Som valencianoparlants

Ja va sent hora que comencem a anomenar les coses pel seu nom. Hui pot ser un bon dia per començar a fer-ho. Últimament se succeeixen les notícies sobre casos de discriminació lingüística a la política valenciana. Fa poc va ser el tinent d’alcalde de Gata de Gorgos, al que la Guàrdia Civil li va obrir una nota interna per dirigir-se a dos agents en valencià. Fa dos dies va ser a una diputada de les Corts Valencianes, a la qual un altre diputat va recomanar que parlara en castellà “per a que se l’entenguera millor”. Estos dos casos són notícia perquè els han patit persones amb certa rellevància pública i relació amb els mitjans de comunicació però, per desgràcia, són solament la punta de l’iceberg del que passa a casa nostra des de fa segles en tots els àmbits, en tots els pobles, tots els dies a tota hora. Tenim un problema greu de valencianofòbia.

Així com ens passa amb la violència masclista, la xenofòbia o l’homofòbia; ja va sent hora que parlem clar, negre sobre blanc, sobre una de les discriminacions més comuns i esteses de nord a sud del nostre territori: la discriminació als valencianoparlants. Perquè els que parlem valencià som això: valencianoparlants. Vull dir que parlar valencià no és com si t’agraden més els macarrons o la paella, la bachata o el rock ‘n roll, és més aviat com tindre la pell de color negre, sentir-te atret per les persones del teu mateix sexe o professar una determinada religió: una qüestió d’identitat. Jo, que sóc valencianoparlant, podria decidir ara mateix no tornar a parlar mai més en la meua vida valencià, podria decidir-ho i dur-ho a terme i així i tot, d’ací molts anys, quan fóra vell i estiguera a la vora de la mort, podria respondre amb un “bon dia” al metge de l’hospital, perquè el valencià, la llengua, m’hauria acompanyat tots eixos anys, a pesar de no parlar-la. El valencià forma part de mi, forma part de la meua identitat, forma part del que jo sóc. Per tant, jo no parle valencià com qui menja macarrons, jo sóc valencianoparlant perquè no puc ni vull deixar de ser-ho. Sóc valencianoparlant com el negre és negre, el gitano gitano, el gai gai o el jueu jueu.

Eixe matís té algunes implicacions importants. La primera és que quan algú a casa meua em demana que canvie de llengua el que m’està demanant en realitat és que renuncie o amague una part del que jo sóc, una part que per a alguns pot tindre una importància menor i per a altres una importància major. Una part que, segons el context, puc decidir deixar en stand by o no. La segona és que clar, les llengües no tenen drets, efectivament, però resulta que jo no sóc una llengua, sóc una persona, i les persones sí tenim drets. Els valencianoparlants tenim drets en tant que persones, en tant que ciutadans. No volem, per tant, privilegis, volem poder fer vida normal com qualsevol altra persona sense haver de justificar-nos, reivindicar-nos i anar dient, cada dos per tres, que volem ser normals i que se’ns tracte normal. Normal és parlar la teua llengua en la teua terra. Normal és estudiar en la teua llengua a la teua terra. Normal és poder vore la televisió, escoltar la ràdio o llegir el diari en la teua llengua. Normal és també poder dirigir-te als treballadors públics en la teua llengua, al metge, al funcionari, al policia… Haurem de concloure, doncs, que el que ens passa a moltes persones en el nostre dia a dia ací, a Castelló, a Elx, a Alaquàs… no és, precisament, normal. Ja que molts de nosaltres no podem estudiar en valencià, a pesar que volem fer-ho, no podem parlar en valencià en determinats àmbits a pesar que ens agradaria fer-ho i no ens podem informar en la nostra llengua adequadament com hauríem de poder fer-ho. I no és que nosaltres, els valencianoparlants, siguem massa exigents o tancats, eh? De fet, no conec a cap valencianoparlant que no siga, com a mínim, bilingüe. No en conec a cap que no parle castellà i estiga molt satisfet de dominar dos llengües. No n’he conegut a cap que s’haja negat a canviar de llengua quan algú de bona fe i amb bones formes els ho ha demanat. La majoria dels valencianoparlants vivim en contextos on la llengua social predominant és el castellà i ho portem molt bé, hem patit un retrocés en l’ús social, hem patit tots, almenys alguna volta, situacions tenses i desagradables i no per això hem desenvolupat actituds d’odi o rebuig cap al castellà o els castellanoparlants. Ens agrada que hi haja gent que vulga conéixer i aprendre el valencià, és clar! però no volem anar pel món imposant la nostra llengua a ningú, que precisament d’això hem patit bona cosa nosaltres, i els nostres pares i els nostres iaios… Som gent prou oberta i tolerant, serà per això de saber llengües que diuen que t’obri la ment. Aleshores què volem? bàsicament que se’ns respecte com som, que es respecte el que som. Que es deixe de criminalitzar i polititzar el que parlem.

S’ha d’entendre que el “a mi me hablas en español” és la trista versió nostrada del “aquí no queremos negros/judíos/maricones”, que notícies en premsa on s’insinua que un cartell escrit en valencià provoca accidents de trànsit són discursos discriminatoris cap a un sector importantíssim de la nostra població, que associacions que promouen la defensa del castellà enfront del valencià en comarques on el valencià és pràcticament inexistent i on en el carrer pots trobar més cartells escrits en alfabet cirílic que en valencià és incitar a l’odi, la xenofòbia i la fractura social.

Tenim, en conclusió, un important repte com a valencianoparlants, el repte de creure’ns d’una volta que ser com som és normal, eixir de l’armari i comportar-nos com som amb normalitat, parlant el que parlem, per visibilitzar-nos, per normalitzar-nos. I tenim també un gran repte col·lectiu com a societat. El d’entendre que tota forma de discriminació és roïna, siga per motius de gènere, de tendència sexual, de llengua, de religió o d’origen. Que totes les discriminacions són, en el fons, la mateixa: la dels que, des d’una posició de força socialment imperant oprimeixen als que es troben en una situació que els converteix en “diferents”. I que, conseqüentment, totes les lluites són també la mateixa: la dels oprimits contra l’opressió. Hi ha dos lliçons que em va ensenyar mon pare quan era menut i que sempre m’acompanyen en tot el que faig: una és que com més educació i cultura tens més lliure pots arribar a ser, per això defense aprendre llengües, quantes més millor, perquè vull una societat lliure. L’altra és que davant un conflicte allò just és posar-te sempre del costat del més dèbil, i per això pose l’accent davant esta forma de discriminació, que patim, que patim molts i de la que hem de començar a parlar obertament amb l’objectiu d’eradicar-la.