És difícil trobar en el calendari dates en què el PP i els seus dirigents no siguen protagonistes d'algun cas judicial. Desenes de milers de pàgines de sumaris, investigacions, judicis i sentències tenen com a arguments la il·legalitat i el saqueig, el finançament fraudulent i les trames de corrupció en administracions públiques on els populars van exercir el poder al llarg de diverses dècades. Des que Alberto Núñez Feijóo està en la presidència del PP, s'ha conegut la tercera sentència del cas Gürtel que condemna aqueixa formació política com a partícip a títol lucratiu de la corrupció, ha començat a València el judici a Marcos Benavent, el “'ionqui dels diners', en una de les peces del cas Taula, i la jutgessa del cas Erial ha posat Eduardo Zaplana camí del banc dels acusats per suposats delictes de suborn i blanqueig de capitals procedents de mossegades cobrades en adjudicacions de les ITV i del pla eòlic valencià. Una investigació que ha revelat un botí d'almenys 15 milions d'euros en paradisos fiscals.
La reacció de Feijóo davant l'última condemna de l'Audiència Nacional va ser flegmàtica. “Ni la vaig llegir, ni em preocupa”, va dir sobre la sentència, per a afegir que el PP ha de demanar disculpes i “assumir les coses que es van fer malament” amb “esportivitat”. Aquest esperit “esportiu” és un clàssic de l'expresident gallec. Només cal repassar les seues reaccions en els moments en què el PP i els seus dirigents haurien d'haver oferit explicacions convincents de la seua manera d'actuar i haver pres mesures. Valguen d'exemple les seues actituds en alguns dels moments clau de la trajectòria d'Eduardo Zaplana, aquell polític ambiciós que necessitava fer-se ric, com confessava en els enregistraments del cas Naseiro (un cas que prenia el nom d'un tresorer gallec del PP, per cert) l'anul·lació del qual va obrir el camí perquè acabara sent president de la Generalitat Valenciana i ministre de Treball del Govern de José María Aznar, del qual també en va ser portaveu.
El 2007, tres anys després de la massacre del 11M a Madrid, en la qual van morir 193 persones i va haver-hi milers de ferits, Feijóo va respondre a una pregunta en la Cope sobre l'existència de dues línies en el PP encapçalades per Zaplana i per Alberto Ruiz Gallardón sobre els atemptats, una que defensava la teoria de la conspiració que Zaplana i Ángel Acebes havien sostingut davant l'opinió pública en els turbulents dies previs a les eleccions generals del 14 de març, que el PP va acabar perdent, i que implicava ETA en el que sens dubte era un colp del terrorisme d'inspiració islamista, i una altra més partidària d'assumir la realitat. Feijóo va assegurar que hi havia “discussions i dubtes” sobre el 11M, però va afegir: “Volem saber no sols qui ho va executar, sinó també qui hi havia darrere, quina era la cadena logística, si va haver-hi contactes amb diferents bandes terroristes com a ETA, etc.”.
Com a portaveu del principal partit de l'oposició en el Congrés durant aquella legislatura, Zaplana va persistir en l'engany, va formular diverses preguntes parlamentàries i va protagonitzar intervencions en les quals insistia en la teoria de la conspiració. Quan en 2008 es va retirar “temporalment” de la política per a assumir un càrrec d'alt executiu en la companyia Telefònica, Feijóo no va veure cap porta giratòria que recriminar-li en aquell moviment. Fins a l'extrem que va agrair “la valentia i el coratge” del polític valencià i va elogiar que empreses privades “facen ofertes de treball importants” a dirigents de la dreta. “En uns altres partits és més difícil que a un dirigent li facen ofertes de treball importants”, va presumir.
No està clar que l'admiració fóra recíproca, ja que en una conversa gravada en el marc de l'operació Lezo amb Ignacio González, a qui s'investigava, Zaplana comentaria que Aznar tenia “un odi africà a Mariano Rajoy” i que acceptaria que el líder del PP fora qualsevol. “Si és Feijóo, doncs Feijóo”, deia amb una certa displicència. No tanta com la que en aquella mateixa conversa Zaplana dedicaria a Rita Barberá, l'exalcaldessa de València: “Rita era un bluf absolut que tenia cinc al voltant que li feien les coses i la gestió. Ella anava, reia, es prenia un whisky amb algú, que això ho feia com Déu, i res més”.
Malgrat tot, al maig del 2018, després de la detenció d'Eduardo Zaplana en una operació denominada Erial que va fer malbé la sensació instal·lada que el polític dels anys de plom de la corrupció aconseguiria al capdavall eludir l'acció de la justícia, Feijóo va declarar la seua “sorpresa” i “tristesa”. “Ha sorprés molta gent perquè no coneixíem cap informació de manera directa o indirecta” va confessar en un to poc convincent. Sens dubte, en la seua doble accepció de seguir les normes de correcció i d'acceptar amb bona disposició les circumstàncies adverses, l'“esportivitat” del flamant líder de la dreta espanyola és antològica.