Quadern de Palestina (i VII)

Escric l'últim article del meu Quadern de Palestina ja a l'avió què ens porta a Madrid. Avui hem baixat fins a Jericó, a la vora d'un Mar Mort i un riu Jordà amb nivells molt baixos d'aigua a conseqüència de l'explotació agrícola intensiva que fan només deu mil colons repartits per trenta-cinc assentaments il·legals que concentren el gruix de la producció de dàtils que Israel exporta, sovint amagant-se baix l'etiqueta equívoca de “Producte de Palestina”, què tapa la realitat d'una usurpació incessant de les riqueses del poble palestí.

En el camí a Jericó hem travessat paratges desèrtics on sovint vèiem beduïns instal·lats amb els seus ramats a campaments formats per tendes i barraquetes de xapa què són contínuament destruïts pels ocupants, arrasant també instal·lacions fotovoltaiques i infraestructures escolars mínimes proveïdes per la cooperació internacional.

Torne a pensar en una idea que m'han repetit totes les persones, palestines i estrangeres, amb qui he parlat aquests dies: el projecte d'Israel passa per apropiar-se del màxim de terra i el mínim de població palestina, en ordre a obtindre els beneficis econòmics però sense assumir la responsabilitat d'oferir benestar i seguretat a la gent que ha estat ocupada. Avui, Cisjordània és un immens formatge de Gruyère on els assentaments de colons, els espais militars, els murs i carreteres segregades tenen l'efecte d'arraconar la població palestina a les ciutats, com passa a Betlem, on l'eixida dels seus dos-cents mil habitants cap a Jerusalem passa per una porta que pot tancar-se capritxosament.

La terra és la clau del problema: més del 40% de la superfície agrícola útil de Cisjordània és posseïda per Israel, mentre que els palestins estan comprimits en les pitjors terres i han de produir amb uns costs (d'aigua, de transports) molt superiors.

La discriminació provoca retrocés cap a situacions encara més negatives per a les dones: els cooperants espanyols amb qui hem parlat ens indiquen que la poligàmia, ja residual entre la població musulmana de Cisjordània, puja en canvi fins al 40% a les viles adjacents amb les colònies israelianes, perquè l'home què aconsegueix col·locar una esposa com a treballadora domèstica d'una casa de colons pot després col·locar fins altres tres esposes més, perquè ja seran treballadores referenciades. També ens recorden els psicòlegs cooperants que la humiliació infligida pels soldats a un pare de família en un control militar es trasllada sovint, en tornar a casa, en una agressió a la seua esposa, qui per la seua banda es mostrarà violenta amb els seus fills, i aquests també ho seran a l'escola amb els companys.

Pense en què és el que podem fer per deturar aquesta espiral destructiva de tota possibilitat de vida digna i gratificant. I he aprés que, ara, toca fer dues coses molt simples: reconéixer l'estat de Palestina per enviar un missatge de solidaritat moral a la seua gent, i mantenir un nivell important d'ajut humanitari per resoldre les necessitats quotidianes.

Això, i confiar en què el poble d'Israel se n'adone que no li convé continuar dipositant el seu destí en mans d'un govern què es llança de manera suïcida cap a la idea de l'estat-apartheid.

Enric Bataller és diputat de Compromís al Congrés