Salvem la ironia

La ironia no és només una figura retòrica que permet expressar el contrari del que es diu. Més que això, és un recurs de la intel·ligència, una estratègia incomparable per burlar-se de l'autoritat dels inquisidors. Els animals no coneixen la ironia. Els déus tampoc.

La ironia és un recurs que permet posar en dubte les veritats intocables, les icones venerades i els tabús intocables. És una vacuna contra el fanatisme, perquè revela la ridiculesa de qui creu posseir la veritat sense interrogacions. La ironia socràtica unia l'humor i la tragèdia per provocar un cataclisme a la apol·línia racionalitat hel·lènica. La ironia socràtica traspassava el límit del coneixement humà i la moral pública, la qual qüestionava tot i aportava consciència del buit. En els diàlegs socràtics de Plató, Sòcrates va inventar la conversa no per obtenir respostes, sinó per sembrar dubtes i interrogacions.

Si és cert que la filosofia moderna es sustenta en el dubte, llavors la intel·ligència i la vida digna de dir-humana no consisteix en la certesa, ni tan sols en el coneixement demostrable. La grandesa humana es construeix a partir de la ironia. La ironia eleva un pas més la saviesa humana. Això pensava el filòsof danès Søren Kierkegaard. No hi pot haver llibertat de pensament sense ironia. Tots dos són inseparables. Tampoc democràcia, art ni postmodernitat, aquesta forma de pensar tan minvada intel·lectualment després del fracàs de les utopies revolucionàries.

La ironia desmitifica, destrueix jerarquies, qüestiona fanatismes fonamentalistes, és la sortida d'emergència de la intel·ligència desencantada. Fa mal a totes les formes de dictadura política i moral. Els règims autoritaris es descomponen davant la ironia, perquè aquesta és capaç d'esquivar amb els recursos de la intel·ligència les seues maldestres garrotades. Perquè la ironia mostra la faç ridícula de l'autoritat. El déu pare castigador que vigila la nostra moralitat és sever i mai somriu. Els ases i altres animals tampoc. La ironia i la sàtira no són per maldestres ni per beneits. Han estat recursos tradicionals de resistència al poder. Era el recurs fascinant dels joglars, dels comediants i de Darío Fo. La sàtira donava ales i llibertat als pobres oprimits en les vinyetes de la revista satírica valenciana La Traca des de finals del segle XIX, amb la seva mordaç visió dels polítics corruptes, la monarquia desvergonyida i el clergat hipòcrita i totpoderós. La ironia satírica sempre ha estat un àmbit de llibertat. Va ser una força de rebel·lió subversiva contra el franquisme a La Codorniz o Hermano Lobo; és provocació i martell de tots els tabús amb El Jueves, Le Canard Enchaîné o Charlie Hebdo. La sàtira és la medul·la de l'esperit crític, lliure, iconoclasta i llibertari que exhibeixen les nostres falles, potser la versió més intel·ligent i descreguda de la societat valenciana.

No podem acceptar ni el més mínim intent de reprimir la ironia i la sàtira. Ni lleis ni dogmes, ni puritanismes morals han amputar aquesta forma sublim d'intel·ligència. Irònics i satírics, comediants i descreguts del món uniu-vos en contra de la censura! Ironia és llibertat. No hi ha llibertat sense ironia.