Farts del turisme

Passada la pandèmia, el turisme ha pres de nou la ciutat i, ara com abans, hi ha residents, a Ciutat Vella i a altres districtes, disgustats per situacions que es generen cada dia. El turisme és un fenomen global que ens ha arribat per a quedar-se, alhora que és ambivalent en les seues conseqüències, per tant discutible i discutit. Des que fa uns quinze anys va començar a la ciutat de València un turisme massiu, hem sabut dels seus valors però també dels seus inconvenients.

El primer i no el menor dels perjuís és el desembarcament d’un capital immobiliari agressiu decidit a modificar la composició social del centre de la ciutat i d’uns altres barris singulars, com el districte Marítim o Russafa. Disposat a transformar-los, no amb intencionalitat de millora urbanística sinó simplement en benefici del negoci immobiliari i hoteler, desplaçant si cal els residents. Progressivament s’ha intensificat una pressió per a convertir Ciutat Vella en un dormitori per a turistes, un canvi sociològic gens desitjable perquè afecta persones que hi volen continuar vivint, i precisament quan l’objectiu hauria de ser recuperar residents. Un canvi que també hauria de fer pensar als mateixos visitants, que passarien a contemplar ambients sense els veïns que han mantingut la ciutat al llarg del temps, en convertir-se l’espai públic en una mena de fals museu.

Són ben reals les pressions d’inversors immobiliaris sense escrúpols (en diversos casos ‘fons voltors’) sobre comunitats de veïns, propietaris i llogaters individuals perquè venguen o, simplement, deixen els pisos on resideixen. Eixos inversors estan en condicions de fer les ofertes econòmiques que vullguen: el problema és que moltes d’eixes persones no volen deixar de viure on viuen, en una majoria de casos després de molts d’anys. Hi ha també els intents d’alguns propietaris de desplaçar a llogaters i/o augmentar lloguers de manera desproporcionada, repercutint en desplaçaments veïnals i pujades dels preus. Hi ha lamentables casos de desnonaments. O la desaparició de comerç tradicional valuós. La Federació d’Associacions de Veïns denunciava fa uns dies la proliferació irregular d’apartaments turístics...

Un altre problema que propicia l’abandó de veïnat autòcton o estable és la proliferació excessiva d’instal·lacions d’hostaleria (hotels, restaurants i bars). En els llocs atractius de la ciutat, que també ho són per al turisme, sempre n’hi ha hagut, però en l'última dècada pareix que s’hi han reproduït: totes són legals?. Conseqüències: ocupació desmesurada de l’espai de la via pública i pèrdua de tranquil·litat. No són una novetat les queixes dels residents pel soroll nocturn i per, en casos concrets, les males condicions d’instal·lacions (problemes d’olors, aires condicionats, expansió de taules, brutícia... no complint normativa). Això provoca que en determinats punts de València l’habitabilitat per als residents haja empitjorat i siga un altre factor de desplaçament de veïns, descontents amb la vida dels carrers.

N’és la conseqüència de no posar límits i no aplicar normatives existents a les instal·lacions hostaleres i als apartaments turístics. Ni condicions per a que els residents de la ciutat mantinguen la casa si eixa és la seua voluntat, tant afavorint que puguen conservar les seues vivendes com perquè puguen gaudir del descans. D’alguna manera, el fenomen del turisme planteja la qüestió de si els residents tenen drets a ambdues coses. I de si les administracions públiques tenen l’obligació de garantir-les. De si l’ajuntament i altres institucions deuen ajudar als veïns en perill de ser desplaçats i fer complir les ordenances de les activitats de l’hostaleria. Assenyalaré també que no s’entenen els dubtes per a imposar una taxa turística, una tèbia mesura que almenys servisca per a fer front a una part del desgast urbà que produïx i que ja està vigent en altres ciutats.

Tot i que és cert que el planejament urbanístic ha normativitzat algunes coses, hem fet tard i a Ciutat Vella ara hi ha massa concentracions d’habitacions turístiques. La ciutat podria absorbir allotjaments turístics de manera descentralitzada, harmònica i assenyada, repartint a més districtes els avantatges de la presència de visitants per al comerç i la vida local.

Les administracions públiques poden evitar la pèrdua de residents posant límits a la construcció d’hotels en punts sensibles: és imprescindible una moratòria per a noves llicències hoteleres i replantejar la qüestió. Poden també utilitzar el dret de tanteig per a impedir determinades operacions immobiliàries abusives, evitar apartaments turístics sense llicència, fer complir les normatives d’activitats, obligar a la neteja de la via pública a determinats establiments d’hosteleria que no la fan quan a la nit tanquen... O és que el capital immobiliari té drets sobre la ciutadania?

Creació assenyada d’hostaleria, he dit. La febre desbocada del turisme porta projectes desmesurats, agressius. Fa ja mesos es va conèixer la proposta de construir un conjunt hoteler de 575 habitacions en el districte de la Saïdia, un macro hotel, a una barriada popular consolidada des de fa dècades, la de Sant Antoni. Si eixa quantitat d’habitacions dona idea de la desmesura, més ho fa que s’haja projectat dins d’una illa construïda en els seus quatre carrers perimetrals, finques on viuen residents des de fa anys. El projecte tracta d’aprofitar edificabilitats residuals i l’existència d’unes antigues naus industrials (de valor patrimonial) per a justificar-se, amb una solució arquitectònica completament inadequada i falta de sentit, per a un barri populós per densitat demogràfica i trànsit. El cas és il·lustratiu de la idea que aprofitar el turisme pot excusar de tot.

València és una ciutat potencialment molt apta per a visitants: clima ponderat, actius mediambientals, bones arquitectures… Però en primer lloc ha de ser apta per a residents i, en eixe sentit, ha d’ordenar el turisme millorant l’habitabilitat per als veïns. També seria millor per als que visiten la ciutat.