Pautes senzilles perquè els abstencionistes voten

Després de la derrota del Botànic i d’altres governs progressistes, el desànim està present.

Ara bé, una bona notícia de cara a les eleccions generals és que la (ultra)dreta ha baixat prou en vots i el bloc progressista ha baixat per l’abstenció. La part positiva és que eixos abstencionistes es poden recuperar en bona part.

Però dir que ve el «coco» de la (ultra)dreta només funcionarà per als convençuts que segur que ja saben a qui votar. Certes persones intenten utilitzar la por perquè els abstencionistes vagen a votar. En l’opinió d’experts en comunicació política i en la meua, no funcionarà. Pensem, equivocadament, que com que nosaltres tenim por que guanyen les dretes, la gent reaccionarà. La resposta taxativa és que a penes funcionarà. Perquè el significat que posem a «(ultra)dreta» és perquè associem certs significats i emocions a assumptes històrics que coneixem (per exemple, les atrocitats del franquisme), però que la majoria de la gent desconeix, o bé les coneix i li queden molt lluny i no li dona importància.

Hi ha una tendència molt forta entre militants d’esquerra, progressistes i verds a donar arguments en termes ideològics. I rarament funcionen perquè són massa racionals, ja que no toquen ni els valors, ni el sentit, ni les emocions de l’electorat.

Ja sabem que a voltes es perden eleccions per pocs vots, així que necessitem ferramentes que ajuden a espigolar vots entre els abstencionistes.

Hi ha una sèrie de pautes fonamentades en les ciències socials (concretament en la psicologia social i la lingüística) que faciliten que els abstencionistes tornen a votar. Són formes d’influir en l’electorat que tenen a veure amb el funcionament psicològic i no el polític. Per això a algú li pot grinyolar, ja que no està acostumat a aquest tipus d’enfocament. La pregunta és: «Volem provar noves maneres d’aconseguir votants o continuem amb les velles per continuar-los perdent?»

He triat maneres senzilles que es puguen explicar breument. En alguna ocasió m’han dit que són manipuladores. No tenen per què. La pregunta és: la persona pot triar? Si la resposta és que sí, aleshores té llibertat per decidir la seua opció.

El primer exemple. Vols incrementar un 25% de les persones abstencionistes que vagen a votar? Explicaré com.

Es va fer un experiment de psicologia social (¡Sí! de Goldstein, Martin y Cialdini, pàg. 71) on es preguntava el dia anterior a les eleccions si la persona anava a votar i per què. El 100% de les persones va dir que sí que anirien a votar. La pregunta tenia el propòsit d’utilitzar la sanció social, és a dir, allò que està ben vist fer socialment, per mobilitzar els votants. I votar, en general, està ben vist. I, per una altra banda, es preguntava el perquè amb el propòsit què la persona argumentés i s’autoconvencés que havia d’anar a votar.

D’aquesta manera, aquestes persones se sentien motivades a ser coherents amb el que havien afirmat. I si vols reafirmar encara més el compromís, pots dir al votant: «El posaré en la llista dels sí i ho diré als meus companys.»

És important que, quan faces la pregunta, siga amb to d’interés, curiositat i afecte. Hi ha gent que, quan li he explicat això, feia la pregunta de manera que en el fons es notava que volia que contestés el que ella pretenia. I amb eixe to no funcionarà. Per tant, cal cuidar l'expressió corporal perquè funcione.

El resultat de l’increment del 25% dels votants (respecte al grup de control) fou independent de les orientacions ideològiques de les persones. Així que si saps que hi ha persones que tenen simpaties per l’esquerra, progressistes o verds, els pots fer la pregunta.

Una altra opció perquè els abstencionistes voten és preguntar a la persona: «Perdràs el teu vot?»

Per què funciona aquesta frase? Hi ha dos elements. El primer és el sentit de pèrdua. El Premi Nobel d'Economia Richard H. Thaler mostrà que la gent sol reaccionar més a la pèrdua que als guanys quan la petició s’estructura de certa manera. En aquest cas, el que pot perdre la persona és el vot.

El segon element és la pregunta. No és el mateix preguntar que afirmar. Preguntar indueix la persona a respondre.

Un exemple històric. El lema d’una vaga general de 2012 era: «Volen enfonsar el país». La majoria de la gent que llig o sent aquesta frase sent apatia, inclús impotència. En canvi, quan se li afig una pregunta i un subjecte, la percepció de la majoria de la gent és molt diferent: «Vols que enfonsen el país?» La tendència és que la persona a qui es pregunta s’active. Per tant, incloure la pregunta facilita que la persona siga més probable que responga que sí i vote.

El resum: la unió del sentit de pèrdua amb la pregunta incrementa la probabilitat que la persona vaja a votar.

Una altra estructura lingüística que s’ha comprovat que funciona: alguns votants rebutgen l’excessiva polarització d’alguns polítics, quan diuen «Tot el que hem fet és fenomenal i el que fan els altres està fatal.» Un patró que sol funcionar en les campanyes polítiques és començar dient una cosa positiva de l’adversari i després ja es poden criticar les seues polítiques. Els experiments que s’han fet (Pre-suasión de Robert Cialdini, pàg. 210) indiquen que el candidat guanya fiabilitat del públic i en intenció de vot.

Aquesta tàctica pot resultar especialment útil. És important que el que es diu d’apreciable de l’adversari siga sincer. Per exemple, jo reconec que la decisió de l’anterior govern de la Generalitat del PP de construir l’hospital de la Fe de València amb habitacions individuals (en lloc de fer-les compartides) per als malalts va ser una idea encertada per la comoditat i intimitat que gaudeixen els pacients. I després, ja podem criticar tot el que volen fer, per exemple la reprivatització de l’hospital de Dénia i tot el que es vulga.

Hi ha maneres de recuperar el vot d’abstencionistes i són més complexes. Per això he triat aquestes per què són més fàcils d’utilizar.

Ja sé que és un enfocament inusual, però ajuda a aconseguir que els abstencionistes voten. És el que busquem, no?