Cada vegada que comence un paper d'aquesta sèrie, pense en Doro Balaguer, que se sentia incòmode quan algú, en fer memòria, parlava per derivació. És a dir, enllaçava un record amb l'altre, fins que la narració es feia inacabable com l'arbre genealògic, real o imaginat, de qualsevol. No era el seu cas: ell parlava sempre, descrivint, reconstruint un fet, opinant, amb una voluntat d'exactitud, amb unes precaucions quan temia que el record no fora exacte, difícils de trobar en altres persones que jo haja conegut.
La por a derivar en els records, com qui enllaça cireres fins a fer-ne una estructura tan complexa que es fa inintel·ligible, m'ataca avui perquè vull parlar de Josep Lluís Pitarch, amb qui vaig compartir uns dotze anys de treball diari en unes circumstàncies curioses. Crec que és l'adjectiu que s'escau.
Pel meu mal cap, i pel consell benintencionat de Joan Fuster, quan començava l'estiu de 1974 vaig entrar a treballar en un pis del carrer de Moratín, on des de feia poc funcionava el Secretariat de l'Ensenyament de la Llengua. Un invent de l'incorregible senyor Adolf Pizcueta, que devia tenir en la memòria l'antecedent de Proa, morta el 1936, i del mateix Fuster. En la gestió del negoci havien posat un fill de papà anomenat Eliseu Climent, aquell que Xavier Casp anomenava el patito feo i que, amb el dolor consegüent de Fuster i altres, no esdevingué exactament un príncep.
En el pis funcionaven el Secretariat, gràcies a subvencions de la Fundació Gaetà Huguet, i un negoci d'edicions particular que tindria el nom de Tres i Quatre, com la llibreria que una parella havia muntat a expenses de Joan Senent, mecenes d'una paciència incommensurable, al carrer de Pérez Bayer.
Al Secretariat hi havia, com a treballadors permanents, Josep Lluís Pitarch i Queti Valera. Crec que ningú més. Cobraven sous de misèria, no tenien cobertura de la Seguretat Social —Pitarch i jo ens jubilàrem molt després, amb la minva d'aquells anys sense cotització empresarial quan havia de jubilar-me a la Universitat no ho poguí fer fins a 10 anys més tard (als 70 anys i 3 mesos) perquè em faltaven anys de cotització. I m'adoptaren de seguida amb una simpatia que no s'esgotà mai. I després vam veure deixar-se les hores en aquell pis moltes altres persones, sovint en estades curtes, perquè les condicions laborals eren patriòtiques. És a dir, el patriota superior explotava els patriotes inferiors. El mateix 1974 o poc després arribà Beatriu Civera, amb la qual vaig compartir despatx, converses i treballs cada vesprada fins al 1981. Fou de les que no se n'anà. Una altra patriota a qui regatejaven els emoluments —d'amagat els pagava don Adolf Pizcueta, sense saber la quantitat que finalment arribava a la viuda del seu antic company i amic valencianista Josep Guillamon.
Entusiasme i enginy pel país
Nascut a Albal el 1942, Josep Lluís Pitarch Tortajada —la mare era del Racó d'Ademús, emparentada amb Paco Candel, autor d'Els altres catalans, i el pintor Juan Genovés— i jo vam remar en aquella galera cadascú uns catorze anys. I no perquè fórem joves i inexperts o no tinguérem on caure, posats a buscar-nos la vida. Ell era un represaliat polític. Des del 1969 havia estat professor a l'Institut de Segon Ensenyament de Silla, on vivia i havia col·laborat en excavacions dirigides per Miquel Tarradell i en el I Congrés d'Història del País Valencià (1971), però l'eliminaren de la docència pública. Em diu Josep M. Soriano Bessó que li feren ofertes per enrolar-se en el cooperativisme docent que començava amb l'Escola Comarcal, d'on foren alumnes els fills de Pitarch, però no volgué abandonar el Secretariat de l'Ensenyament. Jo, mal m'està dir-ho, havia muntat la redacció i, amb l'assessorament superlatiu de Joan Fuster, organitzat els continguts, presents i futurs, de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Tampoc no em faltaren altres ofertes laborals, privades o públiques, però vaig fer com ell. I amb el pecat ja vaig adquirir la penitència.
De Pitarch, que per una d'aquelles particularitats seues es feia dir Iussuf entre els amics, jo n'havia sentit parlar, per exemple, a Rodolf Sirera, que entrà a Filosofia i Lletres un curs abans que jo. Es veu que destacava en assemblees de l'incipient Sindicat Democràtic d'Estudiants per la seua agudesa verbal. El tracte em confirmà l'apreciació i em feu apreciar al llarg del temps i enmig de mil peripècies de tota mena, l'enorme capacitat de reacció del nou amic, unida a una envejable agilitat mental. I la seua generositat inacabable, manifestada en la vida personal, en relació amb gent coneguda o desconeguda, però també, en l'àrea social, a través de molts anys de dedicació entusiasta, apassionada i decidida, sense reserves, a posar en pràctica la difusió i l'assentament d'algunes idees, d'alguns principis. Eren, són idees i principis que ara semblen acceptats per moltes persones al nostre país, però que, quan ell començà a defensar-los, eren reivindicats i tinguts en compte per molt poca gent, alhora que els poders els vulneraven i perseguien.
Per exemple, els drets inalienables de la llengua i la cultura del País Valencià. Durant dècades, Pitarch es dedicà amb cor i ànima, amb moltes hores d'esforç, a defensar-los i a estendre'n la defensa pertot. Fou un activista i un organitzador de primer ordre. Primer, en iniciatives minoritàries i semiclandestines. Després, en col·laboració amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, quan el dirigí Manuel Sanchis Guarner. També fou director de les campanyes Carles Salvador; secretari territorial del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana; membre de l’equip rectoral de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada; coordinador de les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, de la Generalitat de Catalunya, i responsable de la seua promoció al País Valencià.
Aquestes i altres tasques el portaren durant decennis a viatjar incansablement pel país, en circumstàncies quasi sempre precàries, exercint un voluntarisme que mai no va abandonar. Viatjar amb ell era sempre per a mi una ocasió inigualable de riure i de veure la vida amb optimisme, malgrat les dades que haurien obligat a pensar d'una manera contrària. Pitarch sempre tenia empenta.
Igualment, va ser cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià, de la Conselleria d’Educació del Consell en l’etapa preautonòmica, i responsable de la implantació de l’ensenyament de la llengua als centres escolars, mitjançant el Pla experimental per a l’Ensenyament de la Llengua en el curs acadèmic 1978-79. Aquella fou una iniciativa capdavantera, actualment ignorada, que la Unió de Centre Democràtic, en mans de Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i altres, va decidir decapitar, reconeixent així la seua importància. Quan iniciàrem la revista L'Espill, Joan Fuster, que l'havia creada i la dirigia, tingué un gran interès perquè, a les pàgines d'un dels primers números, Pitarch donés compte d'aquella iniciativa a la qual donava la màxima importància. De la mateixa manera que valorava la valentia del conseller d'Educació Josep Lluís Barceló, liberal ideològic, amic de Francesc de P. Burguera i gran admirador de Fuster. Així, al número 3, datat el 1979, publicàrem l'article de Pitarch «I Pla Experimental per a l'Ensenyament del Valencià: una visió crítica». L'historiador Sebastià García Martínez, que Pitarch havia conegut com a deixeble de Joan Reglà, fou director general d'Ensenyament Mitjà i Universitari en aquella conselleria, abans que fora blaveritzada fins al nivell més baix per una ajudanta d'Antonio Ubieto, ràpidament immortalitzada per Carles Recio.
Bon vent i barca nova
Val a dir que, en arribar el PSPV-PSOE a la Conselleria d'Educació, amb Ciprià Ciscar com a responsable, tingueren el màxim interès a oblidar aquell antecedent i a fer desaparèixer la Coordinadora d'Ensenyants, que Pitarch organitzava des d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Ciscar i Pitarch, tots dos de l'Horta Sud, es devien conèixer més o menys, potser des del Sindicat Democràtic.
Tot havia canviat. Al pis del carrer de Moratín s'havien afegit nous locals. Arribaven diners, s'incrementava el personal, era l'època de gent que de sobte descobrien les possibilitats de promoció personal que allò els oferia. El temps dels Toni Mollà, Vicent Sanchis, Vicent Martí i altres com ells.
Al maig de 1986, l'endemà de clausurar-se el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Pitarch abandonà per sempre el despatxet del carrer de Moratín. El seu alliberament voluntari i joiós estigué envoltat d'anècdotes que no tinc ara ganes ni espai per a contar, però que ell i jo recordem perfectament, amb tota mena de detalls grotescos en la conducta de Climent.
Pitarch havia format part des del principi del Col·lectiu Lluís Vives, constituït per professors que aspiraven a renovar la Universitat de València. D'allí isqué la candidatura Bloc Progressista, que en les primeres eleccions guanyà el govern de la vella i antiga màquina acadèmica. El 1984, fou elegit rector el catedràtic de Física Teòrica Ramon Lapiedra. En deixar ACPV, Pitarch entrà com a professor de valencià a l'Escola d'Infermeria. Tornà a la seua Universitat on, en altres circumstàncies, podria haver estat professor d'Arqueologia. En qualsevol cas, dedicà a l'ensenyament el mateix entusiasme, la inventiva i la capacitat d'influència en les persones que abans havia dedicat a causes igualment relacionades amb la llengua i la cultura. La genialitat que li havia servit, abans de morir Franco, per convéncer un funcionari del registre a fi d'empadronar el primer fill amb el nom llavors inadmissible de Roger: «Usted no ha oido hablar de san Roger de Flor y san Roger de Lauria?». I, ja amb un somriure de complicitat, «I de Roger Moore, El Santo?». El funcionari, ves a saber per què, acceptà.
Fundador de la Unitat del Poble Valencià —de jove havia estat relacionat amb el Partit Socialista Valencià—, fou i regidor i alcalde de Silla (2003-2007), pel Bloc Nacionalista Valencià.
Paral·lelament, havia publicat alguna narració infantil i s'havia endinsat en un camp de joc amb les paraules molt propi de la seua inesgotable creativitat. Durant molts anys, a l'Avui, Levante-EMV i altres publicacions periòdiques publicà encreuats molt imaginatius i de vegades monumentals pels quals, davant meu, Fuster el felicità un dia. Era un admirador que potser l'autor no esperava.
Clar és que Fuster, com Ventura, com Doro Balaguer i com tantes altres persones l'admiraven ja per tot el que havia fet abans. I jo, també.
2