La realitat idealitzada i acrítica de #FamíliesAPunt amb les dones de lloguer

Una sola setmana d’emissions de la nova televisió pública valenciana no és suficient per a fer balanç de conjunt. Tot i això podem dir que hem vist programes elaborats amb rigor per excel·lents professionals, que fa mesos que es trenquen el cap per a fer producció de qualitat, utilitzar llenguatge no sexista, visibilitzar les dones i, en definitiva, posar en marxa amb dignitat aquesta màquina de la tele que requereix un esforç col·lectiu importantíssim. Les expectatives són grans i va per davant una sentida felicitació i respecte.

Però ens ha cridat molt l’atenció, molt, en eixe conjunt, la proposta setmanal de “Famílies”, un programa que, segons diu, “retrata de manera intimista i entretinguda els diferents models familiars de la societat contemporània”. I mereix una reflexió, perquè no és en absolut un retrat innocent.

El problema no és a qui retrata el programa, no es tracta d’esborrar del mapa ningú, més bé el contrari, es tracta d’obrir el focus per observar la realitat amb tota la seua complexitat. El problema és el “com”. I en el primer episodi emès, potser amb la idea de mostrar diversitat s’ha realitzat un producte que reforça estereotips masclistes i, el que és pitjor, legitima l’explotació reproductiva.

De fet, el programa fa una presentació acrítica, centrada en l’apel·lació a les emocions, que simplifica la realitat dels models familiars que presenta, ofereix un relat idíl·lic dels dos casos que mostra, edulcorats mitjançant el relat i la selecció musical, reforça com positives i normalitzades creences i realitats que són dolentes i han significat un captiveri i un enorme patiment per a les dones. Un tractament que idealitza i simplifica situacions d’enorme complexitat i tracta la informació de manera segada. Resulta sorprenent.

D’una banda, han presentat en el primer capítol el model de família patriarcal més tradicional, precisament aquell que no és en absolut representatiu d’eixos nous models de diversitat familiar. Una dona que fa una declaració tradicional-patriarcal de llibre. Diu –transcripció literal- “Jo m’ha casat i m’ha entregat en cuerpo i alma, corazón i vida, i lo que ell -el seu marit- ha dit està ben dit”. També explica, fent una referència no explícita al discurs feminista, que “La meua vocació sempre ha sigut casar-me, tindre ma casa, servir al meu home, als meus xiquets i viure en ma casa, per això no em sent frustrada de res” (sic). El “retrat” és el d’un model existent, que cal mostrar, però amb rigor, amb tota la seua complexitat. I lamentablement, el programa no ho fa.

Ens presenta la idealització de l’amor romàntic, l’entrega total, la maternitat i el “servei a l’home” com a desig de vida, a més conscient i lliure. La idea també de que el que és personal és privat i s’ha de quedar “entre les quatre parets de casa”. Tot amb música de violins. Cap menció, en l’entrevista, per exemple, a les condicions del treball domèstic –horaris de 24 hores, zero retribucions, cap dret laboral, sense dret a baixa per malaltia-. Cap menció a l’estructura econòmica d’aquest model familiar, a quina pensió de jubilació li ha quedat a la dona que ha dedicat la vida a la cura dels altres, cap visibilització a les conseqüències que per a les dones ha tingut aquest model familiar en la seua salut, en el seu desenvolupament personal, en la qualitat de vida, en la presa de consciència de la situació de discriminació.

A continuació, el programa presenta com a model contraposat al tradicional el d’una parella d’homes amb una xiqueta comprada als EEUU mitjançant una agència de contractació de dones de lloguer. El model que haguera pogut servir de rèplica al primer hauria sigut, per exemple, el d’una parella també amb descendència però amb plantejaments feministes, que amb el seu discurs poguera oferir una visió de contrast real amb el model tradicional patriarcal. Una dona amb autonomia, que no vol “servir” ningú, que denuncia la falta de corresponsabilitat i defensa una relació d’iguals, que parla dels seus desitjos més enllà de la maternitat, ... un model que permeta fer una rèplica real al primer i posar sobre la taula el revers del model tradicional.

Però el programa prefereix contraposar com a model de modernitat el de la parella d’homes que ha anat a EEUU a aconseguir una xiqueta. Un “model” absolutament minoritari, excepcional, que es basa en una pràctica considerada il·legal a Espanya i a la major part de països d’Europa. La qüestió que seria exigible no és ocultar-la però sí fer un tractament rigorós, per a una societat intel·ligent, exigent i que reclama produccions de qualitat que no tracten d’oferir-li visions parcials i interessades de la realitat.

Un dels pares de la parella entrevistada diu, referint-se a la mare biològica gestant, que “Ella no era la mare biològica, simplement l’havia gestat, l’havia guardat i ja està”. Quan diu “simplement” està referint-se a un procés en el qual intervé tota la fisiologia de la dona que gesta, a més de les seues emocions i la connexió neurològica mare-embrió. Un “simplement” que redueix el complex procés d’una gestació al que podria suposar calfar un got de llet a un microones. Un procés que implica la negació de la filiació de la mare que ha parit, la mercantilització del cos de les dones i de les criatures i la vulneració de la llei de reproducció humana assistida, entre altres coses.

No podem aprofundir aquí, sense allargar-nos excessivament, en la complexitat dels ventres de lloguer, però el tractament que rep el cas de la parella de pares gais és una defensa sense fissures, una exaltació podríem dir, d’aquesta pràctica que implica que una dona gesta i entrega el bebé que ha gestat a les persones que paguen en el mercat reproductiu per a emportar-se’l. Un tractament fal·laç, simplista, tendenciós i edulcorat a l’extrem, al que el programa atorga categoria de normalitat i legitimitat.

Les persones que participen conten la seua visió de la realitat i no se’ls pot demanar altra cosa. Però el guió ofereix una exposició parcial que és una reiterada defensa de l’opció pel lloguer de ventres, sustentada amb emocions, que exalta el desig de descendència com si fos un dret per a la satisfacció del qual tot val, i mesclat amb el fervor religiós, la tradició de l’ofrena de flors a la mare de Déu i el suport de la comunitat fallera. De fet a l’entrevista la família sustenta la legitimitat de la seua opció amb arguments com que “la xiqueta està batejada, el meu millor amic és retor, que és el que la va batejar” o “El padrí va fer un discurs a l’església reivindicant els nous models de família” i “tenim moltes amistats que són molt religioses i que estan en una rama de la religió molt conservadora però que ens demostren molt de ‘carinyo i recolzament’”. No sabem res sobre a què es dediquen els pares, la seua capacitat econòmica, què els ha costat el procés o quines són les seues preocupacions en l’educació de la xiqueta. L’entorn que es mostra és el fervor religiós –imatge de la Mare de Déu al fons de l’espai de l’entrevista-, moments emotius a actes fallers –un dels pares és president de Falla- i amb la xiqueta vestida de fallera a l’escenari i imatges idíl·liques amb la mare gestant de la xiqueta.

Amb tot, hui són molt més representatives de la societat valenciana les famílies de parelles que no poden permetre’s tenir fills perquè la crisi els ha tallat la capacitat econòmica, o parelles i dones joves que no poden tenir fills perquè els estils de vida actuals tenen conseqüències devastadores per a la fertilitat.

El que mostra el tractament informatiu d’aquest programa és un reflex del que ocorre a la societat. No podrem desfer-nos dels plantejaments masclistes d’un dia per a un altre. La nova ràdio i televisió tampoc podran. Però els mitjans són un potent difusor d’idees i tenen una enorme responsabilitat i compromís amb el canvi social, així que caldrà seguir alçant la veu, reclamar rigor i identificar i assenyalar allò que encara és necessari transformar.