrien forçar la màquina i recuperar el paper dirigent de Puigdemont. Altres, replantejar el procés i traure’n lliçons. Una comesa en la qual podria ajudar una força que se situa entre un bloc i l’altre, els Comuns liderats per la valenciana Jèssica Albiach. Però més enllà de l’eix nacional, en el pla social les diferències entre ERC i Junts son molt considerables. Junts no és la dreta intractable que pastura a Madrid, però no deixa de mostrar reflexos conservadors i propensions neoliberals. Tot molt matisat i educat, per descomptat. Però són diferències que compliquen la cohabitació en un govern que vulga ser una mica coherent i que no es plantege, com a raó de ser, un “tema únic”.
La cosa és complicada i crua, i genera neguit a Catalunya. Perquè l’emergència sanitària i social exigeix eficàcia política. Les perspectives econòmiques no son per llançar coets i cal aprofitar el Pla Europeu d’ajudes post-covid. Els reptes son de gran volada. Transició energètica, canvis en el model turístic, reestructuració de la base industrial, reconversió de sectors en declivi. Poca broma, tot plegat.
Un observador tan qualificat com Antoni Puigverd mostrava recentment la seua desesperació davant l’empantanegament de la situació, i establia una comparació eloqüent amb Madrid: “Madrid pateix molt menys que Catalunya la bogeria d’aquests anys... Catalunya només destaca si treballa. Si juga al pòquer perd fins la camisa... Catalunya és tradicionalment un país de bàndols i faccions: la divisió és l’ADN català i tendeix a ser un instrument de decadència (segle XV, 1936)... La batalla de Madrid no enfonsa Madrid. La batalla catalana esgota Catalunya. L’està convertit en un erm.” (LV, 14 d’abril).
No cal coincidir amb el rerefons ideològic d’Antoni Puigverd per a prendre nota d’aquests plantejaments, d’aquesta profunda preocupació. Que és àmpliament compartida per sectors creixents de la societat catalana que contemplen astorats la pèrdua relativa de posicions econòmiques i socials de Catalunya, i el paral·lel l’ascens de Madrid, seu de grans empreses, de l’IBEX 35, d’entitats financeres, de grans infraestructures, del gruix del funcionariat estatal. Un Madrid sobre-finançat que damunt juga sense complexos al dumping fiscal, i es permet la crispació permanent i l’enrariment del clima polític, perquè li dona rèdits i li va bé.
Però el que passe a Madrid no és excusa. Cal fer els deures a casa. I la paràlisi política, la incapacitat d’acordar un govern, les disfuncions institucionals, la bicefàlia fins i tot al si de Junts, no auguren res de bo. Cert que la manca de voluntat de resoldre políticament el problema per part del Govern i de l’Estat en general hi tenen molta culpa en l’imbroglio. Però justament per això, perquè mai posaran les coses fàcils, l’enginy polític, la serenitat i la capacitat d’interpretar bé la correlació de forces i les possibilitats a l’abast, són exigibles. Catalunya ha demostrat una gran capacitat política al llarg del darrer mig segle. Ara es troba en un impasse. Tant de bo la nova generació de polítics trobe aviat el desllorigador. Entre altres coses perquè la promoció dels interessos comuns amb valencians i balears en el terreny econòmic, de les comunicacions i de la cultura, pateix amb aquesta provisionalitat que s’eternitza.
La asincronia, una vegada més és el signe dels tempos polítics entre Catalunya i el País Valencià. Per una vegada que, amb el Botànic, hi ha a València un govern obert al diàleg i a la cooperació, el relatiu desori que regna a la Plaça de Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella ho posen difícil. Al País Valencià s’ha sigut extremadament prudents amb el Procés i els afers interns catalans, en justa correspondència amb el tacte i la sensibilitat demostrats des de Catalunya en els moments molt difícils que s’han viscut ací. És una norma no escrita de respecte i no ingerència. Ara bé, cal dir que, si més no, compartim la preocupació.