Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

El paper de la societat civil en la prevenció de desastres i el control de les administracions

0

En els dies posteriors al gran desastre provocat per la dana i per intolerables negligències de l’administració valenciana, hem viscut una magnífica demostració de solidaritat, especialment dels joves i, en definitiva, de la societat.

Però aquesta disposició, d’almenys d’una gran part dels ciutadans, és necessària no sols quan ja s’ha consumat una gran calamitat, sinó també abans, quan encara es pot previndre la totalitat o gran part dels danys. Quan encara es poden corregir les mancances, els errors o una gestió pública deficient, per part d’algunes, o moltes, instàncies administratives.

No pretenc amb aquestes paraules subscriure eixe lema, que trobe desafortunat, encara que puga ser benintencionat en algun cas, de que “només el poble salva al poble”. Eixa afirmació, que potser pretén destacar la meravellosa generositat i solidaritat dels ciutadans, expressada així, de manera simplista, sembla obviar o condemnar de manera massa genèrica el paper que necessàriament tenen i han de tindre les institucions democràtiques. Eixes institucions són nostres. Les paguem nosaltres, nosaltres triem als màxims responsables, i haurien de servir sempre al bé comú, o al menys al de la immensa majoria dels ciutadans, que amb els imposts financem els seus recursos i legitimem amb els vots el seu funcionament. La solució no pot ser la seua desaparició o el “passar” d’elles, com si foren unes estructures totalment alienes als ciutadans. La resposta realista, efectiva, legítima i necessària, per difícil que puga resultar, i per dura que siga la tasca d’aconseguir-ho, no pot ser més que lluitar per a que s’acomplisquen les condicions democràtiques que han de dirigir l’exercici del poder i l’administració dels bens comuns. Els qui tenen la responsabilitat temporal de governar han de ser els nostres “servidors”. Per tant hem d’ajudar, exigir, i fins i tot forçar (pacifica i democràticament), a que s’acomplesca l’obligació de treballar honestament amb el poble i per al poble. La resposta contrària, “passar” de les institucions, desitjar la seua desaparició i coses semblants, no fan més que alimentar les posicions feixistes que sempre han volgut desarbolar les democràcies per a que uns falsos “salvadors” dictatorials, cruels i sanguinaris, imposen un fals “ordre”, l’ordre dels més poderosos sobre els més dèbils.

Aquestes respostes anti-polítiques les promouen i beneficien a moviments i ideologies d’extrema dreta que pretenen acabar amb la democràcia. Són ideologies i organitzacions que sempre han crescut quan els moviments populars, sindicals, socials i polítics, posen en qüestió els excessos del poder, la seua inoperància o el creixement de les desigualtats i les injustícies, i quan s’ha de fer front a grans reptes socials, econòmics o ambientals. En eixos moments, una part dels poders fàctics que creuen que els seus beneficis i privilegis es troben amenaçats, “es veuen obligats”, diuen ells, “tapant-se el nas”, a potenciar i finançar als grups feixistes que fan el treball brut de destrossar institucions democràtiques i atacar a moviments i organitzacions socials progressistes i transformadores que reclamen més igualtat, més llibertat, més drets, i millors condicions de vida, de treball o de medi ambient. S’ha vist i patit moltes voltes, ací, a Europa i a tot el món. Els qui volen acabar amb l’estat, o reduir-lo a mínims (uns mínims que sempre inclouen exèrcits i elements repressors) amb la suposada intenció de salvar pobles, nacions, o altres mitificacions, el que fan es desprotegir, castigar i massacrar als sectors més desvalguts de la societat en benefici dels més poderosos.

La solució mai serà el destruir les institucions democràtiques, per deficients que siguen temporalment, i substituir-les per institucions autoritàries i dictatorials, que ja no permetran la més mínima dissidència ni interferència. L’única via acceptable és la lluita (pacífica) constant, diària, organitzada i ben carregada d’arguments, per exigir sempre més democràcia, més participació, més equitat i també una major defensa de la sostenibilitat ambiental, que està convertint-se ara, i cada vegada més, en una necessitat vital.

Per aquest motiu, s’ha de reconèixer i donar suport i força a les entitats ciutadanes organitzades i democràtiques que vetllen permanentment abans i després de calamitats com la que hem viscut, per la transparència, la participació i el recte exercici de les responsabilitats institucionals. Entitats que s’impliquen en la defensa de valors irrenunciables, com ara els drets humans, les llibertats i la protecció dels bens comuns, dintre dels quals ocupen un lloc primordial els recursos i ecosistemes naturals, que són, en definitiva, l’única veritable casa comuna de tota la humanitat, sense la qual no sobreviurem. Dintre d’aquest ventall, i en relació als greus fets viscuts recentment, s’ha de destacar el treball dels grups ecologistes (sense menysprear el més mínim a d’altres tipus d’entitats igualment essencials i necessàries). Una tasca indispensable, no sols després de la catàstrofe, sinó abans, de manera preventiva, quan encara es podria haver evitat o almenys minimitzat. Un treball permanent, alertant a la població, denunciant defectes de l’administració, informant, fent pedagogia i ajudant a organitzar i empoderar als ciutadans... és fonamental.

Aquests dies tèrbols i terribles, s’ha parlat molt de les mesures preventives que s’haurien d’haver adoptat ja fa temps, dècades inclús, per evitat i minimitzar el desastre. Mesures en el camp de l’ordenació del territori, de l’urbanisme, de les respostes d’emergència, les derivades l’estudi del clima i la hidrologia, i d’altres disciplines, i que ara estem coneixent en relació a tots els aspectes del desastre. D’açò està parlant-se molt aquests dies i ja han intervingut molts experts, tècnics, científics i especialistes. Però vull centrar-me en la relació de tot el que ha passat amb la problemàtica que més directament conec i m’ocupa, també des de fa dècades, la forestal.

Una temàtica que de cap manera està desconnectada ni és secundaria, ni marginal en relació a aquest desastre i en relació a d’altres problemes molt greus, com els incendis forestals. Només cal recordar el paper, molt important, que els boscos i la vegetació natural i els ecosistemes ben conservats juguen en el fenomen del canvi climàtic, el qual està darrere d’aquest desastre i de molts altres riscos, no tan naturals ni inevitables com semblen. Els ecologistes van ser els primers en arreplegar les inicials veus d’alarma dels científics en relació al canvi climàtic, i fer-les arribar a la població, als mitjans de comunicació i als programes polítics. Sense dubte, han sigut i són la punta de llança del clam mundial que demana actuacions més decidides i assenyades per fer front a aquest greu problema.

Conservar i incrementar els boscos forma part de les prioritats. La desforestació i la degradació dels boscos soferta al llarg dels segles passats (especialment segles XVII, XVIII i XIX) ha contribuït molt a incrementar la destrucció provocada per les grans pluges tardorals pròpies del clima mediterrani d’aquesta part de la península. Ara, amb el canvi climàtic, s’incrementa la freqüència, la intensitat i la complexitat dels fenòmens associats i destructius, però fa ja temps que l’acció humana repercutia molt negativament a l’hora de multiplicar els danys. Podem llegir l’obra de Cavanilles, sobre la situació lamentable dels boscos a finals del segle XVIII i, molt especialment, la de Bosch i Julià, en l’informe que hauria de ser de lectura obligatòria pels polítics i tècnics que s’encarreguen de gestionar l’àrea ambiental. Aquest informe va ser escrit com una investigació de camp per ajudar a explicar les causes i les conseqüències de la major crescuda viscuda fins ara del riu Xúquer, la del 4 de novembre de 1864. Amb detall i exactitud, l’autor descriu la gran degradació forestal al País Valencià en la segona meitat del segle XIX i com aquesta situació lamentable va amplificar els desastres en aquella ocasió. Més recentment, en relació a la pantanada de Tous de 1982, un grapat d’autors, tècnics i científics, van aportar reflexions sobre el mateix tema, arreplegats en publicacions de l’Icona i, fins i tot, en revistes d’economia (Banc de Bilbao), incidint novament en la relació entre la degradació forestal i el major impacte de les crescudes de barrancs i rius al nostre territori. Avui en dia tenim coneixements, ferramentes, tècniques i dispositius per a aprofundir en aquestes temàtiques. Les tenim a l’abast, i les institucions tenen molta responsabilitat en no conèixer-les, ni aplicar-les. No falta informació ni dades, falta voluntat política.

En l’actualitat hi ha veus, bona part d’elles provinents, irresponsablement, d’instàncies institucionals, que diuen que ens sobren boscos, que sobra vegetació, etc. Afirmacions esbiaixades, malintencionades, resultat de la ignorància, i que no tenen cap validesa científica. No ens sobren boscos, ben al contrari, els necessitem ara més que mai. Quan diuen que als darrers anys han crescut molt els boscos, en realitat el que ha crescut són les superfícies qualificades com a forestals, que no és el mateix. És una xifra que es determina en negatiu, en absència d’altre us humà. Gran part d’eixa superfície considerada “forestal” està desarbrada i molt degradada. Inclou zones ermes, pedregars, àrees irreversiblement erosionades, zones de vegetació molt baixa i discontínua i zones que de cap manera poden considerar-se boscos. Es més, les sofrides estadístiques de l’administració consideren com a “arbrada” una superfície amb una cobertura del sòl, per part dels arbres, del 10%. Això no és, ni de lluny, un bosc madur i ben conservat, dels que originàriament cobrien gran part del territori i dels quals, en estimacions aproximades, no ocupen ni el 5% del tot el territori valencià; en realitat potser no arriben ni a la meitat d’aquesta xifra.

Els boscos, quan són complets, amb tots els seues estrats, incloent els arbusts (que resulten essencials) les herbes i les lianes; densos, diversos i ben conservats; són els que poden maximitzar els efectes protectors que esperem d’ells. Eixes funcions protectores, remarcades en els estudis que he mencionat abans, i en centenars i milers d’informes i publicacions científiques, estan ben establertes i conegudes. Són les de moderar el clima, incrementar la infiltració d’aigua, recarregar els aqüífers, formar i retindre el sòl, evitar l’erosió i previndre crescudes sobtades de rius i barrancs... entre altres funcions, gratuïtes, necessàries i vitals. Si els responsables institucionals no ho volen veure és per que són cecs o més probablement, incompetents.

En aquest context, els incendis forestals, que es tracten com a catàstrofes “naturals”, no ho són. Quan el 80% dels incendis tenen causes humanes, resulta descarat considerar-los naturals. Però l’administració dedica fraccions mínimes dels pressuposts dels plans de prevenció a actuar sobre les causes humanes per evitar eixos focs (els consideren inevitables). Es reserva la major part dels diners per fer actuacions que no eviten els incendis i que intervenen, si hi ha sort, quan ja es tard, quan la prevenció ha fracassat (per inexistent) quan l’incendi ja s’ha produït i les flames estan descontrolades i l’incendi costarà molt d’aturar. Se culpabilitza a la vegetació o al clima, quan els responsables són humans. El més greu és que, en apuntar en direcció equivocada, el problema el seguirem patint més temps. Els ecologistes portem anys i anys denunciant aquestes coses, però amb poca receptivitat per part de les institucions. Els ciutadans són clau per difondre dades i arguments, plantejar alternatives i discutir i valorar les actuacions dels governants. Defensem els boscos, però no únicament com a ecosistemes diversos, sinó també per tots els motius acabats d’exposar, que (com demostren diferents estudis) multipliquen per deu, o encara més, la suma de tots els valors extractius del bosc, que són misèries en comparació.

Per això demanem una gestió més ecològica del bosc i una protecció més adequada dels ecosistemes, que va més enllà de posar senyalitzacions gracioses i habilitar quatre sendes. I per això, denunciem que la política actual de prevenció d’incendis està malt enfocada i condueix al desastre. Un desastre molt diferent, però que pot ser tan dramàtic com el que hem patit ara. En aquest cas, no seria natural, no és inevitable. Es pot previndre. Cal canviar el model de prevenció, urgentment.

Etiquetas
stats