Per afrontar un dels reptes més titànics del segle XXI, el del canvi climàtic, no ens queda un altre camí que l’optimisme. Hem de fer cas del jove ambientòleg Andreu Escrivà, que en Encara no és tard (Bromera, 2017) ens sap convèncer que el catastrofisme no funciona, que hem de trobar un relat positiu, una nova narrativa col·lectiva, basada en la ciència, que ens encoratge a intentar mitigar l’escalfament global. Una mitigació que no ens ha d’angoixar, que ha de partir de les nostres possibilitats, però sense adormir-nos sobre els llorers. Ara bé, no sé si serem capaços, com ens recomana Escrivà, de «posar-nos a dieta energètica», d’usar menys energia i de manera més eficient, que és el que cal per a assolir un nou ordre energètic. Des que el 2004 Paul Roberts va publicar el seu voluminós i documentadíssim The End of Oil, en què detallava els grans entrebancs per a descarbonitzar l’economia, i com podíem vèncer-los, no hem avançat tant com voldríem. Un exemple recent d’això és la cimera sobre el canvi climàtic celebrada el novembre passat a Egipte, que ha acabat com la bufa del bou: ni tan sols hi ha hagut acord sobre qui contamina més, sobre qui emet més gasos d’efecte hivernacle, i per tant no podem ni plantejar un impost progressiu sobre el carboni. Tenim prou força, com a societat, per a revertir aquesta situació d’emergència? I, com a individus, prou voluntat per a renunciar al nostre model de confort, a l’opulència, encimbellant valors com la sobrietat o la moderació?
Les nostres conviccions ecologistes, quan baixen a l’arena, es tornen confuses, vacil·lants, i a voltes són enterbolides per les batalletes locals, pel curt termini. Ens ho ha demostrat la polèmica recent, dins del Govern valencià, sobre la implantació d’energies renovables, en concret la fotovoltaica. L’espectacle que han donat els partits progressistes no ha sigut massa edificant. D’entrada, jo criticaria que és contraproduent que les competències mediambientals estiguen disseminades entre diverses conselleries, la qual cosa no afavoreix una gestió eficaç. Però el més trist han sigut els enfrontaments entre els partits del Botànic, i encara dins d’un mateix partit, tot sota la pressió de grups econòmics i mediàtics plens d’interessos, no sempre transparents. No sé si amb la proposta de Compromís —que vol prioritzar el sòl no urbanitzable degradat i les teulades per a incrementar l’autoconsum d’energia solar— n’hi haurà prou per a arribar als 6.000 megawatts que, per al 2030, ens demana la Unió Europa. Si actualment n’hi ha instal·lats 419, aquest objectiu sembla difícil d’acomplir, per bé que hi ha qui pensa que no (llegiu l’entrevista que Manuel Lillo ha fet per al Diari La Veu a Ferran Dalmau, director de Medi XXI GSA). Alguns dirigents de Compromís, al meu parer, s’han mostrat massa optimistes: sí, el País Valencià és un paradís solar, però baixar-lo a terra és complicat.
Ara bé, els partidaris d’instal·lar plantes solars per tot el territori, tan massivament com es puga i transformant sense por el paisatge, obvien la complexitat de la seua proposta. Aquests —la part socialista del govern i els excàrrecs de Compromís de la Conselleria d’Agricultura— també són massa optimistes, perquè dur a la pràctica una operació tan «dràstica» pot comportar alts costos mediambientals, a més de desequilibris territorials. D’altra banda, darrere aquesta opció, no costa veure-hi els interessos econòmics de certes empreses energètiques, que han amenaçat dient —com ara el president de la Unió Fotovoltaica Espanyola— que l’alternativa a la implantació massiva de plantes solars només són els combustibles fòssils. L’actitud d’aquests grups empresarials comença a ser un pèl antidemocràtica (pensem en les pressions que rep el govern de Pedro Sánchez de l’Associació Empresarial Eòlica per a accelerar les llicències d’explotació de les zones marítimes). Instal·lar plaques solars sense tindre en compte la integració paisatgística és, com a mínim, una falta de respecte pels pobles i ciutadans afectats.
És en la qüestió paisatgística on la premsa pro PSOE ha fet el paperot, sobretot quan ha volgut repartir patents de «cientificitat». En les darreres setmanes, alguns periodistes s’han posat tant la paraula «ciència» a la boca que l’han deixada més mastegada que un xiclet. Hi ha hagut diaris que han llançat titulars tan alegres com ara que la consellera de Política Territorial, Rebeca Torró, «obligaria» Compromís a rectificar mitjançant el «criteri científic». Aquest èmfasi en la «cientificitat» ha rebut l’ajuda de l’excàrrec de Compromís que ha acusat els seus excompanys d’acostar-se a l’anticiència. Quants científics pul·lulen pel nostre paradís solar! També s’han lluït certs periodistes de renom que han banalitzat el concepte d’«integració paisatgística». Hi ha qui ha fet broma del «paisatgisme» de Compromís, com si els valencianistes volguessen pintar aquarel·les des de la Muntanyeta dels Sants o reescriure «Vora el barranc dels Algadins». La poca professionalitat d’aquests periodistes és flagrant. Perquè, quan parlem d’integració paisatgística, ens hi juguem molt més que un bell paisatge, que una panoràmica turística: és la biodiversitat la que hi entra en joc. I no cal llegir massa literatura científica per a saber la importància de la biodiversitat en la necessària i urgent transició energètica. A aquesta premsa tan frívola que decideix què és ciència i què no ho és, li recomane un article de Christopher Ketchman a The Intercept (3-XII) sobre com la poc meditada i abusiva instal·lació de renovables pot destruir biodiversitat; o, més a prop de casa, l’entrevista que Violeta Tena ha fet per a El Temps (11-XI) al prestigiós geògraf Joan Mateu, i el que diu aquest quant a la instal·lació de parcs eòlics i solars. Abans de burlar-se caldria llegir, i sense pontificar.
Sí, per a certa premsa, es tracta d’això: de pontificar quin model de creixement econòmic o quin desenvolupament «sostenible» són viables, els quals curiosament coincideixen amb els del PSOE i les seues amistats empresarials i mediàtiques. I és ací on la «ciència» del nostre paradís solar fa pena. Perquè, sens dubte, el PSPV-PSOE és la part menys verda del Botànic, una part que a voltes es torna groga, del groc de l’arena del desert. Tan sols des d’aquesta grogor s’explica el seu suport incondicional a l’ampliació del port de València i al president de l’Autoritat Portuària, Aurelio Martínez, que n’està fent una defensa numantina (propose, ara i ací, que si té lloc l’ampliació del port, se li erigisca una estàtua tan vistent com la que té Cristòfor Colom a Barcelona). O al zel turístic del secretari autonòmic de Turisme, Francesc Colomer, ell a soles tot un lobby a favor dels hotelers, que no dubta a criminalitzar una simple i anecdòtica taxa turística com si aquesta pogués arruïnar el mateix PIB (el senyor Colomer, aquests dies, deu estar contentíssim, perquè el Ministeri de Transport ha autoritzat la construcció d’una vintena d’hotels nous a Benidorm). O a la intenció d’alguns alcaldes socialistes de l’Horta —com ara el de Silla— de reprendre els PAI dels seus pobles amb l’excusa barata —la mateixa que feia servir el PP— de la manca d’habitatge públic. És per a això que volem les energies renovables, per a esprémer els recursos del planeta, per a acabar de rematar la Terra? Què no han entès del concepte de «dieta energètica» que ens proposa Andreu Escrivà?
El 2014, Joan Romero —exsecretari general del PSPV-PSOE— deia que la dreta política havia impulsat un model de creixement «segregador i sectari, amb voluntat d’escissió, limitat, provincià i castís, populista, de baixa qualitat democràtica» (Quaderns d’Orientació Valencianista/Valencians Pel Canvi). Romero ho deia en un moment en què ja s’albirava el canvi polític del 2015. Calia superar, doncs, els temps de vi i roses del PP, on la depredació del territori n’havia estat el sant i senya. Romero, que a més d’un excel·lent geògraf és un intel·lectual sòlid —tant fa si en discrepem ideològicament—, expressava un desideràtum: «L’esquerra haurà de proposar una gran mobilització contra el cinisme polític». La part menys verda del Botànic —el PSPV-PSOE i la premsa que li balla el relat— no deu haver entès la metàfora. O potser no li convé d’entendre-la.