Incendis forestals: prevenció davant un any difícil...

Estem davant un any difícil en relació a l’elevat risc d’incendis forestals. No sols l’estiu. Especialment als darrers anys el risc elevat d’incendis abasta l’any complet i, segurament, aquest risc encara s’accentuarà als propers anys, amb l’escenari més probable del Canvi climàtic. Però risc no vol dir inevitabilitat. La gran majoria d’incendis, un 80%, tenen causes humanes, que es poden i s’haurien d’evitar. Per tant, la prevenció, és a dir, evitar els incendis, actuant sobre les causes, resulta fonamental i hauria de ser la prioritat absoluta en l’estratègia de lluita contra els incendis; en els pressuposts i les actuacions de l’administració. Però açò no està passant.

Cert és que “des de sempre”, l’administració obri grans “tallafocs”, efectua extenses “neteges” i altres actuacions que eliminen vegetació natural del bosc. Però aquestes actuacions, malgrat el seu elevadíssim cost econòmic, els seus greus impactes ambientals, i la seua discutida eficàcia pel que fa a “tallar” o parar un foc, no són mesures preventives. Com a molt (quan són efectives, cosa que no sempre passa, ni molt menys) són d’ajut a l’extinció, o de defensa de bens i propietats humanes, però no eviten mai cap foc. Des de l’antic ICONA franquista a l’actualitat segueixen anunciant-se com a actuacions preventives, tranquil·litzant consciències i enganyant als ciutadans, que poden arribar a creure’s que ja està invertint-se molt en prevenció; quan no és així, ni de lluny.

L’actual visió de la “prevenció”, és una estratègia antiga i fracassada, com se demostra en les xifres anuals d’incendis les quals, com a mitjana, no han disminuït de manera sensible des de 1968, quan comencem a tindre estadístiques sistemàtiques. Tanmateix els plans de “prevenció” d’incendi que elabora o supervisa l’administració dediquen quantitats ridículament baixes a les mesures realment preventives, que poden arribar a ser inferiors al 5% del total dels pressuposts, com passa en municipis forestals tan emblemàtics com el d’Énguera

Cal mirar en detall com es presenta l’actual any, de cara als incendis, revisant les dades publicades per la Generalitat. En els tres primers mesos de 2024, de gener a març, s’han produït 151 incendis (només 1 per llamps). Si extrapolem aquesta xifra a l’any complet ens resultarien més de 600 incendis. Aquest és un càlcul molt conservador, donat que són els mesos d’hivern, quan habitualment “hi havia” menys incendis. Encara així, és una xifra molt respectable. Des de 1995 fins ara (30 anys), només han hi hagut tres anys que superaren els 600 incendis. Des de 1976 a 1994 (19 anys) hi va 6 anys que van superar els 600 (de fet, les xifres van estar entre més de 700 i quasi 900) especialment durant el quiqueni negre de 1990 a 1994, tots ells amb xifres superiors a 700. Aquest quiqueni terrible va culminar en 1994, l’any rècord en extensions cremades en tota la nostra història, quasi 140.000 has. Tornant a enguany, en abril la situació seguia molt preocupant, especialment el dia 14 quan es va iniciar l’incendi de Tàrbena, que va encendre ja totes les llums d’alarma en l’administració. Es van cremar més de 500 has (per tant, es tracta ja d’un gran incendi: GIF). Aquest fet va motivar que l’administració adoptara una mesura necessària, però executada de manera improvisada i sense cap preparació, ni planificació, ni amb alternatives previstes: la prohibició d’efectuar cremes agrícoles, fins el 15 d’octubre.

Es va notar aquesta prohibició? Tornem als incendis d’abril, ara amb més detall. En total van hi haver 52 incendis, xifra un poc inferior als 65 de març, malgrat que estadísticament en abril solen haver més incendis. Per tant, sembla indicar un cert canvi, però encara és aviat per considerar-ho important. La mesura legal es va adoptar el 15 d’abril i resulta que de l’1 al 14 van hi haver 26 incendis i, justament la mateixa xifra, del 15 al 30. Si entrem en més detalls, caldria separar els incendis provocats per llamps que no són evitables (1 en la primera meitat del mes i 4 en la segona) i també cal separar els que encara són desconeguts o en investigació (en total 9, tots en la segona part del mes). El que ens queda és que en la primera part del mes hi ha 15 incendis per negligències (i 7 en la segona) i 10 intencionats (6 en la segona). Novament una diferència apreciable, però no molt important i encara poc significativa, si no se consolida en el futur.

Podem comparar aquestes dades amb el mes de març de 2020, en el qual es va decretar mesures molt restrictives de la mobilitat i les activitats humanes, en tot el territori. En aquest cas es va fer efectiva la mesura el dia 14 del mes (de març, en aquest cas). Ací sí que es troba un canvi radical i difícilment explicable per altres hipòtesis. En la primera part del mes van hi haver 15 incendis i en la segona només 1 (just al dia següent d’entrar en vigència la norma). A banda, al més següent, afectat tot ell per les mateixes normes, la supressió de focs forestals es va notar de manera impactant que ratificava el que havia passat en març, de manera molt clara i rotunda. Només hi van haver 3 incendis, quan la mitjana dels 10 anys anteriors pel mateix més era 10 vegades superior. La situació es va allargar també els primers dies de maig. En total van ser 51 dies en els quals es van produir només 4 incendis (un d’ells, per llamp). Unes xifres, per eixe període temporal, inèdites fins ara. Mai s’ha donat una reducció tan gran des que tenim dades fiables.

Què es pot concloure? Què cal fer? Sembla clar que la mesura adoptada en abril d’enguany no ha tingut un resultat comparable al de les mesures extraordinàries durant la pandèmia (que d’entrada eren molt més amplies i estrictes). Què ha fallat? En primer lloc, la decisió s’ha pres de manera precipitada i sense tindre una bona alternativa preparada. Caldrà solucionar açò quan abans, per millorar els resultats i, sobretot, de cara a implantar aquesta norma de manera permanent. Cal formar i informar bé sobre la mesura, amb temps, i arribant a tots els sectors afectats, i consensuar al màxim els aspectes concrets de la seua aplicació, sobre tot de les alternatives, a nivell local. L’organització i disseny de detall ha d’adaptar-se en cada municipi, amb un procés participatiu i flexible en els detalls. Sobretot, s’ha d’explicar i detallar bé l’alternativa, la trituració de les restes vegetals, amb la finalitat d’obtindre bé siga adob, o bé “pellets”. Aquesta alternativa no ha tindre cap cost per als llauradors ni pels ajuntaments. Al contrari, els beneficis han de revertir als afectats. Si tot es fa de la manera adequada, no hi haurà cap sector ni persona perjudicada; no tindrà costs elevats; que en tot cas han d’anar a càrrec de la Generalitat (que pot emprar fons europeus ambientals). Tampoc hi haurà cap impacte ambiental, al contrari. Sobretot disminuiran molt (l’objectiu ha de ser el 100%) els focs originats per aquesta causa, cremes agrícoles, que és la primera en importància entre totes les causes d’origen humà. Si no s’organitza bé, sense planificació i amb improvisacions... no és d’estranyar que hi haja negligències, errors, incompliments i oposició dels agricultors i dels sindicats. Però encara s’està a temps de millorar-ho i sense esperar massa. Per cert, de manera totalment incoherent i incomprensible, la Generalitat Valenciana continua subvencionant l’extracció de biomassa del bosc, tallant vegetació natural, viva i sana, necessària i indispensable, per a triturar-la i fer “pellets”. Mentre, als camps agrícoles s’amunteguen tones i tones de restes de poda que, o se cremen (amb molt ineficient regulació), o es deixen perdre, sense cap aprofitament. I tot açò mentre que l’administració disposa des de fa anys d’estudis detallats que demostren que, a més de ser més fàcil d’aprofitar i a cost més baix, la biomassa provinent de les tales agrícoles supera moltíssim en quantitat a la biomassa forestal explotable.

Tornant a la prevenció, cal ocupar-se també de totes les altres negligències i accidents, així com dels focs intencionats. La majoria d’aquests darrers, malgrat el nom, no són criminals, sinó accions molt semblants a les negligències i també evitables, la majoria, amb les adequades actuacions preventives, ara insuficients. Cal ampliar, reforçar i fer més eficient l’educació, formació i informació en tots els sectors socials i específicament en aquells que, per les seues activitats, puguen originar focs o situacions de risc

L’objectiu de totes aquestes actuacions preventives ha de ser deixar ben clar que no es pot encendre mai foc, ni generar situacions de risc, al bosc, ni en la seua àrea d’influència; tret de casos molt particulars, que han d’estar molt justificats i controlats. D’aquesta manera, si en algun moment es veu una columna de fum al bosc o al seu entorn, els mitjans d’extinció sabran, sense més comprovació, que es un incendi incipient que s’ha d’apagar de manera immediata, en qualsevol moment, en qualsevol lloc i emprant els mitjans més ràpids disponibles. A més d’aquesta regulació, informació i conscienciació (amb les necessàries alternatives) s’han d’incrementar, i sobretot millorar la seua eficiència, els mitjans i dotacions de vigilància i dissuasió (amb el suport legal necessari) i, en el seu cas, les sancions als responsables dels focs o activitats no autoritzades, independentment dels danys que causen, donat que els riscos potencials són elevadíssims. També cal actuar amb major eficàcia i més mitjans sobre causes menors, però que encara es repeteixen, com ara línies elèctriques, fumadors, cremes de canyars, ús de maquinària i treballs que presenten risc, etc.

Cal adoptar com a prioritat la veritable prevenció, quan abans, i per totes les administracions. Les mesures esmentades han d’estar molt ben estudiades, adaptades a la diversitat de situacions locals i temporals, consensuades i sense improvisacions sobre la marxa. Només així guanyarem la batalla contra els focs. Les mesures que s’han esmentat, a diferència dels tallafocs, neteges i d’altres similars, sí que són realment preventives. La seua efectivitat és fàcilment mesurable, contrastable i millorable; d’entrada molt elevada, per què són intervencions directes sobre les causes dels focs. Els costs econòmics que tenen aquestes mesures són moltíssim menors que les actuacions “a posteriori”, del tipus tallafocs, que intervenen quan ja ha fracassat la prevenció. La veritable prevenció no té impactes negatius, ni socials (si les mesures estan ben estudiades) ni tampoc ambientals, sinó que poden aportar beneficis addicionals, incloent llocs de treball. També en tot açò són molt diferents dels molt impactants i caríssims tallafocs. En qualsevol cas, els tallafocs i actuacions similars, no eviten mai cap incendi. Les dades i els arguments, documentats i contrastables, estan damunt la taula. La decisió és política.