Què és ser turista?

Què és ser turista? Quasi tots hem estat turistes en alguna ocasió, però sabríem definir què és ser un turista? ¿És una actitud, un estat d’ànim, un posat, un ofici, un desfici? Ves a saber... El turisme és una realitat omnipresent, i de vegades aclaparadora. Té múltiples vessants: econòmiques, culturals, socials, humanes... I moltes conseqüències, també. Per exemple, cada dia son més les ciutats que 'expulsen' per diferents raons, fonamentalment de caire especulatiu, els seus habitants de tota la vida, mentre s’omplin de turistes, i no negarem que el tema ens preocupa i fins i tot ens fa una mica de nosa, perquè ni tan sols els carrers de 'sempre' semblen el mateix, i ocorre que no hi trobem la calma enyorada, i sovint ni tan sols lloc per a seure en certs restaurants i cafeteries on, temps era temps, solíem anar. I si ens descuidem, ens parlen en anglès i no ens entenen en valencià.

I tot això algú pot dir que són 'anècdotes', però hi ha consqüències igualment lamentables, com ara el fet que moltes persones que no poden descansar a causa del brunzir constant que provoquen, dia i nit, les riuades de persones contentes i deshinibides. Ni que València fos una ciutat que convidès a la concupiscència, o poser sí.

I certes cases, amb tant de tràfec i terrassa «gastronòmica», s’omplin d’olors i sorolls no desitjats (tot i que m’agradaria recordar que sovint són els autòctons els que més brutícia i sorolls provoquen: no agafem el turisme com a cap de turc). Però de nou, tot això són 'anècdotes', comparades amb el gran drama de quedar-se sense llar perquè, o bé enderroquen un edifici o bé el compren amb estratègies imbatibles i el «rehabiliten» per a convertir-lo en allotjaments turístics. O, simplement, cada dia més, moltes persones no poden pagar el lloguer ni les hipoteques que els hi demanen, ni amb dues feines! També això va com va...

És una certesa, em tem que irreversible, que Ciutat Vella ha esdevingut un dormitori 'preciocíssim' per a turistes, un canvi sociològic gens desitjable perquè afecta persones que voldrien continuar vivint-hi i no poden. La ciutat expulsa els ciutadans, o se’ls menja... La ciutat produeix monstres...

Ara bé... ¿Ens molestava tant això quan érem nosaltres els que visitàvem París, Roma, Nova York, Venècia, Londres o Barcelona, fent de turistes inofensivament i plàcida? Hi pensàvem? O allà érem, simplement, una peça 'inofensiva' més de l’engranatge i a córrer... Ja ho diu la dita: “Quan la barba de ton veí veges afaitar, posa la teua a remullar”.

Suggeria fa un temps Rodolphe Christin en Manual del anti-turismo, com de difícil era des de fa ja dècades escapar del turisme i ens hi convidava a redescobrir l’essència del viatge: preferir el camí a la destinació fixada i “desaparéixer” en lloc d’aparèixer a tots els llocs. Paradoxalment, el turisme, tot i que només el practica el 3,5% de la població mundial, és la indústria més gran del món. I des que existeixen les vacances pagades, viatjar és alhora un luxe i quasi una obligació. No viatjar és de pringats. Comptat i debatut, una monofàgia turística ens empenta a conquerir tots els racons del món, per llunyans que siguen. És també el retrat irònic d’El turista desnudo, on Lawrence Osborne insinua que, per molt lluny que un hi vaja, sempre hi haurà un tour operator esperan-lo: “Aquesta mania de viatjar a tots els llocs, en un món que estem transformant en una terrible caricatura de les nostres pròpies fantasies”.

En canvi, tot i conscients com en som, viatgem i fem els turistes, o fem de turistes. I creieu-me... ser turista, el que es diu un bon turista, un turista com cal, genuí, de fil de vint (com diuen a Alcoi), és una feina esgotadora.

D’entrada, convé haver consultat prèviament un parell de bones guies, i fins i tot carregar-les a l’esquena tot el dia amunt i avall, ploga o caiga un sol de coure rajoles. Segon, espai i no us enganyeu, no siga cas que no dugueu bon calcer, perquè en aquest cas les bufes i bombolles als peus us faran el viatge impossible. I encara més, aneu amb compte amb no carregar massa la maleta, que amb els souvenirs i el shopping incontrolat i visceral, després no hi haurà ànima turística que siga capaç d’ataconar totes les andròmines adquirides en aqueste maletetes de 10 quilograms màxim i mides esquifides. I ja sabeu, les companyies aèries no van de broma ni perdonen, i sovint te l’estaquen per un simple quilet de mes, i t’ixen els grams a preu de pepita d’or californià o substàncies colombianes molt més nocives... I encara malparlen dels turistes!

Així que, ser turista és dur, demolidor: t’has de calfar el cap fins a traure fum amb un munt de gestions prèvies al viatge: reserves, telefonades, compres, comandes... Si no, potser quan hi arribes no podràs visitar l’atracció que volies ni veure l’exposició que tant desitjaves visitar. A més, als turistes se’ls rebenten els peus i l’esquena, i igual passen un fred de mico que s’abrasen, perquè és clar, no poden dur mig armari al darrere. I si plou, i no van preparats, els pot costar un refredat i haver de tornar a casa esgotats i malalts, a més de perdre’s mig viatge. Per no dir dels possibles riscos que els turistes assumeixen estant lluny, alguns, molt lluny de casa.

Per això, i per tot plegat, convé que, si feu de turistes, no oblideu mai la targeta sanitària europea, en el cas que viatgeu per Europa, o una assegurança de viatge fiable, si canvieu de continent. I sobretot, no sigueu tan imprevisibles i desconsiderats i eviteu de morir-vos lluny de casa, que és un destorb immens per a la família i una despesa fortíssima, si la companyia d’assegurances no hi respon.

Amb tot, situacions esperpèntiques a banda, que també se’n donen a la vida quotidiana, hi ha una reflexió important a fer: què són al cap i a la fi les ciutats, els barris i els pobles sense els seus veïns genuïns? Sense alguna que altra botiga autòctona? Sense un bar o una cafeteria que tinga, almenys, quaranta o cinquanta anys de solera?

Doncs... Una mena de decorat, un fals museu, un postís, un parc temàtic, trieu-ne l’opció, venen a ser sinònims. En definitiva, un lloc despersonalitzat. I quina mena de vida i de barris són aquests per als ciutadans? I a més, ¿és això el que, d’altra banda, busquen i desitgen «decobrir» els turistes, espais sense ànima, carn de franquícies? ¿Per ventura viatgem per conéixer racons i llogarets fakes on el kitsch fa un campe qui puga, i que tenen, com ha escrit Pere Rovira: “l’empastifat decorativisme que trobem en tants pobles bonics, fets, sembla, perquè els visitants contemplin i aprovin la seva bonicor”? Ho dubte.

Per descomptat que el turisme genera el que en diuen riquesa, cert, però també engendra desconcert, desencontres i desigualtats. I això ho hem comprovat en els darrers quinze anys a València també, des que hi va començar a arribar un turisme massiu, i a hores d’ara ja coneixem ben bé els seus valors, però també els inconvenients. I avui el turisme massiu és una realitat nova a casa nostra amb la qual convivim, sobretot al centre històric, perquè els turistes, aquesta és una altra realitat, s’entesten en pernoctar al cor de la ciutat, i mireu que la ciutat és gran i acollidora en molts altres barris... Quines manies que tenen els turistes!

I així, xino-xano, Ciutat Vella, els Poblats Martírims i el barri de Russafa s’omplin de visitants, i no pot estranyar perquè aquests eren, i són encara, amb tots els ets i uts, barris amb personalitat i nombrosos encants: botigues, cafés i restaurants, mercats, placetes, una arquitectura admirable i fins i tot la flaire de la mar i el blau mariner, etern consol del caminant...

Ara bé, com tot a la vida, el temps no passa debades i la ciutat també es transforma, i li corren molts líquids per les venes, potser massa i tot, no siga cas que se’n quede colapsada. Per ventura hem arribat a València a aquest estat de possible col·lapse? Diria que encara no, però potser tampoc no n’estem tan lluny com creiem.

Amb tot, ¿qui no recorda la València de l’antiturisme, com escriu Rafa Lahuerta en Noruega, evocant el diagnòstic tan lapidari de l’escriptor Kenneth Tynan? ¿Qui no ha conegut la desolació de València una vesprada de dia festiu o de diumenge d’agost? La mar llunyana i desitjada, la ciutat que cau a trossos, solitària, abandonada, bruta, apegalosa, calenta, plena de rostres sòrdids. Aquella València tampoc no era amable i enyorar-la, segons com, destapa un cert punt de masoquisme.

¿Cap on anem, doncs, amb les ciutats d’avui plenes de turistes? No ho sabem bé. “El turisme —escriu Ramon Aymerich en La fàbrica del turisme, un assaig de lectura molt recomanable— ”dinamitza i té fama d'aguantar quan tota la resta falla, però si les crisis futures han de ser com la que provocà la pandèmia, valdrà més que trobem un Pla B“.

Mentrestant, mentre trobem un Pla B, ballarem al ritme del Pla A i eixirem a passejar entre turistes, de vegades desbocats, i a fer també nosaltres de turistes, no sempre correctes ni comprensius. Al capdavall, estar lluny de casa aporta certa dosi afrodisiaca lligada a la sensació d’anonimat, a la circumstància extraordinària del viatge tan estimulant, intrínseca en allò nou i desconegut, i al carpe diem d’aprofitar el moment, la fugacitat de la nit, i a casa nostra, de la nit valenciana, que tanta fama s’ha guanyat. Per què serà...?