Un apunt del Canvi Climàtic

El canvi climàtic ja no és un desconegut, les enquestes d’opinió indiquen que s’ha fet famós i sembla haver passat a formar part de les preocupacions de molta gent. Però se sap realment en què consisteix? I, sobretot, quins perills comporta per a la vida? Sense pretendre contestar amb precisió eixes preguntes, se’n poden fer algunes observacions. La més immediata és que les converses no solen anar més enllà dels indicis sobre l’augment de la calor i les notícies dels últims estralls de l’oratge, mentre es desconeixen el conjunt de modificacions que en la pràctica ja estan produint-se.

Hi ha una dificultat deguda a les característiques de molts d’eixos canvis: són imperceptibles o inapreciables, en molts casos invisibles (però no desconeguts). Eixos qualificatius és clar que no valen per a determinades regions del planeta on ja hi ha refugiats climàtics a conseqüència de fenòmens mediambientals que han distorsionat la seua vida. Mentre, s’han succeït els últims anys els informes científics sobre varis milions anuals de morts humanes prematures conseqüència de l’augment de la contaminació de l’aire, causa també del canvi climàtic. Però açò no es percep. “Invisible” és també la mortaldat o el descens de la població d’abelles, indispensables en la pol·linització de cultius i espècies vegetals, deguda a la proliferació de pesticides i modificacions en el clima. Molts altres canvis s’anuncien tot i no apreciar-se encara, com la possible salinització de l’Albufera lligada a l’augment del nivell del mar o l’erosió a comarques de l’interior pel patiment de sequeres. Només en són alguns exemples.

Hi ha una altra dificultat per a escoltar i entendre sense prejuís les qüestions del canvi climàtic: què per abordar els seus efectes s’ha de modificar el nostre sistema de vida, somoure idees sobre com ens mantindrem en el futur i trencar determinades comoditats. Aquesta és una complicació afegida, que propicia que les autoritats polítiques no hagen parlat amb claredat del que exigeix de nosaltres l’emergència climàtica i no s’hagen enfrontat amb la decisió imprescindible als lobbys econòmics responsables. Un dels canvis a introduir és en els sistemes de mobilitat humana: acceptar que les ciutats no estan dissenyades per als cotxes, caminar més, evitar viatges en avions... qüestions que en alguns provoquen desfici. Una altra, curiosament, és que la ramaderia intensiva és una de les fonts de gasos d’efecte hivernacle i la carn roja un aliment poc recomanable per a la salut humana, raó per la qual hauria de moderar-se substancialment el seu consum. En realitat, la revisió sobre el que utilitzem i consumim hauria de fer-se sobre la pràctica totalitat de productes (envasos, electrodomèstics, teixits, programes d’oci...). Algú podria dir que ja està fent-se, però s’hauria de contestar que amb la coneguda indecisió i parsimònia que continua agreujant el canvi climàtic.

És clar que els canvis que hauríem d’introduir en les nostres vides no sempre són fàcils, s’han d’enfrontar moltes inèrcies i interessos discutibles. Les citades enquestes detecten també aquesta qüestió: “sí, s’ha d’abordar el canvi climàtic, ho han de fer els governants... sense que em toquen el meu estil de vida”. Quan la realitat és que hem de canviar el ritme i enfocar part de les nostres conductes d’una altra manera.

Seria la vida humana més infeliç si introduïm les modificacions que demana el canvi climàtic?. No necessàriament, a condició de fer una transició ecològica assumida, decidida, sana i joiosa. La satisfacció humana és el producte de moltes variables, no solament depèn del consum o d’un estat febril de marxa. Significaria una pèrdua de llibertat?. No. Seria acceptar límits a les nostres activitats, com passa en tants aspectes necessaris per al funcionament de la societat humana. Ha de ser una llibertat responsable, solidària amb la vida de tots els essers vius, respectuosa amb el planeta, amb la natura.

Les dificultats o complicacions que he mencionat faciliten la desgana i falta d’ambició dels polítics. I propicien que els poders econòmics, que coneixen perfectament l’abast del que exigiria l’emergència climàtica, s’engrunsen. Aquests, a més, cultiven una àrdua hipocresia que es revesteix del llavat de cara verd (greenwashing).

S’han publicat ja multitud d’informes i llibres sobre la qüestió, però la realitat és que, almenys a casa nostra i en molts altres països, hi inclosos uns quants de la Unió Europea, no hi ha una opinió pública sòlida (per informada), ampla i transversal sobre la qüestió de l’emergència climàtica. I correlativament no pot haver-hi una major espenta ciutadana. Tot i comptar amb la pràctica unanimitat el món de la ciència, i el treball d’institucions i oneges que porten dècades insistint sobre el cost humà del canvi climàtic, els resultats són minsos, com acaba de demostrar-se a la recent cimera de Glasgow, una altra volta finalitzada amb unes conclusions decebedors, per inconcretes i insuficients. L’experiència diu que sense uns forts moviments d’opinió pública va a ser dificultós moure les coses en profunditat, amb la dificultat afegida que han de ser planetaris, en cada país i coordinats. Hi ha alguna esperança, com la que ha transmès Fridays for Future.