El campaner

Fa ja molts anys, allà per l’any 1981 (crec recordar), vivia a un habitatge compartit en una finca d’Alboraia. Crec érem quatre persones. Alguna treballant, alguna amb els estudis recentment acabats i alguna encara estudiant per finalitzar els seus estudis. Una nit, una nit qualsevol, d’un dia entre setmana, un dia laboral com el dia següent, una nit tranquil·la, absolutament tranquil·la, no plovia ni hi havia tronada, ja tard quan tota la gent del poble dormia com també nosaltres, potser serien al voltant de les 12 o la 1 de la matinada, de sobte començà a sentir-se molt de soroll. Les campanes del poble començaren a repicar i no paraven, vinga voltar i repicar. Poc a poc tots despertarem. No sabíem què passava. Però no es podia dormir. I cada moment que passava més i més sarau. La gent alçant-se. Poc a poc anaven encenent-se les llums de moltes cases. Molta gent baixava al carrer i se’n anava amb el seu cotxe no sé on. Poc a poc vàrem alçar-se: què passa? Mirem per la finestra i el balcó i veiem com la gent mirava des de la finestra o eixia al balcó a mirar, uns en pijama, un altre en calçotets ... Però què passa? Què s’han tornat tots boixos? Un de nosaltres deixà la seua vergonya a part i isqué en pijama a l’escala de la finca quan va sentir algú que baixava: “Què passa?”. Preguntà.  “Estant avisant que el barranc del Carraixet està per eixir-se’n i la gent va tota corrent a salvar allò que necessita salvar”. Així li contetaren.

Aleshores començaren a entendre la situació. Les campanes no deixaven de voltar, era el toc de rebato i no paraven. Impossible dormir. Ara passava el cotxe de la policia local pel carrer: “Atenció, atenció ...”

Pensarem: “Demà hi ha que treballar però no es pot dormir. A més a més ... i si el poble s’inunda? Què fem? Doncs anem a veure el barranc al pont de Les Vinyes. I si el barranc comença a desbordar, algú trobarem i ajudarem en allò que faça falta”.

I així vam fer. L’espectacle era realment impressionant. L’aigua arribava al ras de les motes tot baixant a una velocitat tremenda i molta, molta força. Al mig del barranc que estava canalitzat tot i què amb una secció menor que l’actual, es formava una cresta d’uns 2 metres d’alçada com a resultat del rebot de l’aigua contra les motes. De tal manera, que en peu a la vora del barranc no es podia veure l’altra vora i tenies la sensació de que aquella muntanya d’aigua cauria sobre damunt de tu però no ... era una sensació irreal. L’aigua arrastrava tot tipus de brutícia i s’estampava contra el Pont de les Vinyes. Afortunadament l’aigua no se’n va eixir. Pot ser només se’n va eixir a la desembocadura, a l’Ermita dels Peixets on hi ha unes barraques de pescadors.

En eixa època no existia internet, ni mòbil, ni tan a penes estacions meteorològiques (crec que en tota la província de València només una a l’aeroport i una altra al jardí de Vivers). El telèfon era de fil i no hi havia a totes les cases ni tampoc a tots els ajuntaments. Tampoc hi havia imatges de satèl·lit ni seguiment en temps real de les zones de pluja amb la seua intensitat. L’únic sistema d’avis entre pobles eren les campanes.

La gent comentava que el toc de rebato que avisava de l’emergència, o del perill, es transmetia de poble a poble. Se sabia que les barrancades a la plana d’inundació on s’assenten pobles com Vinalesa, Bonrepòs i Mirambell, Alboraia i Almàssera, eren conseqüència de les pluges i la tromba d’aigua que queia a la Calderona a per la zona d’Olocau o Nàquera, per on naix la rambla del Carraixet. Se sabia que eixa tromba inundava els pobles aigües avall i que tardava una o dues hores en arribar. No hi havia UME, ni CECOPI, ni sistema d’avis de tecnologia punta, ni la CHJ tenia el sistema SAIH. Només hi havia la consciència del campaner de saber que si no avisava, els pobles aigües avall probablement s’inundarien i que en eixos pobles vivia gent, possiblement amics, amigues, familiars, coneguts ... que anaven a patir si no els hi avisava. El campaner tenia consciència de poble, era poble i sentia com a poble i per això cuidava del seu col·lectiu, del seu poble. No tan sols del poble on vivia sinó com a part de tot el poble de la contornà, de tot el poble del país. En realitat és una manera de fer honor a Vicent Andrés Estellés i el seu poema “Assumiràs la veu d’un poble”. A eixe comportament els tècnics li diem ara resiliència, és a dir, reaccionar espontàniament front la emergència sense esperar que altre, qui siga, et done el permís per actuar. Jurídicament crec que es diu socórrer a qui ho necessita. Intenteu posar-se en la pell del campaner. Ell observa directament, o alguna persona del poble l’avisa, què pel barranc baixa una tromba d’aigua. Deixa tot el que està fent, si és de nit s’alça, i se’n va corrent al campanar per a voltar les campanes sense parar, voltar el toc de rebato. La senyal es transmet al poble següent on el campaner s’alça i repica el toc i així successivament fins arribar a l’últim poble. I així salva vides i evita danys.

Tinc una persona coneguda que viu a Picanya per on passa el ja malauradament conegut barranc del Poio. Em va contar que el passat 29 d’octubre del 2024, sobre les 6:30 de la vesprada voltaren les campanes de Picanya (en Paiporta vaig preguntar i ningú em digué d’haver sentit les campanes). La gent del poble de sempre coneixien l’avís. Posaren a salvo allò que consideraven més important i els hi sobrà temps. I després què feren? Doncs anar a veure la barrancà. I com eixa persona més gent. Al cap d’un temps, es va escampar la veu de què el barranc començava a eixir-se’n i tots tornaren a casa a posar-se a salvo. En canvi, l’avís de la CECOPI en una ostentació de super-tecnologia en acció arribà a les 8:12 hores de la vesprada.

Em conten que, en un col·legi públic de Paiporta, per la vesprada prompte, el Cap d’Estudis tingué coneixement de què baixava barrancà pel barranc del Poio. I començà a avisar als professors per enviar els xiquets i xiquetes a casa. El Director del Col·legi s’oposà perquè no podia tancar el col·legi sense una comunicació explícita de la Conselleria d’Educació o de l’Ajuntament. Ambdós s’enfrontaven el dilema de tancar el col·legi pel seu compte per la seguretat d’alumnes i professorat tot arriscant-se a una penalització o ben bé esperar ordres d’una autoritat superior. Sembla ser que al final enviaren a casa als alumnes que no eren del poble. Però quin drama ... no? Prendre la decisió d’enviar a casa als xiquets i xiquetes per seguretat tot arriscant que et tiren del treball o que t’òbriguen un expedient sancionador en un moment en el qual realment no saps el que ha de passar en unes hores.

El sistema tecnològic actual, amb una tecnologia infinitament superior a la que existia en eixe any de 1981 és estructuralment el mateix, exactament el mateix: uns indicadors de perill i avisar els possibles damnificats el més aviat possible perquè puguen reaccionar. La llei actual sobre emergències estableix un comandament únic sota la responsabilitat del govern autonòmic. I així deu de ser. Des de fa molts anys, de manera unànime entre els especialistes en la gestió d’emergències, el més eficient és que el comandant únic siga una autoritat administrativa el més pròxim possible al lloc on es produeix la emergència. Es suposa que serà la autoritat més interessada en salvaguardar vida i bens de la població afectada i, a més a més, és la que coneixerà millor el territori i els camins o itineraris per arribar al lloc de l’emergència quan molta infraestructura de transport està danyada. En el cas espanyol, aquestes característiques les compleix l’autoritat autonòmica. Fins a l’exercit i la policia nacional queda al seu comandament.

Però, què passa si el campaner es dorm o se’n va de festa?. Doncs que no toca les campanes i els pobles aigües avall s’inunden en un escenari de caos, confusió, destrucció, drama i desesperació. En Paiporta, els primers en arribar al cap de dos dies van ser voluntaris caminant. D’entrada, totes les carreteres estaven inservibles en part per la destrucció de ponts i infraestructura i en part perquè estaven plenes de vehicles parats que no podien moure.

I no diguem què pot passar si el campaner ocupa la plaça tot esperant la reparació dels danys catastròfics per fer negoci amb les obres de reparació. O està de campaner “por Dios, por España y el Rey”. És a dir, per Deu i així en conseqüència, no actua fins que Deu li il·lumine i li beneisca. Per Espanya, és a dir, no actua fins que el govern d’Espanya li ordene el que te que fer, no un govern autonòmic que sobra, ni tampoc un govern democràtic sinó un com Déu mana essent ell, el mateix campaner, qui interpreta la paraula divina d’acord amb el punt anterior. I pel Rei, és a dir, fins que el Rei personalment no li ratifique el que ha de fer. Pareix tota aquesta argumentació cosa de tonteria però també és possible que aquelles persones que no van conèixer la època de la dictadura els hi semble una experiència innovadora (?). No és el meu cas i espero que no torne eixa època d’ignorància, mentides i misèria ara reinventada per les xarxes socials en un món d’overbooking informatiu. També pot ser tot aquest comentari pura imaginació però espero que el lector em permeta la llicència perquè imaginar és de bades.

En la passada no va fallar la tecnologia, fallà el campaner. Així en Picanya el campaner voltà les campanes i alertà la població. Hi hagueren 10 víctimes mortals en una població d’11.876 habitants en 2024. En Paiporta no sonaren les campanes i hagueren 45 víctimes mortals en una població de 27.748 habitants en 2024. En Picanya lamentem un 0,84 per mil de víctimes mortes. En Paiporta lamentem un 1,62 per mil de víctimes mortes, quasi el doble. Picanya no ha segut l’únic municipi on ha existit una prompta alerta. Pot ser siga una bona manera d’honorar les víctimes fer una anàlisi comparativa entre la taxa de mortalitat produïda per la DANA als municipis on va hi haver una prompta alerta i la produïda als municipis on no va existir eixa prompta alerta. Potser aquest estudi demostre una diferència estadística significativa i, per conseqüent, una relació causa-efecte entre la existència d’una prompta alerta i la mortalitat produïda.