Les dos primeres paraules que em van vindre a la ment al saber que s’havia apagat definitivament, van ser generositat i imprescindible.
Disposat sempre a col·laborar amb els moviments ciutadans del país on ha deixat la seua petjada, amb discreció, però aportant la seua saviesa i el seu ampli bagatge cultural. El moviment ecologista i les mobilitzacions socials del nostre país saben que Vicent estava sempre disposat a tirar una maneta. La sala més gran del tanatori de València, plena, fou ahir un escenari emotiu d’agraïment.
El seu bagatge acadèmic no es va limitar a realitzar una magnífica tesi doctoral: molts alumnes de l'escola d'Arquitectura es van beneficiar de les seues experiències; ensenyaments, d'altra banda, inèdits fins aquells moments a la universitat.
Imprescindible perquè serà difícil omplir l'espai que deixa entre les nostres colles crítiques. En el meu cas, em costa pensar que no el tindré al costat després de més de 30 anys treballant colze a colze. Vicent, com també altres, per sort encara entre nosaltres, em va obrir nous camins pels quals transitar.
A més dels seus coneixements en urbanisme i transports, Vicent coneixia com pocs les entranyes del país, dels països diria jo, fruit de la seua llarga experiència com a viatger i senderista. Dels seus viatges pel món arreplegava i compartia les millors experiències en avanços mediambientals. Tampoc es limitava a la nostra València per a col·laborar amb altres ciutats del nostre País.
I el seu barri, començant des del seu Benimàmet on va deixar tanta activitat, coronada amb el Parc Lineal del qual tan orgullós se sentia perquè ho considerava la seua obra favorita. Parlem d'un passeig de 1.200 metres lineals amb més de 30.000 m² de superfície enjardinada amb una cuidada varietat d'arbratge, arbustos i plantes, amb espais d'estada i passeig per al veïnat. Un exemple que la ciutat hauria de prendre per a ampliar la infraestructura verda. Vos anime a fer-ne una passejada com a homenatge personal a l’amic.
Ja vaig citar a Jaime Lerner, innovador exalcalde de Curitiba, quan vam perdre a la nostra Trini Simó: “L'entusiasme és necessari, el coneixement és imprescindible”. Vicent també reunia àmpliament els dos requisits.
Guarde per a mi i compartisc esta reflexió personal seua: “El millor patrimoni que puc deixar als meus fills serà una educació i una formació del millor nivell”, i així ha sigut. Com que patim temps difícils, cal recordar l’advertència de l’investigador Joan Guinovart : “Si creuen que la investigació i l'educació són cares, proven amb la ignorància i la mediocritat”.
A Clara, a Miquel, i a la seua companya Imma, vaja el nostre homenatge compartit.
Sempre amb un somriure, sempre cordial...Vicent en el record.
P.D. Ací, en esta mateixa tribuna, podeu trobar els seus últims escrits.
Sobre este blog
En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic guanya protagonisme, aquest blog pretén aprofundir en el debat sobre el territori i els impactes que suporta. Es tracta d'un espai dedicat a l'anàlisi i la reflexió, en què col·laboraran professionals de diferents disciplines. El territori, la ciutat, el medi ambient i la cultura són els eixos d’un imprescindible debat, amb l'objectiu de lluitar a favor de la salut del planeta i contra les desigualtats socials.
0