De la reconstrucció

Només quatre idees. Hui és 25 de novembre, quasi un mes després de la catàstrofe. El meu dolgut record a les víctimes. Tots coneixem alguna. Ara toca anar amunt. És un repte, un sacrifici i una oportunitat.

Les emergències presenten varies fases: abans, durant i el després immediat. Després ve la reconstrucció de la vida, de l’activitat, de la ciutat, del territori, del paisatge. Una reconstrucció que és a mitjà o llarg termini. Les obres de infraestructures i edificacions a reconstruir necessiten anys.

Quan es produeix la emergència hi ha tres moments. Abans, amb l’alerta, es salven les vides. Ja ho sabem tots ara. Però des de fa segles existeix el toc de campana d’avis de barrancà que sempre ha funcionat com a senyal d’alerta. Jo mateix ho vaig viure en primera persona fa molts anys. Curiosament la nostra societat ha demostrat ser, en aquesta ocasió, més inútil/ineficient que en altres èpoques de la història quan no existia la tecnologia actual. Ja parlarem del tema en altra ocasió. Durant la catàstrofe, la prioritat és l’acció en el moment per salvar persones i patrimoni, la qual cosa és molt difícil si no ha hagut alerta prèvia. Les organitzacions de seguretat de l’administració pública saben com actuar però si no hi ha avis o direcció, actuen des-coordinadament. Després toca reposar els serveis bàsics (aigua potable, depuració d’aigües residuals, electricitat, transport, comunicació ...) ràpidament però també provisionalment mentre les intervencions definitives s’estudien, es projecten i s’executen. Així, el llit nou del Túria es va executar entre 1965 i 1972, 7 anys a més a més del temps d’estudi, projecte i pressa de decisions entre 1957 i 1965, 8 anys, en total 15 anys. Es diu que aquesta obra ha salvat València de la riuà i així és però de casualitat. Si l’aigua que va caure escampada a les valls del Túria, el Poio, la Saleta i altres, haguera caigut tota ella a la vall del Túria, la secció del nou llit del Túria haguera segut insuficient i València s’haguera inundat.

La reconstrucció no és reposar les infraestructures i edificacions afectades al seu estat inicial anterior a la catàstrofe. La reconstrucció és executar infraestructures i edificacions de forma que en cas de nova barrancà es minimitzen els danys a les persones i al patrimoni social i econòmic. I això és més complicat de determinar i de fer i, per conseqüent, necessita temps. Per això s’han de planificar accions a curt termini i d’altres a mitjan o llarg termini. En tot cas, la visió projectual ha de ser metropolitana perquè l’afecció real del fenomen que realment hem tingut és metropolitana com també l’afecció potencial que haguera existit si la part del territori on va caure la tromba de pluja haguera segut altra en les proximitats.

A curt termini el primer treball urgent a realitzar és la revisió del PATRICOVA en l’àrea afectada. El primer PATRICOVA es va aprovar el 2003 i després es va revisar al 2015. Les hipòtesis de càlcul han canviat per efecte del canvi climàtic concretat en el fenomen de pluges del passat 29 d’octubre. Per tant, la primera acció és actualitzar el mapa de risc de la zona tot considerant la inundació realment produïda eixe fatídic 29. Els mapes de risc estableixen zones de major o menor risc amb usos recomanats associats. Això permetrà identificar les àrees de major risc que s’han d’alliberar d’usos urbans residencials i industrials. Particularment, en aquestes zones no s’han de reconstruir els edificis enderrocats per la riuà o en situació de runa i, per tant, a assolar. També permetrà identificar les àrees de major seguretat front a una barrancà similar.

En paral·lel generar un Model Digital del Terreny (MDT) que permeta modelitzar la riuà. Però no tan sols això, també permetrà simular el comportament del territori modificat amb infraestructures hidràuliques de seguretat complementades amb altres mesures com la generació de corredors verds de laminació/expansió de la massa d’aigua per minvar cota i velocitat, i l’eliminació/permeabilització de barreres d’edificació/infraestructures. El MDT inclou els elements artificials (infraestructures i edificacions) que actuen com a barrera o com embús front la riuà augmentant així la força de l’aigua i la seua capacitat destructiva. Tot aquest treball es pot fer en mesos i és essencial per determinar la nova forma urbana i territorial.

A partir d’aquesta informació cartogràfica es poden tantejar solucions de paisatge: mesures estructurals de seguretat hidràulica (canalització de barrancs i altres) amb les mesures complementàries. Ja hi ha estudis, propostes i projectes que, en tot cas, s’han de revisar a la vista del nou risc d’inundació i dels nous cabals d’aigua de càlcul.

En paral·lel implementar mesures temporals d’allotjament i recuperació d’activitat mentre es determina el nou mapa de risc i les zones adequades per usos urbans amb criteris de sostenibilitat ambiental que inclouen mesures de seguretat contra inundacions i visió integrada TOD (Transit Oriented Development o sistema de transport sostenible orientat al desenvolupament urbà). Amb el sistema actual de tramitació, el planejament urbà i territorial demora uns 12 anys en ser aprovat. Es absolutament necessària la revisió del seu procés d’elaboració i aprovació per ajustar-ho a períodes més curts, 3 o 4 anys. Però, mentre tant, és possible la promoció de projectes especials tant d’urbanització como d’infraestructura civil, mitjançant els encara vigent “Projectes d’Inversions Estratègiques Sostenibles”. No veig projecte d’urbanització més estratègic que reordenar l’àrea afectada per tal de generar unes condicions objectives del territori que minimitzen danys.

A més llarg termini, s’ha de revisar el PATRICOVA de tot el territori del País Valencià tot considerant l’increment del risc d’inundació derivat de les noves dades de risc d’intensitat de la pluja. Tècnicament no es pot saber quin serà el límit de màxima intensitat de pluja però resulta evident que, amb l’increment constatat de la temperatura de l’aigua de la mar Mediterrània, aquest tipus de fenòmens van a més. Així, apostar a construir més vora mar, és anar “contra natura”.

En uns primers càlculs es parla de la necessitat d’uns 6.000 o 8.000 habitatges a construir, pràcticament una nova ciutat. A més a més, s’ha de planificar la reordenació de les àrees industrials. De fet estem davant la oportunitat de construir una nova ciutat amb criteris actuals de sostenibilitat urbana que sempre han inclòs la protecció front al risc. La construcció d’eixa quantitat d’habitatge, sent optimista, pot tardar 3 o 4 anys. La re-localització de zones urbanes ja consolidades, i no enrunades, només es pot realitzar de manera progressiva al llarg de molts anys. Ara bé, aquesta situació es també una oportunitat per promoure l’habitatge públic de lloguer (model Viena) per atendre la necessitat social d’habitatge que el mercat lliure no pot cobrir, es a dir, les necessitat de la població sense poder adquisitiu per la compra de l’habitatge al mercat lliure.

La revisió de la urbanització de determinades zones resulta òbvia. Així, el continu urbà Silla-València amb uns 8 km de longitud i dos franges urbanitzades una residencial i una altra industrial/comercial, estructurades per varies infraestructures de transport, ha format una barrera al camí de l’aigua de la riuà cap a L’Albufera. És el moment de repensar aquesta gran barrera. L’àrea industrial/comercial s’ha de reubicar. Algunes activitats es podran mantenir amb una arquitectura compatible (de fet ja existeixen) amb una inundació de un o dos metros en planta baixa però altres no permenten mesures d’aquest tipus. La ciutat lineal Silla-València s’ha d’esponjar i deixar àrees obertes de parc urbà o parc agrícola compatible amb corredors de l’aigua cap a L’Albufera. El traçat del ferrocarril en el tram Silla-València és una barrera de difícil solució (no si val fer un túnel molt costós i que por ser una trampa ni tampoc una solució estructural elevada). Es possible un nou traçat interior directe Silla-València i reconvertir el traçat actual en un servei tren-tram a cota terreny que manera que permet el pas de l’aigua sense ser un obstacle. Dissenys similars son factibles en altres trams, necessàriament des d’una visió metropolitana. Això implica elaborar un pla supramunicipal d’ordenació del territori afectat.

Però tot açò necessita temps, és un repte i també una oportunitat. Una oportunitat que necessitarà de finançament i una gestió que no pot estar en mans de governants incompetents, oportunistes o negacionistes que neguen la realitat per sistema arrastrant-nos a tots i totes al precipici.