El PAI de Benimaclet, dues legislatures perdudes

El Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de València s’aprovà el 1988. En ell se n’establiren els límits del creixement urbà mitjançant el traçat de les rondes, que pegaven una altra mossegada al poc que restava d’horta al terme municipal. Rondes endins, aquells horts esdevingueren sòl urbanitzable. A partir de mitjans de la dècada dels noranta, la immobiliària Urbem aconsegueix que l’Ajuntament aprove el seu projecte de PAI per a Benimaclet i que el nomene agent urbanitzador per a executar-lo. Vint anys després, als terrenys del PAI no s’hi havia posat ni una rajola. Entre d’altres raons, pel desencontre entre Urbem i l’Ajuntament, que acabà en una picabaralla judicial resolta amb una sentència favorable a la corporació municipal que llevava a la immobiliària la condició d’agent urbanitzador.

Mentrestant, la part més activa del veïnat, cada vegada més descontenta amb l’abocador en què s’havien convertit aquelles hortes, començà a plantejar-se què fer-ne. Fou així com l’AV de Benimaclet, tot negociant amb propietaris i autoritats municipals, aconseguí condicionar-hi aparcaments provisionals (2010) i els horts urbans (2011). Iniciatives semblants donaren lloc a altres horts col·lectius i al condicionament del Jardí Lluerna.

Més encara, Urbem pretenia cobrir amb asfalt i rajoles els 200.000 m2 de terreny disponibles entre els límits urbanitzats del barri i la Ronda Nord. Més o menys, el que s’estava fent als altres PAI perifèrics de la ciutat, la qual cosa no ens agradava gens ni miqueta. Per això el 2014, amb el suport de les dues universitats públiques de la ciutat i Caixa Popular, l’AV convocà un concurs d'idees per tal de debatre possibles alternatives, al qual es varen presentar 43 propostes. El nostre objectiu era que a Benimaclet es feren les coses d’una altra manera.

La primera legislatura del canvi (2015-2019)

Entre l’octubre del 2016 i febrer del 2017, les conclusions d’aquell concurs foren sotmeses a un procés participatiu inèdit promogut per la nova corporació municipal sorgida de les eleccions del 2015. L’innovador experiment pretenia aprofundir en la democràcia involucrant els ciutadans en la presa de decisions sobre qüestions que els afectaven directament. Aquells quatre mesos de debats acabaren materialitzant-se en el document Benimaclet és Futur, aprovat pel Ple municipal celebrat el 26 d’abril del 2018 sense cap vot en contra i l’abstenció del PP.

Aquell document esbossava a grans trets les aspiracions veïnals, perfilades en torn a quatre eixos: reduir l’edificabilitat, no perdre el vincle amb l’horta, no prolongar el viari fins a la ronda per tal d’evitar el trànsit ràpid i crear un gran parc central que continuara acollint els horts urbans. Volíem fer servir aquest parc ─com menys urbanitzat millor─ per a recuperar en la mesura d’allò possible sèquies i horta, tot mantenint-ne la cota. Així, els 20.000 m2 de zona verda del PAI d’Urbem n’esdevenien 80.000 en la nostra proposta. I, per les raons que s’hi adduiran més endavant, tampoc no volíem empassar-nos un nivell d’edificabilitat de 161.455 m2 de sostre, equivalent a 1.345 habitatges segons les previsions d’Urbem.

Per aquelles dates (primavera 2018) s’hi presenta en escena un nou personatge que aspira a ser nomenat nou agent urbanitzador: Metrovacesa (Banc de Santander i BBVA), la primera promotora immobiliària d’Espanya. Vicent Sarrià, aleshores regidor socialista d’Urbanisme, ens suggerí de parlar amb ells tot advertint-nos que, per la seua banda, amb el PAI podíem fer el que ens vinguera de gust, però que l’edificabilitat n’era intocable. Així s’havia compromès amb Metrovacesa. Hom pot pensar que a la immobiliària li recomanaria entendre’s amb nosaltres per tal d’evitar-se maldecaps. Al llarg d’aquells mesos mantinguérem quatre encontres de treball que només serviren perquè Metrovacesa, ─amb Benimaclet és Futur en mà─ presumira d’haver dut a terme un procés participatiu amb el veïnat, aparentara que assumia les nostres propostes i, l’11 de desembre del 2018, presentara a tràmit el seu projecte de PAI a l’Ajuntament. No s’hi en parlava, però, de reduir l’edificabilitat.

La segona legislatura del canvi (2019-2023)

En vespres de les eleccions del 2019, Sandra Gómez, futura regidora socialista d’Urbanisme, vingué al barri a visitar-nos acompanyada de dos membres del seu equip a fi d’intercanviar punts de vista sobre el PAI. Fou un encontre de treball llarg i intens. L’única qüestió polèmica va ser, una volta més, la de l’edificabilitat. A les nostres raons a favor de reduir-la (tot aprofitant l’abaratiment dels costos d’urbanització derivat de la reducció de vials i de les característiques del nostre parc), s’hi oposaren arguments a favor de mantenir-la que no ens varen convèncer. En canvi, sembla que la senyora Gómez n’isquè convençuda que no aconseguiria embolicar-nos amb els seus sofismes i, en conseqüència, que no pagava la pena tornar a seure amb nosaltres.

Perquè les altres dues reunions que hem aconseguit forçar amb ella, durant els quatre anys que ha passat al front de l’urbanisme municipal, no han servit absolutament per a res. Del que pensava sobre el PAI ens hem assabentat per les seues declaracions als mitjans de comunicació, més orientades a provocar enfrontaments entre barris i desqualificar les propostes dels demés que no a explicar les seues. Potser siga aquest estil de la senyora Gómez el que explique per què a la ciutat de València, a les eleccions del darrer 28 de maig, hi va haver una diferència de 20.000 vots entre els que n’obtingué Ximo Puig per a presidir la Generalitat i els que n’obtingué ella per a presidir l’Alcaldia.

Front a la posició desraonada de Gómez, nosaltres hem aprofitat el temps per a madurar la proposta formulada a Benimaclet és Futur tot publicant un nou document en la primavera del 2020: Benimaclet Porta a l’Horta. Ací proposem tractar el parc de 80.000 m2 com un ecotò, és a dir, un espai de transició gradual entre ecosistemes que aniria des dels límits construïts del barri fins a l’horta tradicional tot passant per un bosc urbà, els horts urbans i altres horts públics. Això implicaria el soterrament de la Ronda Nord entre els camins de Farinós i de les Fonts, una operació el cost de la qual estimàvem en vora 20 milions d’euros que no forçosament hauria de ser assumida per l’Ajuntament en solitari; entre d’altres raons perquè les rondes afecten el trànsit de tota l’àrea metropolitana, no només el de la capital; i perquè tot allò que tinga res a vore amb la renaturalització de les ciutats és contemplat amb molta simpatia en la Unió Europa, que potser es mostraria procliu a tirar una maneta.

Com va reaccionar l’Ajuntament davant la proposta de soterrament? Per a començar, de tot l’equip de govern, només el regidor de Mobilitat Giuseppe Grezzi va comprendre de seguida que estava davant d’una proposta engrescadora, més encara en una ciutat que en 2024 pretenia exercir de Capital Verda Europea. En conseqüència, n’encarregà un estudi de viabilitat segons el qual la nostra estimació de 20 milions se n’anava a 60, diferència que s’explica en bona mesura perquè el túnel de soterrament s’hi allarga fins a la rotonda d’entrada a la ciutat per la V-21. Siga com siga, nosaltres entenem que és una proposta digna de ser assumida, però no exigim que siga duta a terme al mateix temps que el PAI; ens conformem amb que aquest s’execute de manera que no la faça inviable en el futur. Pel que fa a Sandra Gómez, en el soterrament no hi trobà més que un nou objectiu contra el que descarregar les seues ocurrències (consulte’s l’hemeroteca). Finalment, quant a Compromís, potser hi haja una relació entre la publicació de Benimaclet Porta a l’Horta i les declaracions de l’alcalde Joan Ribó en juliol d’aquell 2020 tot rebutjant el projecte de Metrovacesa i suggerint-li que en presentara un altre que contemplara les aspiracions veïnals; però la veritat és que la posició de Compromís al llarg de tota la legislatura no ha deixat de produir-nos certa perplexitat. L’exalcalde sempre ens escoltà amb interès, fins i tot amb simpatia, però el fet és que el projecte de Metrovacesa havia estat admès a tràmit mitjançant Resolució d’Alcaldia de 29 de gener del 2019, i les declaracions suara esmentades no tingueren efectes pràctics fins a sis mesos desprès. L’1 de febrer del 2021 una altra resolució, aquesta vegada dictada per Sandra Gómez, decidia no admetre a tràmit l’expedient en curs. Pocs dies desprès Metrovacesa presentava recurs contenciós-administratiu contra tal resolució.

Però això no va significar l’inici d’una nova etapa en què, per fi, l’AV seria escoltada. Ribó se’n desentengué tot deixant la iniciativa en mans de Gómez, la qual tornà a sorprendre’ns amb una nova maniobra de distracció: continuà ignorant el treball que estàvem fent i encarregà a la municipal Aumsa que convoqués un concurs públic per posar en marxa un nou planejament (ja no un PAI, sinó un pla especial de l’Àrea funcional 18, Benimaclet) que havia de respectar obligatòriament dues condicions: mantenir-ne l’edificabilitat i ignorar el soterrament de la ronda. En resum, tornàvem a 2015, tots els esforços invertits des d’aquell concurs d’idees ens havien lluït ben poca cosa.

El concurs d’Aumsa el guanyà un equip interdisciplinari dirigit per l’arquitecte José María Ezquiaga, un professional de reconeguda solvència. Tot seguint les directrius municipals, el 19 d’abril del 2023, acompanyat d’alguns membres de l’equip, Ezquiaga vingué al barri a temptejar el terreny i explicar-nos les línies mestres del seu projecte. La resposta de la nombrosa assistència no s’hi feu esperar. Manifestàrem el nostre malestar davant aquell simulacre d’acte participatiu (les decisions rellevants hi arribaven preses) i pocs dies desprès lliuràvem a l’Ajuntament vora 700 signatures denunciant la situació.

Quasi al mateix temps, el 15 de maig, es feia pública la sentència de la Secció Primera de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) fallant en favor de Metrovacesa i obligant l’Ajuntament a readmetre a tràmit el seu projecte; sentència a hores d’ara ja ferma en no haver estat recorreguda per l'Ajuntament. Potser si la senyora Gómez s’hagués inspirat en els nostres documents a l’hora de motivar aquella resolució les coses haurien estat d’una altra manera.

I ara què?

El 28 de maig acabava la segona legislatura del canvi, huit anys poc llustrosos pel que fa al nostre PAI. Però l’AV de Benimaclet no ha donat la batalla per perduda. La sentència del TSJCV no significa que Metrovacesa hi podrà fer el que li vinga de gust; i dissenyar el PAI de Benimaclet acceptant les nostres propostes bàsiques no és cap despropòsit. En el context d’escalfament global i emergència climàtica en què ens belluguem, la rendibilitat en termes mediambientals i socials del soterrament de la ronda pot compensar amb escreix el seu cost econòmic. Per la seua banda, una reducció significativa de l’edificabilitat per sota dels 1.345 habitatges està més que justificada.

Perquè aqueixa edificabilitat es va aprovar basant-se en una previsió de creixement demogràfic absolutament irreal: més d’un milió d’habitants front als quasi 800.000 en què ens hem quedat, si fa no fa, estabilitzats. Perquè al Plan estratégico de vivienda para la Ciudad de València 2017-2021, aprovat per Acord Plenari el 21 de desembre del 2017, s’hi preveu un augment zero del nombre de llars durant els pròxims 15 anys. Perquè a la ciutat hi ha més de 45.000 habitatges buits en bon estat. Perquè des de començament de segle s’hi han construït milers i milers d’habitatges i en continuem tenim un gravíssim problema de preus, de compra i de lloguer. Qui sostinga que a Benimaclet el manteniment d’eixa edificabilitat resoldrà el problema del jovent que s’hi vol quedar i no pot, o menteix o no té la menor idea de les característiques del mercat immobiliari. Eixe il·lús podria fer un tomb pel bulevard Sud, per darrere de la Ciutat de la Justícia, per allà on hi haja un PAI en execució, i preguntar preus; i desprès que vinga a contar-nos-ho.

Perquè totes les insinuacions que s’han fet circular sobre lucre cessant i indemnitzacions milionàries no són més que insídies interessades: l’informe municipal emès el 14 de gener del 2019 signat per Manuel Latorre Hernández corrobora que la desclassificació de terrenys urbanitzables no obliga necessàriament a indemnitzar els seus propietaris; no si aquests han estat dècades sense patrimonialitzar els seus drets. Perquè nosaltres mai no hem proposat reduir-ne l’edificabilitat a zero, sempre hem partit de la premissa de no penalitzar les arques municipals; i des del desembre del mateix any sabem (gràcies al que s’ha donat a conèixer com a Informe Boix redactat per quatre professors de les universitats públiques valencianes) que aquesta condició s’hi acompleix amb una reducció entre un 66 i un 75 per cent (l’equivalent a construir entre 350 i 450 habitatges). Per totes aquestes raons, demanem una reducció significativa de l’edificabilitat. A qui defense la conveniència de mantenir-la li preguem d’explicar públicament per què.

Resumint, l’AV de Benimaclet entén que les seues propostes estan sòlidament argumentades i mereixen una avaluació assossegada. És per això que no s’explica per què no ha estat possible contrastar-les durant tant de temps amb algun responsable de l’urbanisme municipal. Perquè no ha estat fins ara mateix (17 d’octubre) quan per fi hem pogut reunir-nos amb el nou regidor d’Urbanisme Juan Giner. Cert que l’encontre només ha estat una primera presa de contacte, per la qual cosa seria prematur llançar les campanes al vol. Cal reconèixer, no obstant, que almenys hem estat escoltats amb interès, hi hem trobat receptivitat i respecte pel nostre treball. Així que, de moment, restem a l’espera del pròxim moviment per part de l’Ajuntament tot confiant que la cosa no quedarà sols en bones paraules.

Contemplats en perspectiva temporal, els nostres esforços de tots aquests anys sí han estat d’alguna utilitat. Malgrat tot, el projecte de Metrovacesa millora el que Urbem volia tirar endavant. Sembla com si no haguera pogut evitar la influència, ni que siga mínima, de Benimaclet és Futur. Al seu torn, el projecte en què treballa l’equip d’Ezquiaga està incorporant algunes de les propostes formulades a Benimaclet Porta a l’Horta. Cal concloure doncs que aquesta associació veïnal s’ha guanyat el dret a participar des del començament en el disseny del PAI; i volem exercir-lo. No ens conformem amb el dret de presentar-hi al·legacions en el moment previst per la legislació urbanística, quan les possibilitats de ser tinguts en compte són ben limitades.

La gent de l’AV de Benimaclet som gent responsable, no només protestem, també proposem. No diguem NO a qualsevol PAI. Nosaltres sí volem PAI, però un PAI respectuós amb les necessitats del barri, que reintegre l’horta en la ciutat, que trenque la barrera de la ronda nord i reconnecte Benimaclet amb el seu cementeri, que recupere per a ús públic l’alqueria de Serra i les runes de la lletera; un PAI que puga acollir els equipaments socials, educatius, culturals i esportius que reclama el barri des de fa dècades. Un PAI, sobretot, dissenyat amb la participació veïnal. Perquè nosaltres també volem democratitzar el planejament urbanístic, la construcció de la ciutat. Volem extirpar la percepció perversa que l’urbanisme és un afer exclusiu de tècnics, ajuntaments i promotores immobiliàries. La ciutadania tenim dret a participar de debò en la concepció i planificació d’una ciutat que ha d’estar feta per a ser viscuda i no per a ser patida.

Fa ara més de cinquanta anys, forces municipals molt poderoses, en connivència amb el poder econòmic, volgueren i no pogueren urbanitzar el Saler, que ja és de tota la ciutadania; com el jardí del Túria, que ja és verd com hom volia aleshores. No fa tants anys, les mateixes forces tampoc no pogueren prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar arrasant el Cabanyal. Ara que és possible fer ciutat i relacionar-se amb l’Horta d’una altra manera, nosaltres no deixarem Benimaclet en mans de l’especulació immobiliària. Al barri hi ha gent que ens titlla d’ingenus perquè pensem que aquest consistori ens concedirà allò que ens va negar l’anterior. Senyor don Juan Giner regidor d’Urbanisme: no els hi done la raó. No ens defraude.

ES, president de l’AV de Benimaclet, signa aquest article en nom de la seua Junta directiva