Seguir l'actualitat del teu País a 6000 km de distància, des d'una petita capital del nord-est brasiler, té un punt de frustració, més quan existeix la sensació d'estar vivint moments històrics, a la manera d'allò que les pitonisses del Marca denominaven uns anys enrere “fin de ciclo”. Com ja anticipàvem fa unes setmanes, la ruptura de l'espill on es reflectien -tot i deformades- les pròpies misèries ha precipitat la ruptura de l'hegemonia popularista: l'emperador està, per fi, nu a la vista del públic, i ja no és capaç d'eixir al carrer sense suscitar escridassades.
Més enllà de la creixent demanda de la convocatòria d'eleccions anticipades -gran part dels agents polítics i socials ja donen per acabada la legislatura- i del trist farol d'una vaga general, el descontent palpable als carrers valencians i l'ampla heterogeneïtat de sectors que s'han implicat en les protestes ofereixen qüestions interessants. Prové de la crisi econòmica i de l'actual programa d'empobriment col·lectiu? Té a veure amb el desmantellament de les institucions autonòmiques? Pot ser el tancament de RTVV un símptoma de causes més profundes que la simple conjuntura?
En aquesta qüestió, potser la distància si siga un avantatge, en tant que perspectiva: les comparacions sempre ajuden. Al nord-est brasiler no costa veure els efectes del vertiginós creixement de la passada dècada, la “dècada guanyada” de 2000 a 2010, en contraposició amb la “dècada perduda” dels 90, la de les crisis del deute que tants estralls causaren a Llatinoamèrica. Torres de pisos i hotels de nova construcció creixen com a bolets vora les tradicionals cases d'una planta en condicions precàries; amples autopistes al costat de carrers a penes asfaltats o amb llambordes de mitjans del segle XX, sent generosos; flamants cotxes europeus i nord-americans d'última gama front a autobusos públics amb més de 30 anys d'antiguitat.
El PT de Lula da Silva i Dilma Rousseff ha estat, en paraules dels interessats analistes de la premsa occidental “l'esquerra herbívora” i inofensiva de Llatinoamèrica, en contraposició als perillosos i “carnívors” Chávez, Morales i Correa, que han resultat molt més lesius per a les empreses occidentals i en particular els grups mediàtics que han elaborat estes categories de distincions. Brasil ha suscitat un consens transversal quant al model de creixement. En la darrera dècada, s'han incorporat a la classe mitjana 35 milions de persones, que ja supera més del 50% de la població. En l'índex de Gini, que mesura la desigualtat, s'ha passat d'un 0'6 a un 0'53 (on 0 és igualtat total i 1 màxima desigualtat), una fita formidable tot i que encara lluny del 0'3 de mitjana de la Unió Europea. La dreta i la gran patronal, per la seua banda, destaquen el creixement sostingut del PIB entre el 4 i el 8% anual, i la forta obertura a la inversió estrangera.
Créixer i redistribuir. Aquest és el lema del PT. Front al creixement anèmic de la zona euro i els problemes per quadrar els pressupostos amb dèficit, el govern brasiler gaudeix avui dia d'un ampli superàvit. El sector públic pren com a principi invertir cada any més del 20% del PIB en estimular la demanda i per tant el mercat intern brasiler. Anuncien grans plans d'infraestructures: noves carreteres, ferrocarrils d'alta velocitat, línies de metro; estímuls a Internet i el mercat de telecomunicacions i per suposat les grans obres -estadis, hotels- del Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics. El Brasil és un país més que interessant per fer negocis per a les grans corporacions, i fins i tot atreu jóvens qualificats europeus i nord-americans; paral·lelament, els salaris continuen a l'alça, hi ha nombroses ajudes a les famílies, tant directes com indirectes -incentivant la compra de cotxes o béns de consum. Els índexs d'aprovació de Rousseff estan per sobre del 70%. A priori tudo bem.
Tanmateix, i sota la letàrgia de la propaganda institucional, el descontent es palpa. Algunes pintades a les parets dels barris, a la universitat, xarrades breus als autobusos urbans: passe livre. La proposta d'increment del preu del transport públic va conduir, el passat estiu, a fortes i violentes protestes al llarg i ample del país. Molt particularment en aquells nord i nord-est a milers de kilòmetres de les metròpolis senyeres i els grans negocis. Sota aquella demanda, en principi senzilla, se n'amaguen moltes d'altres, una insatisfacció covada que no pren formes tan distintes al descontent dels suburbis londinencs, els ocupants de Wall Street o els nostres indignants. I així, per què? Què els incita?
Resulta molt simplista atribuir en exclusiva al [no] creixement econòmic -i per tant a les condicions materials objectives i quantificables- les protestes que des de fa uns anys se succeeixen arreu del món, en distints continents i circumstàncies. Allò que semblava una malaltia purament occidental, com a molt mimetitzant les demandes democràtiques del món àrab i mediterrani en transició sembla ser més estructural, i s'escampa als nous colossos emergents. No hi ha explicacions fàcils, com a molt preguntes a plantejar, que ens poden ajudar a veure les nostres pròpies protestes i descontent amb altres llums.
Parlant amb brasilers, jóvens i no tan jóvens, es pot ajudar a entendre com es focalitza el malestar. Les inversions milionàries en polítiques de demanda són això, polítiques de demanda encarades al mercat, i com a molt encarades al consum individual -d'habitatges, de cotxes, de béns de consum. La funció assistencial de les institucions no contribueix a proveir de bens públics, com millorar el sistema educatiu i sanitari depenent de l'Administració, o urbanitzar en clau social, amb zones verdes i d'ús públic. L'aposta institucional pel cotxe i la indústria de l'automòbil privat versus la precarietat del sistema públic de transports i mobilitat urbana n'és l'exemple més visible i sagnant. No només pel que té d'introducció de biaix de classe en favor de la classe alta i la classe mitjana emergent, en termes purament de poder adquisitiu, sinó també i sobretot per la destrucció a càrrec de l'Estat i el mercat dels espais de socialització, en un món post-fordista on difícilment el centre de treball és el centre de la identitat col·lectiva de la majoria.
Tornant a casa nostra, no és complicat trobar aquesta preocupació reflectida en els moviments socials posteriors a la Transició i la caiguda del mur de Berlín, dels mitjans de contra-informació post-Seattle als Fòrums Socials i, òbviament, en les places del 15-M, noves àgores o fòrums en un món ja sense espais d'encontre. La darrera enquesta del CIS ofereix dades il·lustratives al respecte: al voltant d'un 80% dels ciutadans de l'Estat espanyol no ha participat mai de cap entitat cultural, esportiva o lúdica; si parlem de partits o entitats polítiques la xifra s'encoloma fins al 92%. En un context d'elevat atur i una estructura productiva tan disgregada en petites unitats -PIME's, autònoms- tampoc el treball serveix d'aglutinador. Hi ha un ample univers de demandes socials insatisfetes però no hi ha a penes espais on debatre, arribar a acords i posar en comú. El descontent esdevé sovint una marea silenciosa.
Aquesta mateixa setmana, l'Associació de Víctimes del Metro de València guardava silenci i feia un homenatge a les víctimes d'un accident de metro a Brooklyn. Fora de la centralitat del drama, els successos i el plor de les víctimes que tant agrada als mitjans espanyols, Beatriz Garrote i companyia es veuen instintivament reflectits en els milions i milions de persones que arreu del món es troben cada dia en un vagó precari camí al seu lloc de treball. Espais de poques converses, però que cobren un significat polític innegable pel que tenen de transversals. L'associació 3-J és capaç de suscitar adhesions perquè en certa manera quasibé tothom en podria haver estat usuari en algun moment: si no de metro, si de tren o autobús urbà. Una categoria de la qual només s'escapen una petita minoria d'addictes al vehicle privat -a poder ser oficial- i no per casualitat els refractaris a esclarir la veritat.
Els moments de lucidesa dels treballadors de RTVV en donar final a la ràdio-televisió deixant participar a les entitats i sectors que tenien ganes -i mereixien- veure-s'hi representats, com les pròpies Víctimes del Metro, és possible que haja fet saltar una espoleta a l'interior de molts valencians. Les manifestacions plenes de banderes i pancartes diverses tenen en comú una admonició a superar les diferències en favor d'un encara nebulós interès general. Sembla que les valencianes i valencians busquen espais lluny de la verticalitat de les institucions i l'interès del mercat on -de moment- expressar el seu descontent.
Qui crega que això s'arregla amb unes eleccions i un recanvi o fent servir estructures del passat és que no sap llegir el moment històric. Potser la revolució està sent retransmesa en un plató, parla per la boca d'un antenista rural emprenyat o asseguda en un vagó antiquat de transport urbà, no ho sabem. El que hauriem de procurar, en la mesura del possible, és que ningú s'hi quede a baix, espantat. Que hi haja passe livre.