‘Castelló Vida Independent’, un crit contra els ‘paranys’ de la societat a les persones amb diversitat funcional

“Quan vaig caure en la discapacitat, a mi ningú no em va explicar que la vida continua. L’Estat et diu: ‘Benvingut al món dels avariats i jubilats’. Però més enllà hi ha una vida activa i autònoma, esports adaptats, gent fantàstica. El que volem és que se sàpia. Això no ix en cap lloc”.

Són paraules de José Morralla, membre de la plataforma Castelló Vida Independent. Amb aquesta descripció, es refereix a un dels objectius del col·lectiu: la visibilització. Acabar amb el desemparament que experimenten les persones que per malaltia, condició genètica o accident es troben amb una diversitat funcional “i no saben que hi ha tot un moviment”.

La Plataforma Castelló Vida Independent va nàixer el 2017. La formen dotze persones amb mobilitat reduïda. La majoria fan servir crosses o cadira de rodes per a desplaçar-se. Però les seues reivindicacions també s’amplien a les necessitats que generen altres discapacitats, tant físiques com intel·lectuals i mentals, i tenen contacte habitual amb persones cegues i sordes.

No són ajudes, són drets

Senten frustració, perquè hi ha moltes lleis que garanteixen l’accessibilitat universal, però no es compleixen. Ara volen convertir l’enuig en reivindicacions. Que la societat sàpia que ells existeixen i tenen el mateix dret a ser educats, anar al metge, desplaçar-se i gaudir de l’oci que la resta dels ciutadans. “Nosaltres no necessitem ajuda. No som discapacitats, la societat ens discapacita quan no es compleix la llei”, explica un altre dels membres, Benito Pérez.

Difonen les seues reivindicacions a través de Facebook, notes de premsa i xarrades en instituts. Fa poc van ocupar titulars en uns quants mitjans per la denúncia del cas de Lidón López, membre de la plataforma que no va poder viatjar a Vinaròs perquè no funcionava la rampa d’un autobús de la companyia concessionària, Actuaciones Mediterráneo.

La repercussió de la denúncia va aconseguir que l’empresa pagara les despeses que va ocasionar a l’afectada –més de 80 euros en un taxi– i que la Generalitat s’haja compromés, expliquen des de la Plataforma, a revisar el compliment de les condicions d’accessibilitat en el transport públic.

Els “paranys” del carrer

Aquest, el de les dificultats de mobilitat, és un dels temes estrela. Per a denunciar-les, han encunyat el terme de “paranys”. Si el carrer fora com la llei indica i la resta de la gent complira les normes, ells podrien avançar per les voreres. Però la realitat és ben diferent.

Els “paranys” més obvis són les que generen els conductors quan aparquen en les places per a discapacitats o utilitzen els rebaixos per a càrrega i descàrrega. “Et diuen: ‘És un minut’. I no pensen que en el meu dia a dia em passa 25 vegades, i això vol dir que jo perd molts minuts de la meua vida esperant que ells lleven el cotxe”, explica Benito. Denuncien que la falta de civisme de molts ciutadans s’uneix amb la falta de presència d’agents de mobilitat als carrers.

Aqueixos obstacles temporals s’uneixen als permanents, que es produeixen per falta de compliment de la llei en la construcció de l’espai públic, o per falta de diligència en la reparació dels desperfectes. La conversa amb eldiario.es es produeix a la terrassa d’una cafeteria. En un radi de deu metres, hi ha oportunitat de veure uns quants d’aquests paranys.

Rebaixos mal construïts a Castelló

Un n’és una vorera, al carrer Cerdà de Tallada, tan estreta i envaïda pels cotxes que no pot ser recorreguda per una cadira de rodes. Hi ha també un rebaix que acaba en un clot en què poden entropessar les rodes de la cadira, pot estacar-se una crossa o pot entropessar una persona cega.

Aquesta rampa té, a més, massa inclinació. Per això, mentre dura l’entrevista, una anciana amb caminador està a punt de caure. La persona que l’acompanya ha de córrer per poder equilibrar-la.

L’escena causa una cascada de comentaris en els membres de la Plataforma: “Aquest és només un exemple. El 80% dels rebaixos de Castelló no compleixen les exigències legals”, explica Marysa Gómez. A vegades tenen un escaló menut, o manquen de la inclinació adequada, o no estan ben senyalitzats per a persones cegues, entre altres faltes.

Les conseqüències són el risc de caigudes, la impossibilitat d’usar-los o la incomoditat que s’òmpliguen d’aigua quan plou. “Fer les coses bé ens beneficiaria als qui anem en cadires de rodes, però també previndria accidents. Al final, la societat estalviaria diners”, explica José.

“Per a nosaltres, anar del punt A al punt B a la ciutat es converteix en un zig-zag”, es lamenta. “En una gimcana”, afig Benito. I el cas és que “jo també sóc un vianant amb els mateixos drets que la resta”, conclou José.

Del Vietnam a Castelló

L’actitud de la Plataforma s’allunya de la petició d’ajuda o de la consideració de la discapacitat com a malaltia. Al contrari, busca la màxima autonomia per a les persones amb diversitat “i que elles siguen les propietàries de la seua vida”, afirmen. És la filosofia de “Vida Independent”, estesa per tot el món.

Va sorgir, explica Benito, gràcies als veterans de la guerra del Vietnam, que, de tornada als EUA, es van trobar reclosos en residències. La seua lluita va ser la d’aconseguir que els recursos econòmics que l’Estat destinava a la seua cura passaren del sistema assistencial a les seues mans per aconseguir una vida autònoma i compartida amb la resta de la societat.

El repte és aconseguir que les persones amb diversitat funcional (“que som el 8%”, recorden) formen part de la normalitat de la societat. Això “seria més fàcil si l’escola fora inclusiva, si els xiquets amb diversitat estigueren en les mateixes classes que la resta. Però des del principi se’ls aparta. Per exemple, als xiquets amb autisme se’ls deriva a altres centres. Això ajuda al fet que se’ls veja com els ‘estranys’”, explica José.

À Punt, acabada d’estrenar, però no accessible

La llista de reivindicacions és llarga. En el camp de l’oci, la plataforma denuncia que a penes hi ha cinemes adaptats, ni pel·lícules subtitulades. Que À Punt “no compleix la llei en vigor que l’obliga a l’accessibilitat universal”. Que estem fora del termini legal perquè tots els bars tinguen una entrada i bany accessibles “però ningú els obliga a fer les obres”.

Que l’Administració no atén les normes que poden marcar la diferència entre gaudir de la cultura o no. Per exemple, accepten que el refugi antifranquista a Castelló, inaugurat fa poc, no pot tindre un ascensor per a persones en cadires de rodes, però assenyalen que tampoc s’han complit altres regles per les quals podria ser gaudit per persones sordes o cegues.

El missatge en els instituts

Més enllà de la indignació, en l’estat d’ànim de la Plataforma també abunda l’optimisme. Hi contribueix l’experiència de les xarrades en instituts. José conta que, en contra del que esperen els professors, els adolescents de 13 a 15 anys l’escolten amb atenció.

També fan moltes preguntes, de manera que les trobades han arribat a durar una hora i mitja. “Tenen interés per les coses més quotidianes. I pel missatge últim que la vida és curta i que cal aprofitar-la, perquè mai saps si podràs fer tot el que planeges”.

A més d’optimisme, els membres de la Plataforma transmeten orgull per “la nostra independència”. No són una associació, perquè “no volem subvencions”. L’objectiu és poder denunciar qualsevol cosa en qualsevol moment, sense “complicitats ni traves”, afirmen.

Durant la conversa, es repeteixen paraules com “visibilització” i “apoderament”. I, sobretot, pretenen aconseguir “suport mutu”. Cada setmana es reuneixen en La Morada, la seu de Podem a Castelló, “perquè ens la presten i és accessible, no perquè som d’aquest partit”, aclareixen. En aquestes reunions comparteixen experiències. I si cal denunciar alguna cosa, “el protagonisme és per a l’afectat i tots estem darrere”.

El missatge final és que, si la societat deixa de boicotejar-los, les persones amb diversitat funcional tenen una vida plena. “A la meua família i a mi ens agradava el turisme rural, i continuem fent-ne. M’agradava la muntanya, i continue anant-hi. Practicava espeleologia, i una vegada l’any vaig amb el meu grup a una cova, encara que no puga entrar-hi. La teua vida no és igual, però la teua vida s’assembla”, conclou José.