Alfaro, sempre. Ara, a Gandia

Fins al 11 de juny hi ha a la Casa de la Cultura Marqués de González de Quirós, de Gandia, una magnífica exposició titulada Andreu Alfaro. Dibuixar l'espai. Es deu a la col·laboració entre la Universitat de València i l'Ajuntament i commemora el 40è aniversari de presència activa de la nostra més antiga alma mater a la ciutat.  

La mostra ha estat comissariada per Artur Heras i Anacleto Ferrer, bons coneixedors de l'obra del gran escultor contemporani. No conté —o no conté només— una tria ben meditada de peces d'ell. És molt més: recorre l'obra, la personalitat de l'artista amb elements sovint desconeguts del seu magnífic arxiu, conservat a Godella per la família, que fan de la visita una immersió en el món d'Alfaro. Aficions esportives, perfeccionisme en tot, fins al menor detall, curiositat per moltes matèries, més enllà de les arts plàstiques.

Aquesta mostra és, amb una selecció inevitable però feta amb un seny visible, de les més clares que s'han fet sobre Alfaro. Mirant el catàleg, ja que estic lluny de Gandia, pensava que potser ell no l'hauria fet tan completa de referències, perquè es veia —a ell mateix i el seu treball— des de dins, successivament, distint en cada etapa i en cada exposició. Andreu Alfaro. Dibuixar l'espai, els veu des de prop però des de fora. Com era, què feia. I ho presenta amb una simpatia —o empatia com en diuen ara— que es comunica de seguida i que no sempre es troba en exposicions pensades per una mirada aliena. Hi ha comissaris que només van a omplir el currículum i modestament la cartera, d'altres que semblen odiar l'objecte del seu treball, com si per compte de ser comissaris d'exposicions artístiques fossen agents de la moral artística i la pedagogia popular. Heras i Ferrer han mirat Alfaro amb interès professional innegable, però també amb estimació. I amb tot el respecte que mereix una obra tan decisiva.   

No sé si vostès creuen en la resurrecció de la carn, la vida perdurable i totes aquelles assegurances de benestar etern que ens prometien a l'escola quan jo era menut. Tant si hi creuen com si no, dediquen per favor uns moments a imaginar les converses que des que va morir Alfaro, mantindrien al Paradís ell i Joaquim Sorolla. Supose que cap dels dos no haurien entrat al cel per creure en Déu, sinó per creure en don Vicent Blasco Ibáñez, que durant una època va ser una divinitat a València. Tots dos haurien parlat àmpliament i amb abundància de dades sobre el mercat artístic, l'estupidesa d'alguns clients —públics o privats— amb els seus encàrrecs i exigències, i altres matèries relacionades amb les professions en què van excel·lir en vida.

En l'art contemporani del país, hi ha un salt enorme, sobre el buit, entre l'escultura de Marià Benlliure, o Joan Adsuara, o Vicent Beltran, i la d'Alfaro. Un bot que podríem qualificar d'olímpic, sense xarxa, per amunt de rutines. Del figurativisme a l'abstracció. És el salt que altres, Eusebi Sempere per exemple, feren en pintura. Des de Sorolla i el sorollisme, o alguns altres artistes gens desdenyables —a València, però també a Alacant, Alcoi o Castelló de la Plana— a l'absència de paisatge o de referències a una realitat reconeixible per a qui mira el llenç. Va ser un salt arriscat, a tot o res, executat per uns pocs al principi, enmig de la indiferència o l'enemistat de la dreta valenciana, amb José Ombuena com a cas més notori.

En aquests casos se sol repetir alguna frase més o menys descontextualitzada de Fuster, que fou tan amic i admirador d'Alfaro com Alfaro d'ell. N'hi ha de magnífiques, però tenen un límit. Jo els recomane el text d'Anacleto Ferrer que figura al catàleg de la mostra i que continua i amplifica, amb una informació i una perspectiva teòrica molt superiors, la visió que l'assagista manifestà sobre l'escultor en diversos escrits.

Heras i Ferrer han fet abans altres exposicions d'Alfaro. El 2017, una de ben memorable a la Universitat de València, gràcies a la Fundación Martínez Guerricabeitia, titulada Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits. I en preparaven una altra, monumental en tots els sentits —per les peces i pel lloc; l'edifici de La Pedrera, al Passeig de Gràcia de Barcelona, que la pandèmia va frustrar momentàniament i que la institució patrocinadora hauria de reprendre.

Aquesta de Gandia té un sentit igualment ple i adaptat a l'espai que ocupa. Ampli, obert, en el cor de la ciutat, accessible des de molts punts del país. I acreditat per una activitat cultural molt densa i eclèctica.

El text d'Anacleto Ferrer és dens, ple de notícies i d'interès, en què de vegades és requerit el testimoni del protagonista, que no es limitava a treballar al taller —i a tot arreu, els dibuixos i projectes devien anar de les seues mans al paper en llocs molt diversos, al llarg d'una vida tan productiva. Això és el que l'escrit d'Anacleto Ferrer recorre ara: la intensa trajectòria vital d'Alfaro, en una cerca incessant a través d'etapes i maneres diferents de tractar la matèria —en l'escultura, el ferro, l'acer, la pedra, el marbre... — i de reflectir la vida. Però no traçant una línia eixuta ni merament notarial de fets i circumstàncies, sinó relacionant-les, a partir de referències literàries i teòriques, amb un marc que la fa més fàcil de copsar en una panoràmica de molts anys de treball artístic. Exactament, des del 1956, quan l'artista tenia vint-i-set anys. Unes fotografies d'aquell any —gens banals— ens revelen un Alfaro que mira pertot al seu voltant, ulls atents i sensibilitat esmolada. I una del 1953 ens el mostra des de l'amura d'un veler fitant les illes Columbretes, un paradís que molt pocs coneixien.

La datació de les peces va des d'aquell moment fins al 2009, si no m'enganye. És a dir, fins poc abans de la mort de l'escultor. Algunes són característiques i sempre és agradable reconèixer-les, visitar-les una altra vegada, perquè sempre són noves. Altres poden representar una troballa per a l'espectador, fins i tot per a aquelles persones que ja tenien un cert coneixement de l'obra de l'artista.

A l'exposició de Gandia, no hi ha tot Alfaro. Era impossible. Per les limitacions d'espai que oferien les sales i per les mateixes dimensions d'algunes peces, d'alçada monumental. Jo afirmaria, de tota manera i sense por d'errar el judici, que, en substància, s'hi pot veure el millor d'Alfaro. Com una invitació per a continuar descobrint-lo en noves mostres. Millor si és de la mà, com ara, d'Artur Heras i Anacleto Ferrer, que amb tanta claredat han mirat l'obra completa de l'artista.